Selecciona Edición
Entra en EL PAÍS
Conéctate ¿No estás registrado? Crea tu cuenta Suscríbete
Selecciona Edición
Tamaño letra

La nostra memòria romandrà en un núvol

Arxivers i historiadors afronten l’allau de documents digitals i l’ús del ‘cloud’ en Internet

Ampliar foto
Arxiu de protocols del Col·legi del Patriarca, a València.

Les imatges dels atacs en els carrers de Síria fetes amb telèfons mòbils, els Pressupostos Generals de l’Estat o els correus electrònics del cas Undargarín. Aquests són només uns quants exemples de la nombrosa informació produïda digitalment i difosa gràcies a Internet, i que en un futur molt pròxim adquirirà categoria de document històric. Però, en aqueix futur, com i on estaran allotjats aquests documents per a poder consultar-los?

La implantació i la democratització de les noves tecnologies de la informació i la comunicació (les conegudes com a TIC) han suposat una revolucionària transformació global: el món ja és digital. La circulació d’informació és tan gran que ja no es parla de megabytes ni de gigabytes, sinó de pentabytes i zettabytes. Però tota innovació comporta problemes nous. Tant les administracions públiques com les empreses i els ciutadans es preocupen cada dia d’administrar, classificar i conservar l’allau dels documents que produeixen, d’assumir els canvis de format dels nous programaris i maquinaris, de “migrar” els continguts d’unes plataformes a altres, o d’evitar els virus i les intrusions dels pirates, entre altres problemes.

Un historiador en el ‘cloud’

Aquest reportatge s’ha fet íntegrament amb mitjans digitals, des de la recerca d’informació i el contacte per correu electrònic amb els experts fins a la redacció i la difusió en la web d’aquest diari. Una de les fonts consultades per Internet ha estat una interessant entrevista radiofònica a Anaclet Pons, professor d’Història Contemporània i autor d’El desorden digital: guía para historiadores y humanistas (editat enguany per Siglo XXI de España), que participarà en les jornades organitzades per l’Associació d’Arxivers Valencians.

Al llarg de la seua intervenció, Pons assegura que “la cultura digital ha alterat els mètodes del coneixement històric, però no l’objecte”, que és l’estudi del passat, i destaca la pèrdua de l’arxiu històric com a espai físic i tota la simbologia que comportava. “Al segle xix, allò que més preocupava era l’espai [d’emmagatzematge], i ara és el temps, és la velocitat la que domina”.

Pons explica en l’entrevista que el món digital ha acabat fent desaparéixer la unidireccionalitat i el monopoli dels acadèmics en favor d’una democratització del coneixement històric. “Estem en una època de desordre, en el sentit que els ordres previs ja no funcionen”. Un canvi de paradigma, per tant. Però, segons Pons, això afecta “una qüestió fonamental per a l’historiador, el nucli central, que és la font […] i també el context de les fonts”. El món digital ofereix per als estudiosos noves fonts per a la recerca: “S’han fet estudis amb molt de seny sobre la primavera àrab a partir dels tuits [piulades]. Però, quin és el context dels tuits? I on es conservaran els tuits?”. “Què passa quan una gran manifestació ciutadana es convoca mitjançant el WhatsApp?”, es pregunta l’historiador.

Pons reconeix el “conservadorisme” i els temors dels investigadors del passat davant tots aquests canvis, però anima a utilitzar “una nova manera d’escriure” la història en aquest món digital afegint enllaços, imatges, sons i colors als textos, per a fer-hi partícip el lector i “difondre el coneixement traslladant-lo a les eines digitals”.

Els historiadors i els arxivers, els que tradicionalment han vetlat per salvaguardar la nostra memòria, s’enfronten, a més, amb un gran repte afegit: navegar per aquest oceà immens d’informació “per a crear, seleccionar i conservar documents autèntics i fiables que donen testimoni del nostre present a les generacions futures”, explica Jesús Eduard Alonso, president de l’Associació d’Arxivers Valencians, entitat que la setmana que ve organitza a València unes jornades de debat sota el lema Documentació digital i memòria històrica: caçant fantasmes?

Amb aquestes jornades es pretén “avançar pel que fa a grans qüestions que són útils per al nostre col·lectiu professional, així com també per als juristes o els informàtics, i per al conjunt de la societat”, diu Alonso, perquè “es plantegen molts problemes de caràcter tecnològic”. “La informàtica i les empreses del sector no treballen a mitjà i a llarg terminis i és ben complicat establir l’originalitat i l’autenticitat dels documents electrònics”.

Encara que és complex, més que un problema, els arxivers ho afronten com una oportunitat i un canvi d’actitud. Alejandro Delgado, de l’arxiu històric de Cartagena i un dels estudiosos més destacats del canvi de paradigma que afecta aquests professionals, opina: “els arxivers tendim a pensar que els documents digitals es poden conservar estables com els documents físics, però són dinàmics per naturalesa i cada vegada es fa més en la web, que també està en moviment perpetu”. I assegura: “si ens obstinem a ‘conservar’ Internet, en voler arxivar blogs i Twitter, no tenim cap possibilitat, i aleshores sí que tenim un problema. Allò que hem de fer és comprendre Internet, usar el blogging i Twitter com a eina de treball, i participar-hi activament”.

La solució, per als experts, és abocar tota la informació al cloud computing o informàtica en núvol, com es denominen els serveis de computació d’Internet amb els quals ja no cal emmagatzemar documents en el PC o en el portàtil, ni disposar de servidors potents, ni descarregar-se aplicacions en el mòbil o en la tauleta. Només cal una connexió a la xarxa en qualsevol lloc del món per a accedir a aquests serveis, que proveeixen les grans companyies tecnològiques com ara Google, Microsoft o Apple.

És el que ja fan tant els ciutadans com les empreses i les administracions públiques, i aqueix futur és també el dels arxius històrics. Així doncs, oblidem-nos-en, de la imatge secular que en tenim, plens de llibres polsosos, de prestatgeries carregades de documents de paper com les que mostra la fotografia que acompanya aquest reportatge, feta fa uns quants dies en l’arxiu històric del Col·legi del Patriarca de València.

El procés de nuvolització afecta també l’antiga documentació en paper o pergamí conservada en els arxius i que, a poc a poc, es va digitalitzant, de manera que va perdent aquesta condició material i d’objecte únic i va formant part d’un univers virtual que es troba a l’abast d’un públic cada vegada més gran i heterogeni.

Web del projecte internacional InterPARES.

Però el núvol també comporta perills: la nostra memòria individual i col·lectiva estarà, doncs, en les mans de les grans empreses tecnològiques que controlen l’espai digital? “Cada vegada més depenem del núvol, és a dir, d’altres”, respon Alonso. “I sembla un procés indefugible”. “El perill és que només les organitzacions poderoses, que disposen de personal, de tecnologia i de diners, siguen capaces de fer viables els documents electrònics a mitjà i a llarg terminis”, adverteix. Són els arxivers (i no només els històrics, sinó també els de les administracions públiques i empreses) “els que hem d’aportar una perspectiva i unes tècniques vàlides per a la llarga durada”, conclou Alonso.

D’altra banda, Delgado afirma que, com a contrapartida a aquest procés de delegació de la informació en els grans monopolis tecnològics, “hi ha legislació, normativa tècnica i codis de bones pràctiques, que no evitaran el canvi, però que proporcionen alguna possibilitat d’estabilització”. La regularització legal i tècnica del núvol es va establint amb normatives estàndards de qualitat (semblants als certificats ISO d’altres productes i serveis) per a crear i gestionar els documents electrònics. Aquesta tasca d’uniformització és la que desenvolupa arreu del món, des de fa vint anys, el projecte InterPARES ((Institut Internacional d’Investigació sobre Registres Autèntics Permanents en Sistemes Electrònics), que reuneix professionals de diverses disciplines, com ara dret, història, enginyeria informàtica, ciències de la informació o química.

Si aquest text que el lector té en pantalla es pot llegir encara d’ací a unes quantes dècades, serà gràcies a tot un seguit de processos i professionals aliens a l’autora i als entrevistats. Deixem-ho tot, doncs, en les mans del núvol.