“Una cambra pròpia? Ara a les dones ens calen búnquers”
Josefa Contijoch, va trigar un any a veure editada la seva novel·la 'Sense alè', premiada tres cops
Tres premis a obra publicada —el Ciutat de Barcelona, el Serra d’Or i, la setmana passada, el Crexells— han convertit Sense alè en la novel·la de la temporada. Nascuda del record d’una amiga morta, aquesta autoficció publicada a Edicions de 1984 també ha suposat el redescobriment de Josefa Contijoch, poeta i narradora de Manlleu que als 72 anys, i després de mig segle de trajectòria, conserva intactes les ganes de lluitar. Enemiga de les convencions i enamorada de les paraules, Contijoch és molt més que un referent feminista. És la prova vivent que la cultura, si no és incòmoda, esdevé consum.
Pregunta. En 75 anys, el Crexells només ha distingit sis dones: Maria Teresa Vernet, Mercè Rodoreda, Maria Barbal, Carme Riera, Maria Mercè Marçal i vostè...
Resposta. La societat encara és molt patriarcal. Els homes es reserven el millor, i sempre que hi ha un home mitjanament esclarit assoleix totes les dignitats. Si hi hagués hagut un finalista al Crexells amb cara i ulls, un homenet que sortís als diaris i tingués consideració social, li haurien donat el premi sense valorar si literàriament era o no millor.
P. Vol dir que encara seguim lluny de la igualtat?
R. Al segle XXI, malgrat tot el que hem pedalat, encara ens barren les rodes. Interessa poc que les dones arribin gaire enllà. De tant en tant alguna dona obté poder: la Merkel, la Lagarde, la Rousseff, la Cospedal... Són les dones que juguen el joc dels homenets.
P. A més de feminista, sembla una escriptora indignada.
Marilyn, Arendt, el mal
Als cinèfils els pot sorprendre que a la coberta de Sense alè aparegui Marilyn Monroe, juntament amb Karen Blixen (Isak Dinesen) i Carson McCullers. No és per atzar. Apassionada del cinema —"m'ha salvat la vida"—, Contijoch traspua referències al setè art. Ho reconeix davant els devedés del seu estimat Hitchcock: "Sense el cine no hauria après que no calia seguir el patró, que no calia casar-se amb un senyor. Encara hi ha pel·lícules que em semblen més reals que un enterrament".
Potser per això, no deixa de referir-se al biopic de Hanna Arendt que ha vist aquests dies al cinema: "M'ha fet pensar, explica bé com li va resultar de car a l'Arendt mantenir les seves idees. Però això ja ho té, la gent potent, diuen coses incòmodes. És la millor arma contra la banalitat del mal".
R. És que ho sóc! Al carrer tot això ho vivim amb desil·lusió. M’agradaria trobar líders engrescadors, però... Mira l’Artur Mas, que va semblar que era capaç de sacrificar-se per un ideal i ara cada dia fa més mala cara i seguim igual. Els polítics no manen gens, ja.
P. Tornant a les dones, una constant en la seva obra: li preocupa la idea de dona que proposen best-sellers com els de Federico Mocchia o les Cinquanta ombres d’en Grey?
R. El feminisme irreverent i revoltat dels setanta el vam viure de forma exultant, però el poder ha sabut redreçar-lo. Aquelles idees han estat absorbides i ara hem de tornar a ser bones nenes: tenir diners, ser submises, fer bon aspecte... Hem deixat els texans i hem tornat als talons de pam i mig. No crec que caiguem, no perdrem el vot, però anem retrocedint.
P. A Sense alè hi reflexiona, sobre tot plegat, sobre el preu a pagar per no cedir. Quin ha estat el seu?
R. Jo he tingut la sort que l’èxit m’ha vingut tard i de forma gairebé inesperada. Confiava en aquesta novel·la, però vaig estar més d’un any sense que ningú s’atrevís a publicar-la. I hi ha algun gran grup del qual encara espero resposta. I això que fa dècades que escric, tot i que reconec que de forma poc convencional.
P. Com a poeta, després de moltes obres, l’any passat va publicar una antologia, Ganiveta, i encara és l’hora que n’aparegui alguna ressenya...
R. La poesia no interessa. I l’antologia no l’ha fet un aficionat, l’ha fet la Montserrat Ro-dés, que en sap un niu. I el pròleg, la Dolors Miquel. Però ningú no n’ha parlat. Si ets una dona burrota i escrius cosetes romàntiques, potser et faran la gara-gara, però si vas contra les normes... No m’ho prenc com una ofensa, però ens passa a moltes autores.
P. Una d’elles, a la qual torna a homenatjar a Sense alè, va ser Maria Mercè Marçal...
“Hem tornat als talons de pam i mig. No perdrem el vot, però retrocedim”
R. Érem molt amigues. Jo era més gran i tenia més llibres publicats, però vam establir moltes complicitats quan em va convocar al Comitè d’Escriptores del PEN Club. No va influir-me literàriament, però va treure’m al carrer i això li he agraït sempre. Crec que li hauria agradat Sense alè, com a mi el Crexells que ella va guanyar, La passió segons Renée Vivien, un llibre que cal reivindicar.
P. Potser caldria posar a lloc les escriptores que van sobreviure ajudant-se i estimant-se mentre se les empenyia a la invisibilitat.
R. La Mercè deia: “Jo m’he de fer el meu búnquer”. I ens el vam fer. Vam ajudar molt a la recuperació d’autores oblidades, com Maria Antònia Salvà. Sí, teníem una certa idea de comunitat, teníem la intuïció que ens havíem de protegir.
P. Però de la cambra pròpia de Virginia Woolf a aquest búnquer que diu...
R. La cambra pròpia? Allò era la descoberta de la llibertat privada, i el búnquer és una defensa. Hi ha un salt, sí. Però a les dones ara ens calen búnquers, a les autores ens calen amigues per mantenir el refugi. La Mercè parlava de búnquers perquè calia actuar.
P. Al llibre diu que el poder sovint utilitza la cultura com a eina de promoció...
R. Tots coneixem poetes mediocres que, en arribar al poder, s’han inflat de publicar. I mentrestant, els altres noranta poetes ens barallem per quatre premis. Jo estic acabant poemari i, malgrat aquesta petita notorietat, no sé si trobaré editor.
P. A Sense alè hi ha força presència de cites bíbliques.
R. La religió és una tradició que m’ha impregnat gairebé tant com el cinema. De petita em passava el dia llegint el missal i ho trobava preciós. No sé si hi crec, diria que poc, però la religió no m’ha fet cap mal. És com a Passolini, que era marxista i ateu, i el bagatge religiós el va ajudar. A mi em va donar complaença amb el destí, em va fer creure que les paraules són sagrades. I encara ho crec, per això escric i sóc poeta.
