_
_
_
_
_
NOTES DE CAMBRA
Opinión
Texto en el que el autor aboga por ideas y saca conclusiones basadas en su interpretación de hechos y datos

Dickens i la gasosa

La seua obra perdura entre nosaltres perquè en veig l’empremta en novel·les que es publiquen i en els serials televisius

M. Baixauli

Què en perdura, de Charles Dickens, entre nosaltres? Molt, diria jo. Veladament, subreptíciament, calladament si voleu, però en plena vigència. Un lector exigent actual pot sentir-se incòmode davant alguns trets de l’estil dickensià, com ara el sentimentalisme efusiu, alguns esdeveniments poc versemblants, les aparicions casuals, els parentius imprevistos (els nombrosos personatges de les seues històries, que al principi semblen aliens i distants els uns dels altres, acaben formant una gran família); trets que el lector exigent actual no toleraria en un text contemporani, però que, en un de fa dos segles, accepta generós; i ho accepta perquè la resta de trets de l’obra de Dickens —el talent per a dibuixar individus i escenaris memorables, l’esmolada ironia, la documentada crítica social, l’eficàcia i claredat de la prosa, la saviesa constructiva i allò que és tan difícil d’explicar i que jo simplificaria dient-ne la capacitat innata de seducció—, la resta de trets, dic, tenen tal poder que fan ombra sobre els que s’han florit amb el temps. I afirme que Dickens perdura entre nosaltres perquè en veig l’empremta en novel·les que es publiquen i, sobretot, en els serials televisius. Els conflictes morals, amorosos, judicials, econòmics i familiars que omplin les nostres pantalles i la literatura més popular ja estaven prefigurats en obres com El casalot, Grans esperances o El nostre amic mutu. No podem dir el mateix de la literatura o el cinema cultes d’ara, on jo no he sabut percebre l’ombra del mestre anglés. Tampoc no hi cal. Millor si la creació d’altura apunta, tot i arrelar en la tradició, cap a horitzons frescos, no trillats. Tanmateix, ningú no pot negar a Dickens la seua condició de clàssic, ni a algunes de les seues obres la d’obres mestres. La història de la literatura està plena d’autors exquisits que patiren la indiferència del públic i d’autors amb èxit que anhelaren, infructuosament, un prestigi. Pocs han assolit, com Dickens, el prestigi entre la crítica i, alhora, l’èxit davant del públic. Noms tan poc propensos al populisme com Chesterton, Harold Bloom o el mateix Nabokov n’han fet abrandats elogis. Dickens, però, és molt poc llegit ara, malgrat que les traduccions que en tenim (les de Carner per uns motius, la de Xavier Pàmies per uns altres) són extraordinàries. Els lectors potencials de Dickens haurien d’ocupar, per lògica, un ventall ampli: des de l’exigent de què parlàvem fins al que només vol una història que l’arrossegue. Aquest últim, però, ha deixat de llegir Dickens i s’ha decantat pels seus succedanis en forma de best-sellers o de serials televisius. No li importa que el vi d’origen siga excel·lent, el prefereix aigualit i endolcit amb gasosa.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_