_
_
_
_
_
entrevista a sergi pàmies

“En l’amor, és millor deixar que ser deixat, segons tinc entès”

L’amor de què parla Pàmies en els contes i que embasta el recull és molt trist, de vegades desolador

Jacinto Antón
El escritor Sergi Pàmies.
El escritor Sergi Pàmies.carles ribas

Assegut davant d’ell en una taula de Laie li dic d’entrada a Sergi Pàmies (París, 1960) que he llegit part dels relats de Cançons d’amor i de pluja (Quaderns Crema), una filigrana d’estil i emocions, amb llàgrimes als ulls —l’últim contacte de les mans de la mare, l’home que es fa invisible a força de no voler molestar ningú—, mentre que amb altres d’aquests contes he rigut molt —l’individu que en lloc de deixar el seu cos a la ciència decideix deixar-lo... a les lletres!, el sopar del mateix Pàmies amb Paul Auster sense parlar gairebé anglès—. “Això és el que pretenia”, diu amb un somriure de satisfacció. Miro a banda i banda abans de continuar. No ens és fàcil parlar d’amor, als tios. Però d’amor tracta el llibre, en bona part. “Després d’aquell conte de La bicicleta estàtica, Tres maneres de no dir t’estimo, tenia més ganes de seguir tractant el tema de l’amor no assolit o defectuosament aconseguit. I l’assumpte em solucionava la cohesió del conjunt”.

L’amor de què parla Pàmies en els contes i que embasta el recull —arrencant amb això que, estadísticament, si t’enamores sota la pluja dures més— és molt trist, de vegades desolador. “Sóc moderadament realista i vocacionalment pessimista respecte a l’amor”, explica. Està aquesta història sobre el moment exacte en què deixen d’estimar-te... “Passa així, hi ha un instant en què s’acaba. No és un procés, passa de sobte. És la mateixa lògica del principi de l’enamorament. Al final s’acaba la bateria”. Doncs resulta dolorós. “Però si acceptes les regles del joc, igual que t’enamores de cop i volta has d’admetre que la cosa s’acabi igual”. És millor deixar o que et deixin? “Molt millor deixar”, medita l’autor, que afegeix amb aire divertidament resignat, “segons tinc entès”. “Alguns no podem practicar el de deixar, estem especialment dissenyats perquè ens deixin”. Tot té un consol: “Si et deixen sempre pots fer-te la víctima i et queda el gran plaer de l’autocompassió”.

Pàmies valora —i vet aquí l’Última cançó del llibre— “els llargs períodes de resistència de les parelles que duren, tan maltractades en general per l’opinió”. Creu que “la felicitat permanent és un engany, com la idea que tot ha de ser màgic en la relació. M’agrada assenyalar el valor dels que resisteixen, sabent que el més normal és que l’amor s’esgoti, quan tot el que ens envolta ens empeny a creure la ficció que l’amor és constant, lúdic i apassionant. Sóc molt crític amb el model d’amor que se’ns ha venut. És un producte amb manual d’instruccions fals. En realitat, l’amor comença sempre com a gènere de ficció, però té conseqüències molt realistes. T’enamores de forma irracional, arbitrària i absurda, i sobre això construeixes alguna cosa amb conseqüències extremadament reals”.

L’amor que ens han venut té un manual d’instruccions defectuós"

Pàmies creu que hauríem d’acceptar les lleis de la realitat. “De sobte hi ha fills, hipoteca. I és impossible mantenir l’amor inicial, que és com un xutada. La grandesa rau a convertir la quotidianitat, allò de ‘S’ha acabat el Fairy’, en alguna cosa que també sigui amor”.

Els contes comparteixen una desesperança clarivident tenyida d’ironia, humor o tendresa, però són molt diversos. “En especialitzar-te amb els anys com a contista és important diversificar el repertori”, reflexiona Pàmies. “Parlar de coses diferents. Algun conte arrenca d’una idea, d’altres d’una emoció. El pas del temps et va deixant un pòsit d’experiències per explicar. El temps dóna esplendor fins a allò més mesquí”.

Hi ha una bona dosi d’autobiografia en aquests contes, òbviament més quan parla de la seva família. “Sempre n’hi ha molta, però és la meva biografia col·lectiva, coses que li han passat a gent que conec, de vegades és una cosa que no ha passat però que tens por que passi i llavors explicar-ho té alguna cosa d’exorcisme, fins i tot els més evidents no són exactament autoretrats. Pel que fa als episodis familiars, l’avantatge és que ja han estat relatats pels meus pares, així que es tracta gairebé d’un remake”.

Hi ha molt de metaliteratura. “M’agrada molt explicar una història que explica com s’explica. I volia mostrar això que és l’ofici. Amb l’amor de parella, l’amor als pares i l’amor als fills, l’altre gran amor és l’amor a l’ofici”.

La clau és l’estil

jacinto anton

"La vida té un evident costat ombrívol, però cal prendre-la amb una certa ironia, esportivitat i dignitat, si és possible", considera Sergi Pàmies. Els contes de Cançons d'amor i de plujamostren un control de l'escriptura sorprenent, una exactitud total en l'ús de les paraules, quasi aforística. "L'estil és la clau. Gairebé és l'argument, forma part de la mateixa trama. El treball principal és aquí. La diferència essencial amb els articles periodístics és que en aquests, com que no tens temps, busques dreceres a través de la pirotècnia. En els contes no pots. Aquí es tracta d'una destil·lació lenta que t'apropa més a la precisió".

En els contes s'evidencia l'obsessió de Pàmies per quantificar. "És un intent de governar la vida, un refugi davant l'existència i els seus imprevistos. Recollir detalls t'ajuda a creure que controles les coses".

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Sobre la firma

Jacinto Antón
Redactor de Cultura, colabora con la Cadena Ser y es autor de dos libros que reúnen sus crónicas. Licenciado en Periodismo por la Autónoma de Barcelona y en Interpretación por el Institut del Teatre, trabajó en el Teatre Lliure. Primer Premio Nacional de Periodismo Cultural, protagonizó la serie de documentales de TVE 'El reportero de la historia'.

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_