_
_
_
_
_
LLIBRES

Axololt

A 'La peixera' ja es veu que en el debutant Maiol de Gràcia hi ha un bon ecriptor

L'escriptor Maiol de Gràcia Clotet, en una terrassa de l'Eixample barceloní
L'escriptor Maiol de Gràcia Clotet, en una terrassa de l'Eixample barceloní Estefania Bedmar

Un home obre els ulls i veu una paret de totxanes mal arrebossada. No pot moure el cap, ni el cos. Algú, no sap qui ni per què, l’ha segrestat, l’ha drogat, l’ha lligat i està disposat a torturar-lo. I durant gairebé cent pàgines, això és tot, més enllà d’alguns companys de captiveri, tots estrangers, i uns dubtes i una angoixa desfermats... Això és tot, és clar, si oblidem el Hamlet de Shakespeare i El procés de Franz Kafka, referents ineludibles de la història. I això és tot si no afegim que aquestes pàgines són suficients perquè el lector entengui que ha descobert un bon, potser un molt bon escriptor. Vet aquí l’arrencada de La peixera, l’opera prima de Maiol de Gràcia Clotet (Barcelona, 1972). I vet aquí també una nova troballa, i ja comença a ser freqüent, de la jove Edicions del Periscopi.

Queden dues-centes pàgines, que potser no són tan fermes però ajuden a mantenir el judici. Dues-centes pàgines que semblen distòpiques malgrat no ser-ho, dues-centes pàgines que obliguen a mencionar sense afany hiperbòlic George Orwell, Aldous Huxley, John Steinbeck, Stefan Zweig, Agota Kristof, Paul Auster i Cormac McCarthy. No és tot: en aquests dos terços finals, la societat catalana, per no dir Barcelona, per no dir Gràcia, esdevé un perfecte camp de proves per a la resistència com a metàfora. És el detall per entendre que La peixera no neda en solitari, sinó que comparteix arrels socials i polítiques amb narradors com el Sebastià Jovanni d’Emulsió de ferro, el Marc Pastor de L’any de la plaga, el Max Basora de Vulcano, la Marina Espasa de La dona que es va perdre o el Jordi Sanglas de 10.000 candeles, per no citar una Dolors Millat que, també a Periscopi, s’hi ha afegit amb Terra inhòspita. Barcelona 2048. Potser algú sense prejudicis, algun dia, sabrà veure en tant recurs de gènere un interessant tret generacional...

Que ningú no s’enganyi, però: els elements distòpics, de fantasia o ciència-ficció anticipatòria, són tan secundaris —que no irrellevants— a la majoria d’aquests llibres com a La peixera. En el cas de De Gràcia, de fet, el règim secret que es troba rere el captiveri del protagonista no s’explica mai, i la resistència rebel és tan subtil al tram final que només es pot admetre com a mcguffin per desviar l’atenció d’allò que veritablement importa: el dubte, l’atmosfera, el joc de poder; i al costat d’això, la capacitat humana d’acostumar-se a tot, de trair-ho tot, de conviure amb l’absurd. Literatura en estat de gràcia, De Gràcia.

La peixera

Maiol de Gràcia Clotet

Edicions del Periscopi

280 pàgines. 18 euros

D’aquí, per tant, Shakespeare i Kafka, més influents a La peixera malgrat les aparences de l’orwellià 1984. D’aquí Hamlet, el príncep entre l’acció i la bogeria, utilitzat per l’autor —llicenciat en filologia anglesa i professor— com a vincle pedagògic entre el protagonista i un detingut, el Chen, que només parla xinès. I d’aquí, via El procés, que el protagonista es digui Josep E., que trobi delirant la seva feina però no pugui deixar-la, que es dediqui a fer traduccions sense objectiu i a respondre a judicis impossibles, i en canvi al final pugui jugar a ser un rebel. D’aquí, en fi, la història d’amor de la novel·la, i d’aquí la recurrència als escacs com a escenari, com a batalla simbòlica, com a espai per a l’engany i la venjança. Podria ser Zweig, sens dubte, un tercer gran referent de la novel·la.

En ella, és cert, De Gràcia palesa que encara ha de millorar, per exemple en la pèrdua de sentit dels marrons (els ciutadans sotmesos), en l’excés de buits en un desenllaç d’altra banda previsible, o en el contrast entre la concisió estilística, esplèndida, i certs abusos, sobretot psicotròpics. El títol de l’obra, en canvi, és un encert que podria passar desapercebut. Com al famós conte Axolotl, de Julio Cortázar, qui habita la peixera no és tan diferent de qui l’observa. Dit d’una altra manera: la veritable metamorfosi no prové d’evitar el corrent, sinó d’acostumar-s’hi. Quina llàstima, per no llegir Cortázar ni De Gràcia, que tanta gent oblidi els vidres que ens envolten. Quina llàstima que a totes dues bandes poder i rebel·lió es puguin confondre. Quina llàstima boquejar fins a l’absurd, no rellegir l’inici d’aquest text i perdre’s els reflexos de novel·les tan recomanables com aquesta.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_