Les veus que fan la història

Entre el 1973 i el 1975, en plena agonia de la dictadura franquista, l’historiador i periodista britànic Ronald Fraser va entrevistar més de 300 persones que van viure la Guerra Civil Espanyola amb l’objectiu de rescatar la memòria dels que hi participaren o patiren el conflicte i, especialment, dels perdedors. Aquella investigació, concretada en el seu llibre Blood of Spain (ací editat per Crítica el 1979 amb el títol Recuérdalo tú y recuérdalo a los otros. Historia oral de la Guerra Civil), va encetar el camí de molts joves investigadors per a emprar les narracions orals com a font històrica, un corrent amb dècades de recorregut al continent americà i alguns països europeus, però inèdit a casa nostra. Fraser també va marcar una fita en donar totes les entrevistes enregistrades a l’Arxiu Municipal de Barcelona, que van donar lloc a la creació de la primera secció específica d’història oral en un arxiu espanyol.

D’aleshores ençà, la investigació amb relats en primera persona ha viscut un gran creixement. “La font oral és fonamental per a estudiar el present i el passat recent”, explica Ricard Camil Torres, professor de la Universitat de València i expert en història oral. Als anys 80 del segle passat, en llegir el llibre de Fraser, Torres agafà “un magnetòfon molt aparatós” per entrevistar 25 testimonis de la Guerra Civil a Cullera. “El punt de partida era donar veu als perdedors”, apunta, “però en aqueixa època a la gent encara li costava parlar, tenien por”. Al cap de poc, Torres va dedicar la seua tesi doctoral al franquisme en l’espai rural valencià amb l’ajuda dels relats orals de vora 50 persones.

La majoria dels projectes d’investigació amb fonts orals han tingut com a objectiu la recuperació de la memòria de col·lectius habitualment ignorats per la historiografia: perdedors de guerres, immigrants, obrers, dones, comunitats rurals, ètniques o lingüísticament minoritàries. La seua experiència no ha estat reflectida en els documents administratius ni històrics, per això tenir la seua versió és un luxe per als investigadors, una oportunitat que s’ha d’aprofitar quan aquestes persones encara viuen.

Els diversos arxius de la memòria o de la paraula que hi ha demostren l’interés creixent per les fonts orals. A València, els sindicats i les entitats per a la recuperació de la memòria històrica van ser els primers a recollir els relats personals. Per exemple, Comissions Obreres va iniciar el 1986 l’enregistrament de nombrosos testimonis orals que va donar com a resultat el projecte Tres generaciones de antifranquistas en el País Valenciano, editat el 2010 en format llibre, documental i guia didàctica per a estudiants. El relat de vint-i-un represaliats, juntament amb altres fonts històriques, també serviren per a editar El Tribunal de Orden Público del País Valenciano l’any 2011. A la seu de la Fundació d’Estudis i Iniciatives Sociolaborals (FEIS) de CCOO a València hi ha totes les entrevistes enregistrades a l’abast de qualsevol investigador.

Una altra col·lecció interessant de fonts orals és la mampresa per l’Associació Cultural Institut Obrer, nascuda el 1987 per a recuperar la memòria de l’Institut per a Obrers de València, el primer d’aquestes característiques creat a Espanya arran del decret del 1936 amb què el president de la República, Manuel Azaña, pretenia facilitar la formació als joves sense recursos que no podien accedir a l’Educació Secundària. Entre el 2003 i el 2005, els professors José Durbán i Cristina Escrivà entrevistaren 30 exalumnes d’aquell centre per reconstruir una història oblidada. Del projecte van nàixer el documental Estudiar en Guerra, Los Institutos Obreros 1936-1939, el llibre Los Institutos para Obreros i una exposició a la Universitat de València l’any 2009. Uns quants testimonis es poden escoltar en la seua web.

La importància d’un sol relat personal com a font històrica va quedar palesa quan Durbán i Escrivà entrevistaren Joaquín Juste, un dels antics alumnes de l’Institut Obrer de València. “Quan li preguntàrem on havia estudiat abans”, conta Escrivà, “Juste va contestar: en l’Internado Escuela Durruti”. D’aqueix internat, els investigadors no en sabien res. “Aqueixa resposta ens va obrir un nou camp d’investigació, i és un exemple de la manera com la transmissió oral és ben important per a la història i sense aquesta no estaria completa”, afig Escrivà.

Però, n’hi ha prou d’enregistrar una entrevista per a considerar-la font oral? No hi ha el perill de la parcialitat del testimoni? “La font primària és bàsica, però sempre s’ha de contrastar la informació”, diu Escrivà. La font oral s’ha de sotmetre a la mateixa anàlisi crítica que, per exemple, un manuscrit antic, la informació del qual pot haver estat també distorsionada interessadament. D’altra banda, un projecte d’investigació amb fonts orals ha d’estar molt ben preparat metodològicament: la selecció dels informants, dels qüestionaris, del sistema tècnic d’enregistrament, del tipus de transcripció i, fins i tot, de catalogació i arxiu finals han de complir una sèrie de requisits de caire científic, la qual cosa el diferencia, per exemple, d’una entrevista periodística o d’un documental.

La conceptualització, metodologia i pràctica d’aquesta eina és un dels objectius del Seminari de Fonts Orals del Departament d’Història Contemporània de la Universitat de València, creat el 1997 per investigadors com ara Javier Navarro Navarro i en el qual s’han format joves historiadors com Juan Carlos Colomer, que va emprar aquesta metodologia per a la seua tesi sobre la Transició a l’Ajuntament de València. “Vaig fer entrevistes a Ricard Pérez Casado, a Martínez Castellano, a la família de Ramón Izquierdo…”, explica Colomer. El Seminari inclou un fons digitalitzat en el qual destaca, entre altres col·leccions, l’arxiu sonor de la Fundació Salvador Seguí de València, que recull testimonis dels moviments llibertaris durant la Guerra Civil i després de la guerra.

Colomer adverteix que “s’ha de tenir molt en compte l’ètica a l’hora d’utilitzar aquesta tècnica”. Per això, se sol signar un document en què l’entrevistat no solament dóna el vistiplau a la transcripció de les seues paraules, sinó que a més fixa el nivell d’ús públic i difusió que ha de tenir el seu relat.

Tres-centes vides a un sol clic

A més de la història política, també es nodreixen de les fonts orals altres disciplines com ara l'antropologia, l'etnografia, la filologia, la sociologia o la geografia. Un exemple magnífic de l'aprofitament dels relats orals per a aquests usos és el Museu de la Paraula, una potent eina virtual creada pel Museu Valencià d'Etnologia que ofereix més de 300 entrevistes en vídeo a persones majors de 75 anys, "enregistrades, transcrites, indexades i disponibles per a la consulta en Internet", explica la directora, Raquel Ferrero.

Amb un sol clic, les trajectòries biogràfiques d’un gran nombre de valencians anònims ens acosten a la vida quotidiana de mitjan segle passat des de qualsevol tema de cerca (educació, indústria, rituals, parentiu, etc.) i des de diversos projectes temàtics, com ara les bandes de música, el treball femení a la indústria del joguet, la riuada del 1957 o els costums al voltant del naixement o de l’herència familiar.

Una iniciativa semblant és Memorynet, una col·lecció d'històries orals, fotografies i imatges de les comunitats marineres del nord-est d'Anglaterra. Però, a diferència del Museu de la Paraula, aquest web no descarrega vídeo, sols l'àudio i la transcripció del relat de cada informant, que s'identifica visualment amb una fotografia només.