‘Pickwick’ i la crítica

A ixí hem arribat a l’últim article de la temporada —qui marginaliapassa, anys empeny. En aquesta ocasió parlarem del ressò que va tenir el llibre prodigiós de Charles Dickens, la seva primera novel·la, escrita als vint-i-cinc anys com qui no vol la cosa, llindar d’una obra monumental, desigual per cert, però sempre amb una prosa viva, entenedora, vehement, tot plegat una literatura fastuosa escrita per agradar als lectors.

Als lectors, certament, va agradar-los, més encara després de l’aparició de Sam Weller, fill, al cap de poques entregues de l’obra a l’Evening Chronicle de Londres. Però també va agradar a la crítica, cosa menys important que l’altra per a la carrera de Dickens, però de gran importància per entendre que, en aquell temps, la crítica era una professió solvent i assenyalava el pols d’una opinió sàvia, culta, respectada i potent. Avui és més profitós col·locar un bon anunci a la premsa escrita o a la televisió que trenta articles elogiosos i vint panegírics apassionats: no hi ha crítica al nostre país, ningú no fa cas de l’avaluació d’un professional de la lectura, i cap llibre no deixa de vendre’s, ni es ven en abundor, pel fet que un crític en digui penjaments o meravelles.

Els anglesos, acostumats a una literatura humorística que a Espanya, per posar un exemple, havia desaparegut amb la Contrareforma, no van trigar gens a lloar l’aire humorístic, cordial i bonhomiós de les aventures del club Pickwick. Tan prest com el mes d’agost de 1836, quan l’obra encara no havia estat publicada en forma de llibre, el Metropolitan Magazine ressenyava: “L’enginy (wit) d’aquests papers és subtil i corre per sota de la superfície; el seu humor (humour) no és el que escau a l’extravagància sinó el que és propi de la naturalesa”. Un altre crític, que devia conèixer bé la història literària del continent, escrivia el gener de 1837: “El Sr. Pickwick, de tanta anomenada, és un legítim successor de Don Quijote; en realitat, és el Don Quijote cockney del segle XIX, que, en comptes de portar una armadura de ferro, corre encabit en un bon abric de pells com els dels regidors, i, en comptes de llança i espasa, exhibeix uns poders de declamació amb els quals tira avant a batalles terribles contra el malfactor, l’opressor i l’innocent”. I encara: “No coneixem cap publicació que produeixi un divertiment més genuí que el que generen aquests Papers de Pickwick”.

Un altre, amb bons coneixements de la tradició novel·lística anglesa, escrivia el desembre de 1836 a la revista anglòfona Athenaeum: “Els Pickwick Papers, de fet, estan bastits amb dues lliures de Smollett, tres unces de Sterne, un grapat de Hook i un pessic de la gramàtica de Pierce Egan; en suma: incidents a pler, servits amb una molt original sauce piquante”. La senyora Mary Russell Mitford escrivia en una carta del 30 de juny de 1837: “Són divertits —la vida a Londres— sense cap cosa desplaent; i són tan veritables que podríeu recitar-los a qualsevol passant que topéssiu al carrer... No sembla que l’autor hagi conegut l’obra gràfica de Hogarth, amb la qual el Pickwick tindria molta de semblança si no fos que Dickens hi assoleix un punt de vista molt més amable, un punt de vista de gran humanitat, ben shakespearià”.

I un article faceciós anomenat An Examination Paper: The Posthumous Papers of the Pickwick Club, escrit a Cambridge l’any 1872, proposava aquestes preguntes als estudiants de l’època per passar la “selectivitat”: “Digueu en quantes ocasions la novel·la especifica que el ‘noi gras’ no s’adorm, i en quines circumstàncies no corren ni el Sr. Pickwick ni el Sr. Weller, pare. Digueu de quines expressions, emprades en una avinentesa, podem deduir a quina velocitat màxima camina el Sr. Pickwick”. Avui no ho encertaria ni el millor estudiant d’aquella universitat.

Sumeu-hi, a tot això, el caràcter juganer, baldament infidel, de l’extraordinària versió de Josep Carner dels Pickwick Papers (Ed. Proa) i us resultarà lectura obligada aquest estiu. I feu cas del consell de Martí de Riquer: el Quijote, sencer cada anyada; el Pickwick, almenys un cop cada tres anys, de dalt a baix.