_
_
_
_
_
CARTES DE PROP
Opinión
Texto en el que el autor aboga por ideas y saca conclusiones basadas en su interpretación de hechos y datos

Martí de Riquer i el diàleg etern

Ja no hi ha mestres omniabastadors de la talla de l'historiador desaparegut

Amb el temps, les visions sobre la literatura canvien, com tot. Es modifiquen les perspectives i els interessos, apareixen documents abans perduts o negligits, es besllumen relacions que havien passat desapercebudes, s’aprofundeix en la lectura i es descarten interpretacions arnades: es modifica el panorama. Per això, el de la història literària és un gènere que es renova constantment. Si l’apreciació d’una literatura deixara de patir canvis –i, per tant, deixara de generar històries que els expliquen- és perquè hauria deixat de tindre lectors. Per descomptat, aquests canvis no sempre comporten un enriquiment. Quan es tracta d’art –de crear-lo o de jutjar-lo-, tot progrés és relatiu. Les perspectives que ara s’imposen poden rellegar a l’oblit acostaments que també eren fèrtils, i les noves lectures poden ocultar-ne unes altres que, en realitat, eren més penetrants. Però, com que se suposa que les aportacions momentàniament arraconades continuen latents en les bibliografies, hi ha l’esperança que tot aquest procés genere una acumulació de sabers que en si siga un guany. En el fons, tot s’aprofita, tard o d’hora.

La literatura catalana no és en això diferent de les altres, i té una tradició historiogràfica admirable. Respecte a les lletres medievals, i per acabar prompte, el millor que ha donat es resumeix en dos noms: Jordi Rubió i Balaguer i Martí de Riquer. Amb els treballs del primer i amb la Història de la literatura catalana que va publicar Ariel a partir de 1964 hem anat vivint bé. L’edició d’Ariel era superba. Riquer va redactar-ne tres volums de gran coherència, riquíssims de dades i besllums i al mateix temps de lectura molt amena. Antoni Comas va publicar un volum excepcional sobre el segle XVIII, i Joaquim Molas coordinà la part moderna, sempre més conflictiva.

La Història de Riquer és extraordinària, però des del 1964 ha plogut molt, i ha passat això: han canviat els punts de vista, s’han trobat de documents, hi ha moltes edicions noves, La universitat de Nàpols ha publicat en xarxa, accessible a tothom, la major part de la poesia medieval (es diu RIALC i no els ho agraïrem mai prou), les traduccions de l’època es poden trobar en el TRANSLAT, i hi ha períodes sencers, com el Renaixement i el Barroc, que, de tant que s’hi ha avançat, reclamen a crits una posada al dia. Per això, Enciclopèdia Catalana i Barcino (amb l’Ajuntament de Barcelona) van decidir traure una nova Història de la literatura catalana, i fa poc se’n publicà el primer volum, Dels orígens al segle XIV.

Ara tot es fa en equip, perquè es cobreix més camp i potser perquè ja no hi ha mestres omniabastadors de la talla de Riquer. L’especialització té els seus avantatges i els seus inconvenients. Hi ha zones que queden molt ben il·luminades. Un servidor ha disfrutat bona cosa llegint l’estudi que Josep M. Pujol i Xavier Renedo dediquen al Llibre dels fets de Jaume I. Els autors saben posar en relleu la sorprenent singularitat d’aquesta obra i conviden a rellegir-la amb atenció. Al meu modest parer, tot el que té a dir sobre les cròniques Stefano M. Cingolani és de primera, i el Muntaner de Josep M. Aguilar també té interés. Els capítols que Miriam Cabré i Anton M. Espadaler dediquen a la poesia són ben informatius i es coneix que es fonamenten en una lectura atenta. Lola Badia ens ofereix una aclaparadora explicació de les complexitats del pensament de Ramon Llull, i un s’alegra que el valencià Arnau de Vilanova hi reba un tractament més que digne, a càrrec de Jaume Mensa.

De Martí de Riquer se’n podrien dir tantes coses que no acabaríem mai

Els inconvenients vénen de la visió de conjunt, que és necessàriament irregular. Hi ha llacunes, desnivells de tractament i una tendència general a primar les qüestions de significat sobre les apreciacions estètiques, d’acord amb els temps que corren. Hi ha molt de coneixement nou –per als interessats, els jure que és un banquet-, però hi ha menys compenetració profunda amb els textos examinats i, si se’m permet de dir, menys alegria i menys literatura que en les obres dels vells mestres. Tot no pot ser. Sense deixar d’agrair tot el que ha aprés de nou, un acaba enyorant l’elegància d’expressió, la profunda estima -no exempta d’ironia, de vegades-, i el savi entreteiximent d’aparat erudit i intuïció personal que feia tan atractiva la lliçó de Riquer.

De tot això els en volia parlar un dia d’aquests, quan se’ns ha mort el mestre. De Martí de Riquer se’n podrien dir tantes coses que no acabaríem mai. La seua complicada biografia, els seus quasi 60 llibres, en català, en castellà, en francés, en italià, la pila d’articles i treballs, la tasca universitària de dècades, la seua cordialitat i la seua bonhomia. Se n’ha anat un dels grans. Algú que vivia en i per a la literatura i la feia viure, que convertia la meravella en quotidianitat sense entelar-la. El món dels trobadors i els cavallers, el del Tirant i el del Quixot, està de dol. Potser hi ha prou a dir que encara vivia i ja l’enyoràvem. El trobarem molt a faltar. A molts, ens va ensenyar la gràcia, la bellesa i el vigor d’una literatura, vella de mig mil·leni, que continuava interpel·lant-nos. Hi vam aprendre que tota literatura és un diàleg, i que aquest diàleg no té fi. Ara els seus llibres hi formen part també.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_