_
_
_
_
_
ESCRIURE EL PAÍS

Un passeig sota la pluja

Quan ensopegava amb el «plou», una ganyota de desaprovació se li esbossava en la cara
Quan ensopegava amb el «plou», una ganyota de desaprovació se li esbossava en la caraJesús Ciscar

Mai no li havia agradat llegir un poema o una narració que començara amb el mot «plou», amb aqueixa «p» inicial de sonoritat rotunda que remarcava l’afirmació meteorològica. Quan ensopegava amb el «plou», una ganyota de desaprovació se li esbossava en la cara. Ara que era ell qui s’havia de posar a escriure, no li quedava altre remei que iniciar el seu relat d’aquella manera, ja que ploure, aquells primers dies d’octubre, plovia i ho feia a bots i barrals, perquè estaven al bell mig d’una d’aquelles gotes fredes que anualment, en iniciar-se la tardor, paralitzava el seu petit país, obria telenotícies i ocupava les portades de tots els diaris.

Així doncs, engolí saliva i pitjà les quatre lletres en el teclat del seu ordinador, i superà el primer tràmit. La restà, pensà, seria més fàcil. Ell era un d’aqueixos escriptors que durant dies va confegint el relat en aqueix punt exacte del cervell on s’ajunta el conscient i el subconscient, una línia prima, una barra de bar on aquests dos elements s’emborratxen d’escenes i d’escenaris, de personatges protagonistes, antagonistes i secundaris. Així doncs, aquella primera setmana d’octubre en la qual situava el relat plovia, i ho feia com ara, com sempre ho havia fet, sense que aparentment sabera ploure.

Els vials dels polígons industrials dels voltants del poble eren plens de bassals, uns bassals que en passar alguns vehicles, pocs, prenien el color de la terra. L’activitat des del començament de la crisi havia abaixat considerablement i, fins i tot, alguns empresaris s’havien vist obligats a tancar les seues naus, de tal manera que aquelles àrees s’havien convertit en espais semidesèrtics. Els polígons havien proliferat les darreres dècades en tots els pobles de la comarca per a substituir la producció i la comercialització de les diverses varietats de taronges que en altres temps van crear milers de llocs de treball i una gran riquesa.

Més enllà, els tarongerars, els que no havien estat abandonats pels propietaris, mostraven un fullatge d’un color verd fosc des del qual començaven a lluir el color groc les satsumes encara a mig madurar. Els collidors, la majoria emigrants, a la porta dels magatzems esperaven pacientment que escampara amb una simfonia de veus multilingües.

L’escriptor havia estat en la seua joventut collidor de fruita, però era un altre temps, aleshores les colles les formaven gent del poble. Durant les dures, i penoses, jornades pels camps, a més de collir mirant de no tallar-se el tou dels dits amb les alicates, també havia anat recol·lectant un munt d’anècdotes i de contalles de la boca de molts dels seus protagonistes, homes endurits i embrutits per un destí que els havia condemnat a treballar xafant el fang o terrossos secs, fera vent, sol o pluja. Homes els més vells dels quals havien perdut una guerra, altres de més joves havien patit una victòria. I n’hi havia uns tercers que se’n reien, de tots plegats, perquè se sabien del bàndol dels vencedors, vencedors que desfilaven a pas marcial amb el caixó al muscle ple de taronges, com tots els altres, des del matí fins a la nit. Aquelles contalles, amb el pas dels anys i després d’haver aprés l’ofici de constructor de relats, aconseguí convertir-les en matèria primera de la seua obra literària.

S’alçà de davant de l’ordinador, no aconseguia escriure res més després de la paraula maleïda. Va eixir al terrat i es va situar a recer. Mirà per damunt de les teulades i els terrats. El poble era un i diversos. Les diverses vies de comunicació que en un altre temps eren pròximes al poble (dues vies de tren i un camí reial), quan el municipi va créixer per l’allau migratòria de l’interior peninsular, crearen un puzle de barriades de llengües i de cultures diferents, de difícil fusió, per no dir-ne impossible.

Els collidors, la majoria emigrants, a la porta dels magatzems esperaven pacientment que escampara amb una simfonia de veus multilingües
Els collidors, la majoria emigrants, a la porta dels magatzems esperaven pacientment que escampara amb una simfonia de veus multilingüesJesús Císcar

«Cada vint-i-cinc anys una generació», va dir-se en veu alta i de colp i volta va repensar les cases del seu petit carrer. D’algunes famílies del veïnat havia arribat a conéixer fins a cinc generacions diferents, als seus cinquanta anys.

Tant que li desagradava la presència de la pluja a l’inici d’una narració o un poema i com li agradava el so quasi musical, de ritmes trencats, que la pluja feia en caure. La seua improvisada percussió l’ajudava a evocar. Quantes generacions havien viscut en el seu poble? Quins foren els seus anhels? Quines les seues lluites? Haurien servit per a alguna cosa?

Mai no li havia agradat anar al cementeri. Des de feia uns anys havia agafat el costum d’acompanyar el familiar o amic finat fins que depositaven el taüt en el nínxol. Durant el ritual, lector impenitent com era, no podia deixar ni un instant de llegir cadascuna de les làpides i sorprendre algun vell conegut en una fotografia. Es posava trist. La tristesa i el dolor eren dos dels sentiments que, des que recordava, l’invitaven a escriure. Però la literatura no està feta de dolor i tristesa, ni tan sols de goig, desig, temor o venjança… La literatura es fa amb les paraules, les seues regles i els seus paranys, i amb la voluntat d’anar a la recerca de la bellesa.

Plovia. Hi ha un veí que des del llindar de sa casa parla amb un altre sobre rovellons i afirma que, quan passe la gota freda, s’acostarà a fer-ne als boscos de l’Alt Palància i de Terol. L’altre li contesta que els rovellons no li diuen res, que allò que li agrada són els caragols, i si escampa anirà a fer-se’n un saquet.

L’escriptor recorda els seus anys d’infantesa, l’època en què, amb els amics, anaven a fer caragols, moros, vaquetes, cristians… Després els venien als merenderos de la platja, que els cobrarien a preu d’or als turistes. Com enganyaven, aquells pardalots, els francesos. Per a ells tots els turistes eren francesos.

Aquells dinerets extres guanyats mentre es divertien eren una propina que els regalava la vida i que balafiaven a l’orxateria del poble. Ara cap xiquet recull caragols i les móres en els esbarzers maduren i es fan malbé sense que cap infant vulga tastar-ne el sabor silvestre.

«Plou», i l’escriptor se sent atrapat, pres en la seua pròpia casa. La pluja el reté i li coarta la llibertat de moviments. No es resigna i agafa un paraigua i ix al carrer disposat a fer un llarg passeig amb l’esperança de trobar una altra paraula per a afegir al contundent «plou» que amb infinita paciència espera en la blanca i lluminosa pantalla de l’ordinador. En eixir de casa saluda els veïns cordialment. En arribar al centre exacte del poble s’adona que estan desmantellant les naus de Pouet industrial, una fàbrica d’escalfadors de gas butà que havia arribat a tindre en nòmina milers de treballadors i que havia estat la causant del canvi demogràfic i urbanístic del poble en la dècada dels seixanta. Quan l’activitat d’aquelles naus desaparegué, una part de l’atmosfera sonora i humana de la seua infantesa caigué en el racó on es podreixen els records. «Fer-se vell deu ser això», pensà, «…veure com desapareixen la gent i els espais que et donaren la benvinguda a la vida». Després va arribar a la conclusió que l’enderrocament d’aquelles naus donaria una nova oportunitat urbanística i social al seu poble per tal d’encaixar millor els diferents pobles que hi havia a Pouet.

Continuà el passeig sota la pluja fins a l’eixida del poble per l’oest, a tocar del secà. La vila estava situada a l’extrem septentrional de la comarca de l’Horta, el seu terme era l’entrada natural pel nord des del Camp de Morvedre. En un altre temps les zones humides i els darrers tossals de la serra Calderona feien més estret el pas. Des del carrer de Ronda mirà el mont Picaio, un enorme gegant de pedra roja soterrat fins al tors i amb els braços oberts que la tradició popular afirmava que protegia el poble de les males tempestes.

El Picaio era una talaia magnífica, des del cim del qual es podia veure gran part de l’Horta.
El Picaio era una talaia magnífica, des del cim del qual es podia veure gran part de l’Horta.Jesús Císcar

El Picaio era una talaia magnífica, des del cim del qual es podia veure gran part de l’Horta. Potser calia pujar-hi i des de la creu que el coronava buscar entre el paisatge la paraula que donara sentit i continuïtat a aquell «Plou» que l’esperava a casa. Potser el trobaria en el record dels darrers carboners i pedrapiquers, en l’obra dels margeners, en els camps d’espart, en els aljubs gairebé abandonats des d’on baixaven els aiguaders la millor aigua al poble... Però plovia des de feia dies i els camins i les sendes estaven intransitables. Va decidir tornar a casa. Que poc que tenia a veure la seua infantesa, el seu poble, amb la infantesa i el poble del seu fill!

Abans, però, decidí entrar en un bar i fer-se un café, estava gelat, però no en un bar qualsevol, sinó en algun on poguera trobar gent de la seua generació.

Travessà de cap a cap el nucli urbà i entrà al café Ro. En la barra trobà uns quants que havien anat a escola amb ell. Els saludà i s’assegué en una taula. Dissimuladament, parà les orelles. Alguna vegada havia tingut sort i havia aconseguit així una bona contalla, una bona anècdota, que havia convertit en un relat o en adorn per a un article. Hui no sabia si hi tindria sort, parlaven de futbol, de la mateixa manera que ho devien estar fent en aquells mateixos moments els parroquians desvagats de pubs, bars i cafeteries de bona part de la Unió Europea. Encara que no sabia si, com els valencians, en la resta d’Europa devien tindre la mateixa propensió a la caricatura, a l’humor gros i a l’escatologia.

De colp i volta un client afirmà que s’havia fet un tatuatge. «Un tatuatge, tu?», li preguntaren. «I on el tens, que no se’t veu?». «Me l’he fet en les galtes del cul». «I què t’has tatuat?». «La rata penada, mascota del València». «Això s’ha de vore», va dir un dels que més passió pel club del Mestalla demostrava. El tatuat es va descordar els pantalons amb parsimònia i al mateix ritme es va girar d’esquena, es va doblegar una mica i s’abaixà els pantalons i els calçotets. «Xe, però si no tens res!!!», exclamaren tots a l’una. El protagonista demanà paciència i, sense canviar de postura, amb dos dits es va obrir les galtes del cul i els va dir: «Mireu a vore si s’ha ficat dins de la cova». L’escena era potser divertida, però impossible d’encabir-la a continuació del seu «Plou».

Pagà el café i després d’acomiadar-se de la parròquia tornà a casa.

L’ordinador continuava encés i esperant el seu relat. Es va asseure davant del teclat i al seu «Plou» li va posar una coma, i després hi afegí: «aquesta nit les rates penades no deuen haver eixit del seu amagatall, tampoc no ho deu haver fet l’òliba que fa niu en el vell campanar. L’ancià carboner a qui li falta un braç recorre amb el carro tirat per una haca roja els carrers mullats per vendre carbó vegetal. Uns xiquets amb els cabells mullats i els pantalons i les sabates plenes de fang se’l queden mirant, un d’ells du en les mans uns ocells morts que han tingut la mala fortuna de caure en els ceps que han parat pels camps propers al roll del Puig. Una dona entra en una botiga queixant-se de l’oratge i dels jornals que farà perdre als homes si no para prompte de ploure, i sense pausa demana mitja quarta d’abadejo salat i un grapat de sardines de bóta. Unes xiquetes miren, amb un gat negre al braç, el carrer, “divendres que fóra”, pensen, “demà dissabte i continua plovent, sempre plou quan no hi ha escola”. La sirena de Pouet industrial envaeix el paisatge sonor, “les sis i mitja”, li diu una iaia al nét i aquest es posa a pensar quina hora realment és per a ell. Uns minuts més tard els carrers s’omplen de gent vestida de blau disposada a iniciar el seu torn de treball. Dos veïns parlen des de les seues respectives portes de la collita de taronja d’enguany: “Si no ens cau pedra, aquesta temporada traurem un bon preu”. “Gol!!!”, el crit trenca la vesprada des de l’interior d’un bar. “Gol de Claramunt Primero”, assenyala sense massa convicció i en castellà el locutor de la millor (per única) televisió de l’Estat, almenys no amb la mateixa convicció que hi posen quan el que ha marcat és Amancio o Gento. Claramunt primer i el seu germà són de Pouet, els xiquets de Botera que aconsegueixen durant noranta minuts totes les setmanes unir els diferents pobles que formen el puzle social de Pouet. Després un client exclama: “Si enguany guanyem la lliga no sé què faig!”. “I si guanyem la lliga i la copa què faries tu?”, li pregunta un altre, i la resposta no es fa esperar: “Em tatuaria la rata penada de l’escut en les galtes del cul”».

Plou...

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_