Vertebrats i invertebrats
Espanya no s’adona que es trenca a si mateixa quan intenta trencar els altres
La història de la literatura avança per camins que s’assemblen als nostres. El primer volum de la nova Història de la Literatura Catalana ja és a les llibreries. El nou projecte de Barcino, Enciclopèdia Catalana i l’Ajuntament de Barcelona, dirigit per Lola Badia, Josep Solervicens, Enric Cassany, Jordi Castellanos, Jordi Marrugat, Àlex Broch i d’altres, se situa a continuació de la història dels Riquer, Comas i Molas i al costat de tants d’estudis publicats al Principat, les Illes o el País Valencià. Alguns a la Catalunya Nord, poquets a la Franja.
Línies paral·leles: mentre llegia el capítol sobre Llull, una professora em va trucar des de Mallorca per dir-me que feia vaga malgrat que a casa anaven molt justos. Un amic de Gandia m’escrivia que potser la nova edició de la Història de la Literatura Catalana estaria, de facto, censurada, i dubtava que els governs d’Aragó i València comprin ni un sol exemplar. Un altre tipus de censura a l’any 2013, la gomina no els acaba d’amagar la caspa. La història de la literatura ens avança i ens estalona després dels anys de plom de la cultura al País Valencià, de la política de devastació a les Illes o de l’insult del lapao a Aragó. Una col·lecció que hauria de ser arreu de l’Estat i que faltarà en bona part del territori de parla catalana perquè si fos pels Wert, Bauzá, Fabra i Rudi aquesta nova història de la literatura no seria enlloc. Compte, pels Leguina, Belloch i Bono, tampoc.
D’això se’n diu actualitzar la tradició, en els llibres i en la política contemporània; ara ja som entre el Decret de Nova Planta i un Ortega y Gasset reloaded: l’única manera que ha tingut Espanya de suportar la seva invertebració ha estat trencant els intents de vertebració cultural, social i econòmica dels altres. Li podem dir història de la literatura, escola en català o corredor mediterrani, tant és. I és que costa molt entendre tant de menyspreu per les cultures que componen l’Estat: Espanya no s’adona que es trenca a si mateixa quan intenta trencar els altres. Rebutja l’amic, rebutja l’amat. Quin país més bèstia m’ha tocat viure amb tu, cantava en Sisa.
