Les perles caigudes d’Ignasi Agustí

Els grans del collar de perles desprenent-se del cos sense vida de l’adúltera Mariona Rebull i rodant escales de marbre avall formen part de l’imaginari popular sobre l’episodi de la bomba del Liceu en la convulsa Barcelona del 1893. L’atemptat amb la famosa bomba Orsini llançada per un anarquista i esclatant en plena platea (una segona no va arribar a detonar) va ser real, però la dama és pura ficció: és la protagonista de Mariona Rebull, novel·la del 1944 que es va convertir en el primer gran best-sellerde la mísera postguerra literària, amb uns increïbles 70.000 exemplars venuts, segons càlculs potser confusos d’avui.

L’autor d’aquella novel·la, que donaria peu, al llarg de 28 anys, a una molt seguida pentalogia, a una pel·lícula de José Luis Sáenz de Heredia ja el 1946, i el 1976 a una de les produccions de més èxit de Televisió Espanyola (100 milions de pessetes) de tots els temps, La saga de los Rius, era el periodista i escriptor Ignasi Agustí (Lliçà de Vall, 1913 - Barcelona, 1974).

Falangista que s’enfrontà als aperturistes però també als seus; director de la mítica revista Destino però també impulsor del primer diari privat i progressista des de la Guerra Civil, el Tele/eXprés, i ésser carregat de culpes i temors en l’àmbit personal, ell mateix hauria pogut inspirar una novel·la. I, en realitat, així va ser, perquè bona part de la seva vida i la de la seva família està soterrada en aquelles 3.000 pàgines dels Rius, com ha sabut veure el periodista Sergi Doria, que aprofitant el centenari del naixement de l’autor en publica la biografia, Ignacio Agustí, el árbol y la ceniza, que alhora escorta una edició especial amb els dos primers títols de la saga: Mariona Rebull i El viudo Rius (tot a Destino).

Agustí prova que en la infantesa hi ha sempre l’explicació d’una vida. Un pare ferri que duia la canalla literalment a cop de xiulet i que amb els anys i el fracàs del negoci familiar d’importació de productes colonials es va encongir fins a aferrar-se al seu màuser d’antic sometent que engreixava compulsivament com si fos un conjur, va anar cisellant “un noi callat i silenciós”, a parer del seu company d’infantesa, el també futur periodista Carles Sentís.

Acomplexat per la seva notable baixa estatura, que tortuoses alces als peus i altres mètodes de creixement no gaire científics van poder resoldre, només va faltar la pèrdua del paradís de la torre familiar a Santa Maria del Vallès, devorada pels deutes paterns. La fugida va arribar per la via d’una vintena de composicions poètiques que un company universitari, autor ja, amb 19 anys, d’una obra com El doctor Rip, Salvador Espriu, promou per subscripció popular. El veler (1932) tindrà cert ressò i li obrirà portes com les del diari La Veu de Catalunya. L’exorcisme d’una tàcita repressió sexual d’escoles religioses i de complexos diversos vindrà només dos anys després amb la primera novel·la, Diagonal, escrita ja amb el futur mètode Agustí: documentació llarga però escriptura intensa i breu en poc més de 15 dies, a raó de set a deu fulls diaris, vingui o no vingui la inspiració. Amb aquest sistema escriurà també dues obres de teatre: L’esfondrada i Benaventurats els lladres.

Més potser per qüestions personals que polítiques (Doria no ha trobat textos o referències seves antinacionalistes), o potser pel seu afany d’ascens en el diari (on, segons sembla, trepitjaria el seu propi valedor, Guillermo Díaz Plaja), la qüestió és que Agustí és motiu de burla, en general pel seu físic, en certs mitjans catalanistes. Ell manté un lleugeríssim contacte amb Falange en els primers mesos del 1936, quan cobreix les eleccions municipals des de Madrid. Fora d’això, hi ha un buit pel que fa a política i un difús temor a la revolució fins a la seva aparició el febrer del 1937, com d’altres propers a la Lliga de Francesc Cambó, en el bàndol franquista, afiliat a Falange i enganxat als batejats “catalans de Burgos”: José María Fontana i Pepe Ribas, fundadors del també falangista setmanari Destino. Ells seran els que veuran en Agustí el cervell i el motor periodístic d’una de les revistes espanyoles més importants fins a la Transició.

Falange i Destino l’hi donaran tot a la vida, però també l’hi prendran. A l’oficina de Prensa y Propaganda de Falange, on Agustí treballa, coneix la també falangista Catalina Ballester, Catín, expromesa d’un bell aviador italià mort en una missió. Amb pinzellades de bellesa exòtica, parla tres idiomes, ha estudiat infermeria, dóna concerts de piano, condueix!... “No són massa coses per a una dona?”, deixa caure la mare d’Agustí, tot insinuant les diferències entre l’un i l’altra. Ell té 27 anys; ella, que ja vestia sants, té uns notables 26 per seguir soltera en aquells temps. El matrimoni sembla, doncs, una oportunitat per a tots dos. Però la situació generarà malfiances i pors eternes en Agustí, sensacions que plasmarà en la vida sentimental dels seus personatges.

L’immobilista tancament ideològic malgrat l’evolució de la Segona Guerra Mundial i la mordassa a la cultura catalana, tan contraris a intencions més contemporitzadores defensades per personatges com Dionisio Ridruejo, portaren Agustí a diverses topades amb Falange des de les planes de Destino, que aquells consideraven seves i en les quals ell va esmolant el seu castellà, des d’ara la seva llengua. El pols culminà el 1943 amb un assalt d’un grup falangista que, al crit de “¿Dónde está el cabrón de Agustí?”, va destrossar la redacció. Es reforçava així el vessant de “monàrquic emboscat” que mantenia el periodista i que segellà durant les seves estades a Zuric, on residia Don Joan.

Serà allà, a Zuric, com a corresponsal per a La Vanguardia, entre articles promonàrquics en diaris del país i informes privats en els quals demana a Don Joan que canalitzi la qüestió de la cultura catalana, on es posa a escriure, a la part del darrere dels teletips, Mariona Rebull.

Iniciada l’octubre del 1942, apareixerà el juny del 1944 en aquella editorial, Destino, que ell mateix dinamitza contractant obres de Josep Pla (la seva tristament reaccionària i després esborrada Historia de la Segunda República) o d’una debutant Ana María Matute. Els 2.500 primers exemplars volen, i a l’agost s’imposa una primera reimpressió de 5.000 exemplars més.

“Hablo de muchos años atrás”, arrenca l’obra, un passeig —a través de la vida de l’industrial Rius— per la puixant Barcelona des de l’Exposició Universal del 1888 fins a la Guerra Civil, una ciutat moderna que, tanmateix, porta en els seus gens les contradiccions identitàries... Un èxit lògic: després de la guerra, Barcelona fa de succedani de Catalunya (ho practicaven a la mateixa revista Destino), i transporta el lector a un passat immediat menys traumàtic i més feliç…

Però tot és escrit per un català no catalanista, representant d’una classe mitjana que busca assentar-se en un règim al qual, en silenci, només li recrimina l’obstinació per aniquilar el més elemental de la cultura catalana: la llengua. Tot això traspua tàcitament la lectura de l’obra (i de la vida) d’Agustí, en una sèrie que batejarà significativament La ceniza fue árbol. El mateix Azorín elogiarà una obra (“Por fin tenemos un novelista”) que aterra en un erm on, amb prou feines, la flanquegen La familia de Pascual Duarte (1942), de Camilo José Cela, i Nada (1944), de Carmen Laforet, que ell mateix ha ajudat a promoure. Tots els elements del contradictori món d’Agustí ja són sobre la taula per explicar els seus alts i baixosemocionals, que amb els anys comportaran problemes psicològics macerats en alcohol. “Agustí té mala consciència burgesa i una certa tendència a expiar la culpa franquista, perquè, d’alguna manera, ha ajudat a destruir un món que era el seu”, pensa Doria. Després hi haurà aquest fantasma perenne de l’adulteri, que alguna ànima caritativa, com ara la de l’escriptor i periodista César González Ruano, va alimentar per venjar-se del fet que Agustí, promotor del premi Nadal, apostés per Laforet en lloc de fer-ho per ell en la primera convocatòria.

“Agustí sap que en part ha ajudat a destruir un món que era el seu”, creu el biògraf Doria

Molt embolicat amb la política (la seva aposta monàrquica, massa avant la lettre, és per Joan Carles), interessat cada cop més per la seva carrera literària (vol entrar a la Real Academia, i per això es trasllada a viure a Madrid, requisit obligatori; ja ha escrit la segona entrega, El viudo Rius; la versió en cinema de la primera ja s’ha estrenat el 1946), i amb una precarietat psicològica i dipsòmana cada cop més gran, Agustí estableix les bases del seu distanciament amb Josep Vergés, copropietari de Destino.

Doria atribueix a aquest pols pel control de la revista el to reaccionari, molt prorègim, d’alguns articles d’aquest període d’Agustí, en una publicació que precisament intenta espolsar-se tot residu blau. L’episodi culminarà poc després de l’ingrés d’Agustí en un sanatori de Pedralbes, el 1956, una estada que aprofitarà per escriure Desiderio, tercera part de la saga. El 1957, Vergés paga cinc milions de pessetes al seu soci per les seves accions de la revista, diners que Agustí invertirà en la compra de la llibreria Argos i en una impremta.

Agustí bascula entre l’ortodòxia i la renovació, tal com intenta fer com a director del setmanari falangista El Español, càrrec procurat per Manuel Fraga, seguint la recomanació de l’amic comú Laureano López Rodó. Aguantarà amb prou feines 27 números. La recompensa serà compartir amb Sentís el permís per llançar a Espanya el primer diari privat des de la Guerra Civil: el Tele-eXprés. Un còctel estrany: periodistes propers al règim treballant amb d’altres més joves ja clarament antifranquistes.

Als anys 40 topà amb els immobilistes de Falange i als 60, amb els aperturistes

Amb la sortida, l’abril del 1965, de la quarta entrega de la sèrie, 19 de julio (un cop més, ben rebut, com els anteriors: obté el Premio Nacional), Agustí sembla feliç, però aviat cau de nou al tobogan: el 6 de maig ha de posar-se al davant de la direcció del diari substituint l’anterior responsable, cessat per la pressió del bisbe confessor de Carmen Polo de Franco. “Aquest treball em tornarà a enfonsar”, vaticina el mateix dia de la seva pressa de possessió. Així serà: un article seu contra una manifestació de capellans, en què els qualifica de “bonzos incordiantes”, comportarà una pressió tal que haurà de deixar el càrrec a Sentís. Un cop més, Agustí ha quedat desubicat: recelós de l’apertura democràtica, ressuscita fantasmes del passat, la darrera cosa que desitgen els tecnòcrates opusdeistes del govern.

Agustí cau en un pendent sense fí: es va aïllant i acumula fracassos, com ara l’intent d’evitar el que ell considera deriva catalanista del setmanari Tele/estel, fill de Tele/eXprés. D’aquesta darrera capçalera perdrà les seves accions i quasi simultàniament la propietat d’Argos. Un parell d’infarts a principi dels setanta l’enfonsen més en el pou i accentuen el seu pessimisme, malgrat que a partir de 1970 col·labora a l’ABC (sí, el mateix personatge que als seixanta escriu a Gaceta Ilustrada, Pueblo i Triunfo). Amb prou feines el salva la sortida, l’abril del 1972, de Guerra Civil, cinquena i darrera entrega de la saga. És, juntament amb la seva precedent, les dues obres més periodístiques pel que fa a l’estil. Però arriba, com l’anterior, en moments literaris que valoren més l’experimentació que la novel·la més realista de regust del XIX.

Els darrers temps se submergí en el passat i treballà en un poema, recuperant el català

El pas del temps, la turbulenta realitat i el futur incert, temes en el fons de la seva vida i la seva obra, són les seves obsessions des de finals dels seixanta, ara més fortes que mai. Se submergeix en el passat i, potser per això, ja fa un temps que treballa en un poema en català que titula Primavera i escaig, una manera de recuperar la seva llengua i la seva identitat, tot evocant infantesa i joventut i companys d’estudi noucentistes.

La necessitat de donar la seva versió de tot plegat l’empeny a escriure, febrilment i a mà, Ganas de hablar, les seves memòries. Ho farà entre agost i setembre del 1973. Dos mesos després ha de malvendre la seva notable casa de Sitges, tot repetint el tan temut destí del seu pare, per liquidar els deutes que havia generat la impremta. Amb prou feines 24 hores abans de morir, la vigília del 26 de febrer del 1974, no pot dormir per culpa d’un xec de 15.000 pessetes. “Hauré de tornar a començar a escriure articles com un boig... Quina mala sort!”.