De l’èxit i l’excés
La popularitat, com a tal, no diu res a favor de l’autèntic valor d’una obra d’art, però tampoc diu res en contra
Dues grans exposicions dedicades a pintors catalans han fet córrer molta tinta –real i virtual- en les últimes setmanes. Una, la retrospectiva de Salvador Dalí que encara es pot veure al Reina Sofía de Madrid, perquè ha batut tots els rècords de públic; l’altra, “Tàpies des de l’interior”, que es pot veure, repartida entre el MNAC i la Fundació Tàpies de Barcelona, des del 20 de juny, per la mateixa profusió ciclòpia de la proposta, que acull 140 obres, moltes d’elles inèdites fins ara, que pertanyien a la col·lecció particular de l’artista.
Salvador Dalí sempre ha sigut un pintor popular, i ho continua sent. Només cal acostar-se al museu Dalí de Figueres per a comprovar-ho. Aquell ésser àvid de dòl·lars que, segons els seus companys surrealistes, era Dalí es va proposar tenaçment aquella mena d’èxit que ara en diríem mediàtic, i cal dir que el va aconseguir. A més de popular, també ha sigut sempre un artista discutit. A Espanya, en part, per la seua histriònica aquiescència amb el règim franquista, que és una cosa que costa de perdonar, encara que ell, astut com era, l’abillara d’un component farsesc que, de tan disparatat, vorejava l’art imponderable de Tip i Coll i, de vegades, per la via de l’absurd, apuntava a una autoparòdica, recaragolada forma de subversió. Un servidor recorda una intervenció del senyor dels bigotis de punta en què reclamava la immediata restauració de la Inquisició com un dels moments més delirantment divertits de la televisió franquista, però és cert que no tothom s’ho va prendre de broma. Ser un pallasso genial a Espanya és delicat.
En tot cas, el que no li perdonen de cap de les maneres és l’èxit. En un article d’aquest diari, firmat per Iker Seisdedos, diversos estudiosos indagaven en els motius d’aquest èxit. Allà, Félix de Azúa sentenciava que “els artistes de veritat, que plantegen problemes, no poden tenir públic”. Si això és cert, hem de concloure que Picasso i Matisse, que tenen molt de públic –de fet, més que Dalí- són uns pintors de pacotilla, indignes de la nostra atenció. El mateix podríem dir de personatgets com Cervantes, Shakespeare i Tolstoi, per no parlar de Dickens o Dostoievski, que publicaven les seues novel·les, ara tan venerades, com a fulletons en la premsa. És una curiosa manera de pensar, que encaixa bé amb l’elitisme desbocat d’algunes de les patums de la cultura catalana, que consideren que qualsevol cosa popular ha de ser, per definició, menyspreable. Així, un dels seus més insignes pròcers declarà una vegada que el tal Beethoven no devia ser tan bo com tot això, si agradava a tanta gent. Però també encaixa amb l’art del senyor Azúa, que fa anys que practica una literatura sense públic de tan problemàtica que deu ser.
Supose que la popularitat, com a tal, no diu res a favor de l’autèntic valor d’una obra d’art, però tampoc diu res en contra, tal com hi ha gran art intel·ligible i gran art enigmàtic, igual que la música de Bach conté melodies senzillíssimes i immediatament commovedores i també la meravella inesgotable de l’Art de la fuga. El fet és que Dalí volia construir un art provocador i de masses alhora, i li va eixir. Per això es va interessar pel cinema i la publicitat i per això va prefigurar l’obra de Warhol i va obrir el camí del pop-art en peça. Són coses que a Catalunya no tenen bona premsa, però no són negligibles. Dalí, per descomptat, no és un dels grans pintors del segle XX, però sí que és un creador pioner d’una de les grans tendències de l’art del segle XXI, cosa que té algun mèrit, i la seua popularitat està assegurada.
L’exposició de Tàpies que ha preparat Todolí és descomunal
Tàpies sí que té bona premsa, a Catalunya, almenys entre els admiradors de la transgressió sistemàtica, que és una altra forma de provocació. Però l’exposició que ara se li dedica –i que ha comissariat un dels homes més intel·ligents que circulen per aquest territori, el valencià Vicent Todolí- també ha tingut detractors, com Antoni Llena, qui considerava que la mostra era excessiva, com un menú en què t’obliguen a menjar-te tots els plats. En efecte, l’exposició de Tàpies que ha preparat Todolí és descomunal, com ho era l’obra que pretén fer-nos veure, en les seues pròpies paraules, “com una muntanya que ens cau al damunt i no com un paisatget que contemplem des de l’autopista”. I això és el que hi veiem, sense explicacions didàctiques ni coartades verbals interposades: només la immensa mola matèrica, destorbadora i variadíssima, del pintor català. El problema, ací, és que, als mateixos que no els agrada la cosa popular, l’excés els provoca urticària. La trangressió els encanta, sí, però ha de ser una transgressió destriada, exquisida, minimal, menudeta; una transgressió que faça fi, i no la cosa bèstia, magmàtica i descompassada que ara se’ls ofereix. No estan contents mai.
Siga com vulga, ací hi deu haver un malentés, perquè probablement Antoni Tàpies era així, un transgressor en gran escala, amb moltes calories i sense arrebossats. I, per cert, Vicent Todolí també és així. Per això és una sort que aquesta exposició l’haja fet ell, que ha entés que Tàpies no estava a dieta.
