Instants de plenitud

Joan Borja viu a Altea i acostuma a prendre’s un café en un bar a la vora de la mar, quan cau la vesprada. Durant aquests moments, amb la mirada perduda en l’horitzó, Joan Borja repassa els esdeveniments del dia, les coses que omplin la seua existència, de pare i de professor, de ciutadà i d’intel·lectual valencià. En un quadern se les apunta, mentre beu, amb glops petits, aquell excitant natural, i es produeix la interacció entre la ingesta de cafeïna i l’acció balsàmica de la mar. Fruit d’aquests instants de plenitud, d’aquest saber estar a soles (allò tan difícil als nostres dies: tindre una mica de temps per a un mateix, per a deixar volar la imaginació, per a facilitar la germinació de les sinapsis), és el seu darrer llibre Café del temps (Ed. Bromera).

De seguida, la seua veu tranquil·la i entenimentada ens sedueix, amb la seua prosa segura, natural, absolutament planiana. No és casualitat que Joan Borja inicie el seu llibre amb una llarga citació de Josep Pla parlant sobre la mar, del seu inesgotable El quadern gris. Aquest és un llibre intrínsecament planià, de coses vistes i viscudes, i amb Montaigne de fons, un homenatge a la raó i a l’exposició racional. No hi ha al darrere cap desig d’impressionar el lector, no hi ha xerrameca, ni una exhibició fàcil d’erudició; Joan Borja ens conta la seua vida amb senzillesa, ens parla dels fills, dels veïns del poble (memorables les pàgines sobre Rosa la Boua), del seu hort (molt bella la imatge en què cull la taronja i li cau al damunt una pluja de pètals de flor de taronger), dels seus amics (l’estimada Patrícia Alberola), del seu univers literari i de la seua petita pàtria. Tot el llibre és un homenatge a la seua terra, al seu país tan devastat per les urbanitzacions i les barbàries, a la seua llengua, tan maltractada i tan a punt d’esvair-se (cada vegada que mor algú com Rosa la Boua es perd un patrimoni lingüístic). I, sobretot, el llibre destil·la una intel·ligència preclara sobre la vida i sobre com viure, un escepticisme molt francés (en això també és deutor de Pla).

Aquest és un llibre intrínsecament planià, de coses vistes i viscudes

Ens hi dispensa consells, de vegades en forma d’aforismes, d’altres amb un incís, un apunt breu, com ara en l’entrada “Convivència”: “Quan algú —per incomprensió, per enveja o per coherència— ens planteja un pols, ens desacredita, ens desafia o ens vacil·la, l’actitud millor és la indiferència. […] Qui pot fer —crear, somniar, construir— no hauria de perdre energies en confrontaments destructius”. O bé quan hi reflexiona sobre l’art d’escriure: “En la creació literària […] és mala cosa aspirar a la perfecció. Cal molta humilitat i continència en l’artesania de les paraules. L’escriptor que s’ho juga tot en cada frase, en cada sintagma i en cada adjectiu acaba destruït per l’excés de risc. En paga la factura. Pateix. I acaba no escrivint”. I què ha de fer l’escriptor? “Potser la creació sense complexos, natural, fluïda, lliure de pors ni de patiments; la paraula lliure i distesa amenitzant un café —del temps— a la vora del mar”. I això, comptat i debatut, és el seu llibre: una llarga i sàvia conversa a la vora de la mar.