Berlín, últim sospir
La cinta sobre el Berlín del 1927 a la galeria Àngels Barcelona és tota una troballa
A l final de la dècada dels anys vint, pintors, escultors i fotògrafs van començar a desenvolupar una relació idíl·lica amb l’era de la màquina, molt lluny de l’esperit dadaista de Francis Picabia, que ja el 1915 havia fet un retrat d’Alfred Stieglitz amb la cara en forma de càmera. Els nous reptes artístics no es trobaven tant en una obertura cap a la mecanització de l’art —en una extensió òbvia del collage al ready made— com en el compromís amb l’autenticitat i la sinceritat de la representació. Aleshores no existia en la fotografia el que ara anomenem “el món de l’art”, però sí un afany de distanciar-se del pictorialisme i els seus simulacres.
Tot va començar a Berlín i en la creença d’aquells artistes que l’excel·lència fotogràfica passava per un acostament directe al medi. És llavors que es documenten fàbriques i icones de la modernitat, ponts i altres obres d’enginyeria civil, la ciutat i la seva gent. L’urbs és un subjecte lliure, més humà i dinàmic. El cubisme no només es podia veure en una muntanya. La fotografia i el cinema eren capaços de reconciliar abstracció i representació d’una manera, almenys, lírica.
Hi ha una pel·lícula, Berlin: Die Sinfonie der Grostadt (Berlín: simfonia d’una gran ciutat, 1927) que ho argumenta visualment. S’exhibeix al soterrani de la galeria Àngels Barcelona, i és tota una troballa, quelcom de candorós que, alhora, naturalitza un moment històric al vell continent com una “era de la màquina”: la ciutat és un paisatge clàssic. La cinta, transferida a vídeo, dura 74 minuts, no triguin a veure-la: en el desert cultural de Barcelona encara cristal·litza alguna rosa, registres d’una identitat alternativa que tendeix a evaporar-se.
El txec Harun Farocki
L’autor de la cinta, Walter Ruttman (1987-1941) —al costat de Hans Richter, el principal exponent del cinema abstracte experimental (va ser també col·laborador de Leni Riefenstahl)—, va idear un treball enmig d’un entorn que li era propici: la cultura visual de l’Alemanya de Weimar, que havia capitalitzat la imatge fotogràfica i el cinema en un moment en què triomfava la Nova Objectivitat, la renovada visió de destacades fotògrafes i una consciència feminista de la imatge. El resultat és un vívid clarobscur de la ciutat de Berlín durant una jornada laboral: la ciutat ha superat la destrucció produïda per la guerra i ara els seus habitants evolucionen amb ella, movent-se al mateix pas que la seva maquinària. Una crònica gairebé exhaustiva d’uns anys que semblen aferrar-se a l’últim sospir de la subjectivitat europea.
Mentrestant, a la planta principal de la galeria i a l’espai adjacent, al carrer dels Àngels, s’exhibeixen d’altres vídeos que poc tenen a veure amb l’obra de Ruttman, excepte el del nord-americà Peter Downsbrough, titulat In/to (2012), on la ciutat anònima també és un cos que respira, un ens abstracte i codificat, per on circulen les màquines.
Amb Berlín també enllaça l’obra del txec Harun Farocki, Videograms of a Revolution (1992), pel·lícula de gairebé dues hores rodada en 16 mm que apareix com una nova forma historiogràfica de la revolució romanesa de desembre de 1989 basada en els mitjans de comunicació. Setmanes després de la caiguda del Mur, els manifestants ocupen la seu de la televisió de Bucarest i, hores després, s’emet l’últim discurs de Ceausescu i el primer resum televisat del seu judici abans de ser condemnat a mort. Aquest fet i els esdeveniments als carrers de la capital gravats per centenars de càmeres d’aficionats conformen un document excepcional, que Farocki articula amb l’ajuda d’Andrei Ujica, escriptor i professor universitari que li va subministrar els contactes per accedir als arxius estatals i als testimonis d’aquells dies històrics.
Tanquen les dues mostres les obres de Pep Agut, Memòria personal (2013), vídeo al·legòric sobre els fonaments de la formació artística; Accions corporals (1975), d’Esther Ferrer, que inclou quatre de les seves accions en un interior domèstic, i dos commovedors vídeos de l’autor romanès Ion Grigorescu, Casa Noastra (1976) i Yoga (2011), que recullen les seves performances en una habitació d’hotel, practicant exercicis corporals, o bé amb la seva família, realitzant accions quotidianes. Un retrat, en la seva forma més diferenciada i dialèctica, del cos i la seva revolució.
