_
_
_
_
_
reportatge

Un viatge de 150 anys

El tren de Barcelona a Sarrià, un dels més antics d’Europa, compleix un segle i mig de vida

Una de las màquines del tren de Sarrià dels quaranta, les granotes pel color verd i els llums a dalt, el passat dia 8.
Una de las màquines del tren de Sarrià dels quaranta, les granotes pel color verd i els llums a dalt, el passat dia 8.gianluca battista

Hi ha qui considera el tren de Sarrià de Barcelona com el segon metropolità de la història després del de Londres. La definició és arriscada, però dóna una idea força acurada de l’antiguitat del servei. La seva història es remunta a l’època en què Barcelona encara estava envoltada de murs, barris com Gràcia o Sarrià eren municipis independents i l’única línia fèrria en circulació era la que unia la ciutat amb Mataró.

Però el 1854 tot va canviar. Per fi van ser enderrocades les muralles i es van crear de cop dues noves companyies: la del tren a Granollers i la del tren a Martorell, descrit pel poeta Víctor Balaguer al seu llibre Guía de Barcelona a Martorell en ferrocarril. Eren temps d’expansió industrial, en què les locomotores de vapor eren les màquines que representaven el progrés. Fruit d’aquesta efervescència, l’any 1858 es va fundar una nova empresa que pretenia comunicar la capital catalana amb Gràcia i Sarrià, i que va rebre el nom de Ferrocarril de Barcelona a Sarrià. Inicialment anava de l’estació de plaça Catalunya —pels carrers Pelai i Balmes a cel obert, circulant entremig d’unes tanques que protegien els vianants—, fins a les estacions de Provença, Gràcia, Sant Gervasi i Sarrià, on hi havia les oficines i els tallers de la companyia. La inauguració va tenir lloc el 23 de juny del 1863. El servei el cobrien ferrocarrils de vapor i les vies eren d’ample ibèric. De plaça Catalunya sortia un tren cada mitja hora entre les 6 del matí i les 21 hores, dos vehicles més a les 22 i a les 23 hores, i l’últim, que sortia de Sarrià a les 12 de la nit en punt.

La conquesta de Collserola. El tren de Sarrià va ser un mitjà de transport per a les poblacions veïnes, però també el vehicle que tenien els barcelonins per sortir al camp sense haver de fer llargs i costosos trajectes. Amb la línia, Collserola s’oferia com un espai verge, un pulmó verd a pocs minuts del centre urbà encara per descobrir pel llavors ja estressat urbanita. Però les coses no arrencaren gaire bé: el 1873, el jutjat del districte del Pi va haver de decretar la fallida de la companyia de resultes d’una forta acumulació de deutes.

Un any després se’n va fer càrrec una nova empresa, batejada com Ferrocarril de Sarrià a Barcelona (FSB). Sota la nova direcció, el 1905 es van retirar les màquines de vapor, es va electrificar la línia i es va canviar l’ample de via per l’estàndard internacional. A partir de llavors hi hauria un tren cada 20 minuts i, per assegurar la puntualitat, es van comprar deu locomotores Brill de fabricació belga.

Zurich, bar d’estació

Malgrat que el temps ha esborrat el seu aspecte original, el conegut bar Zurich de la plaça de Catalunya va ser inaugurat com una cantina d’estació la mateixa revetlla de Sant Joan de l’any 1863, tot i que llavors es deia La Catalana. Anys després, un nou propietari va rebatejar el negoci en record de la ciutat suïssa on havia viscut, i el va convertir en una xocolateria. Transformat el 1920 en una cerveseria —i després en una cafeteria—, va veure néixer l’ONCE i va ser trinxera del PSUC quan els Fets de Maig. Durant la dictadura de Franco es va omplir de tertúlies, amb la presència habitual del cantautor Raimon o de l’escriptor Javier Tomeo. Era un bar llargarut amb taules de marbre, on convivien els progres, els bohemis i els estrangers. Va tancar l’any 1996, tot i que dos anys després va obrir l’actual Cafè Zurich, dins del complex comercial del Triangle.

El 1906 es va inaugurar l’estació de Tres Torres, i dos anys més tard, l’enginyer Carles Emili Montañès presentava, per demostrar la viabilitat d’una línia fèrria per Collserola, el seu petit ferrocarril anomenat Mina Grott, que aviat es va veure obligat a tancar. Tanmateix, Montañès va aconseguir la concessió d’una línia de Sarrià a les Planes i la va oferir a la Barcelona Traction, Light and Power Limited, de l’home de negocis nord-americà Frederick S. Pearson, amb qui va crear l’empresa Ferrocarrils de Catalunya. Finalment, el 1911 aquesta companyia va engolir Ferrocarril de Sarrià a Barcelona i va donar una nova direcció al servei.

Pearson estava convençut que la ciutat creixeria cap a Collserola. El 1916 el tren va arribar a les Planes, el 1919 a Terrassa i el 1922 a Sabadell: el Vallès quedava així comunicat amb Barcelona. Per aquelles mateixes dates hi va haver el projecte d’aixecar el gratacel més gran d’Europa on ara hi ha el centre comercial El Triangle, a càrrec dels arquitectes nord-americans John Mead Howells i James Gamble Rogers, que a sota havia d’incloure una moderna estació de tren. Però el projecte no es va fer i la vella línia va continuar com una rònega instal·lació del XIX fins que el 1929 —aprofitant la celebració de l’Exposició Internacional—, es va inaugurar el tram soterrat entre plaça Catalunya i Sant Gervasi, començant així la seva història com a tren metropolità subterrani. No seria fins al 1953 que es va acabar de passar la línia sota terra fins a l’estació de Sarrià.

Tota aquesta xarxa de comunicacions va estar a punt de desaparèixer el 1977 i va sobreviure per l’oportuna aparició de la companyia Ferrocarrils de Via Estreta (FEVE). Dos anys més tard, la propietat va ser transferida a Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya (FGC), que va ser la primera empresa pública que va recuperar el govern català després de la dictadura del general Franco, i que s’ha fet càrrec d’aquest servei fins avui.

Un passeig de paper

El primer projecte datava del 1847, però el permís reial no arribà fins al 1853; per això el 23 de juny del 1863, quan s'inaugurà el tren de Sarrià, les campanes de la ciutat repicaren de joia. Ho recorda el periodista Lluís Permanyer en el pròleg del luxós, cartesià i ja imprescindible Història gràfica d’un viatge (Efadós), que de la mà de l’enginyer tècnic Antoni Gras repassa els 150 anys de trajecte dels Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya (FGC). El carril, com se’l batejà popularment, sortia del segon edifici aixecat fins llavors on hi hauria la plaça de Catalunya. Tot just cobria cinc quilòmetres, però és considerat el primer ferrocarril urbà d’Espanya i el segon del món, després del metro de Londres. El 1863 sortien cada dia més trens de passatgers que de totes les altres estacions de Barcelona juntes. Basant-se en el fons de 30.000 imatges que té el FGC (bitllets inclosos), Gras es mira tota la xarxa: la de Gràcia a l’avinguda Tibidabo, la línia Llobregat-Anoia, el de la Pobla de Segur, els cremalleres de Montserrat i Núria... Un senyor viatge.

El metro del Vallès. De l’antic bar Zurich de Barcelona, amb prou feines en queda avui el rellotge i uns quants quadres, la resta tot és nou. Els seus propietaris són la família Valldeperas, que mantenen el negoci des del 1920. Nou anys després, quan es van soterrar les andanes de plaça Catalunya, a més de la cantina van ocupar l’antiga sala d’espera de l’estació i van inaugurar la terrassa més popular de la ciutat. El Zurich dels anys setanta i vuitanta del segle passat era un local on s’havia aturat el temps, malgrat que sempre hi havia gent nova i jove, amb tertúlies permanents al fons de la sala, els lavabos embussats i un altell on s’amagaven les parelles. Era més gran i més llarg que l’actual, i la barra estava situada a l’altre extrem d’on és ara. Un bon lloc per quedar, com van fer alguns dels que els dies 8 i 9 de juny van fer el trajecte commemoratiu entre plaça Catalunya i Sarrià amb una locomotora de la sèrie 400 —construïda als anys quaranta—, petita peça de museu.

L’actual estació de plaça Catalunya és del 1929 i conserva l’antiga decoració de rajoleta blanca que havia estat un tret característic del metropolità de Barcelona. A l’andana ja hi ha un grup nombrós de persones fent fotografies. Pintades de verd i amb uns fars molt grossos, aquestes locomotores eren conegudes com granotes. La gent va arribant, hi ha expectació. Tres senyores parlen entre elles, una explica que l’havia fet servir de molt petita, que a la postguerra uns vagons eren per a senyors i uns altres per a les minyones: “Encara recordo que de tant en tant pujaven dones amb cistells amb gallines i els revisors s’emprenyaven”.

Efectivament, de vagons n’hi ha de dues classes, els de segona tenen seients amb braços i estan entapissats de vellut verd, els de tercera són senzills bancs de fusta. Dos ancians somriuen d’orella a orella, mentre conten les malifetes que feien quan eren petits, sempre fugint del revisor. Una família amb pares, avis i criatures comenten que esperaven més gent: el comboi va a mitja capacitat. L’àvia explica que baixava de Sarrià a comprar roba a Barcelona, per a ella era com fer un viatge molt llarg.

Arribada a Provença. L’estació es va obrir el 1882, tot i que l’actual també és del 1929. A l’andana hi ha unes portes de vidre que impedeixen les caigudes a la via. Aquí puja molta gent i el vagó s’acaba d’omplir. Hi ha un grup d’aficionats als ferrocarrils que no paren de fer fotos; ells són els que informen que el model amb què es viatja va ser fet als tallers de Sarrià i que el van restaurar el 1998. Va entrar en funcionament el 1944 i va estar en servei fins poc després del Jocs Olímpics, quan els utilitzaven com a reforç. El darrer servei comercial el van fer el 1996, quan es van acomiadar definitivament. En contacte amb aquests vells vehicles, un s’adona que la modernitat ha estat la conquesta de la comoditat. Aquest vagó és estret, hi fa calor i es mou tota l’estona, cal anar amb les finestres obertes i fa molt de soroll.

Els metros fan anys

Enguany han coincidit diverses celebracions d’aniversari de les diferents línies de ferrocarrils metropolitans de ciutats d’arreu del món. La més antiga de totes —el metropolità de Londres—, va ser inaugurada el gener del 1863 com una manera d’oferir transport ràpid i barat als obrers de les fàbriques. No solament es va anticipar uns mesos al tren de Sarrià, sinó que, a diferència del d’aquí, ja va ser pensat des de l’inici per recórrer la ciutat per un túnel sota terra. Per commemorar-ho, el famós Tube londinenc ha organitzat dos recorreguts oberts al públic amb una màquina de vapor del 1898, com a inici d’un any d’activitats. Més moderna és l’estació Gran Central Station de Nova York, edificada el 1913 sobre l’antiga Gran Central Depot. D’aquell mateix any són l’Estació Central de Tòquio i la inauguració del metro de Buenos Aires —el popular Subte—, que va ser el primer de tot l’hemisferi sud.

Els tallers de Sarrià. A Gràcia no puja ningú. Així s’arriba a Sant Gervasi, estació sota la plaça Molina i amb un accés modernista, on unes nenes treuen els mòbils i fan tot de fotos. Després, aturada al baixador de Muntaner, inaugurat el 1908. I a Bonanova, que no es va soterrar fins al 1953. Una senyora comenta que a vegades els de tercera anaven com sardines en llauna, mentre els de segona estaven ben amples: “El truc era anar dret, així el revisor no podia dir-te res. El bitllet de segona era una mica més car que el de tercera, però aquesta diferència només existia fins a arribar a Sarrià. D’allà fins plaça Catalunya era igual on anessis”.

Així s’arriba a Sarrià, estació totalment reformada el 1976. Fins al 2004 encara acollia els tallers de la companyia i el dipòsit de la xarxa. El trajecte s’acaba a Reina Elisenda, on baixa tothom per continuar fent fotos. Sona per megafonia: “No és permès posar els peus damunt dels seients”, “no és permesa la venda ambulant”. Un senyor amb una càmera fotogràfica al coll explica que és miniaturista ferroviari i que vol fer una maqueta d’aquest model amb una estació de la postguerra: “Aquesta locomotora em transporta a la infantesa, quan pels vagons passaven uns homes que venien diaris, revistes, tebeos, aigua i entrepans”.

A Sarrià entra una senyora molt elegant, s’ha vestit de diumenge i està emocionada, ve de visitar la mostra de les màquines Brill a Les Planes. És vídua, el seu marit va treballar molts anys a la companyia: “Es va passar mitja vida en aquests trens”, diu emocionada. Va a plaça Catalunya per visitar l’exposició de fotografies situada a l’antiga Avinguda de la Llum, primera galeria comercial que va tenir la ciutat el 1940, inaugurada pel poeta Ernesto Giménez Caballero.

Era un projecte de Jaume Sabater per aprofitar un túnel que no es feia servir, i havia d’enllaçar amb la plaça Urquinaona. Els actes i la modesta exposició de l’aniversari són en un espai recuperat recentment, l’antic cinema Avenida, que va ser el primer de la cadena Balañá, obert el 1943 i conegut com El Palacio de la Risa perquè era on estrenaven totes les pel·lícules de Walt Disney.

A la postguerra l’Avinguda de la Llum va ser sinònim de luxe i el seu passadís estava il·luminat amb moderns neons. Però a partir dels seixanta el lloc va entrar en una lenta decadència i es va omplir de bars amb olor d’oli refregit, un barber, un estanc, una xurreria, una tenda de discos, la botiga d’òptica Audiolens, els vins Montroy-Pedro Masana, el Bazar Americano o una sucursal de les màquines de cosir Singer. També hi havia uns billars on els adolescents dels anys vuitanta anaven a fer una partida; llavors era un lloc d’atmosfera espessa i l’Avenida era una sala X. Va tancar el 1990 i una part es va transformar en l’actual perfumeria Sephora.

Reactivar línies. De moment, a l’estació de les Planes s’han pogut veure els automotors històrics Brill 18 i Brill 31, en funcionament entre 1913 i 1920. S’ha provat la primera unitat de la nova sèrie 113, i a totes les estacions hi ha grans lones panoràmiques amb reproduccions de fotografies antigues de cada lloc. Mitjançant un codi QR és possible saber més coses de la seva història, s’ha editat un segell commemoratiu de l’efemèride i s’ha publicat un llibre amb imatges de l’arxiu històric dels FGC.

Enric Ticó és el president de FGC, i afirma estar favorablement sorprès per l’entusiasta recepció de l’aniversari: “Molta gent associa episodis importants de la seva vida amb els trens i amb els metros. El primer cap de setmana, quan vam presentar els actes de commemoració, vam tenir els vagons plens, i ara estudiem amb les associacions de veïns de Sarrià la manera de repetir l’experiència més endavant. Aquesta celebració és una gran ocasió per promoure el transport públic, el més eficient i rendible per a la ciutat”.

L’empresa té tant de passat com reptes de futur: “Som una companyia especial, FGC és el resultat de la fusió de 14 companyies diferents des del 1863, amb marques diferents segons el territori, cosa que significa una gran complexitat de gestió. Pel que fa a Barcelona, això es tradueix en dos reptes: reactivar una línia amb un excés de capacitat com la L8 del Baix Llobregat —la que va a Martorell, Igualada i Manresa—, que ara acaba a la plaça Espanya i que ha de ser prolongada fins a Gràcia per poder doblar l’actual nombre de viatgers; i just el contrari és el que passa a la L6 del Vallès, on cal descongestionar l’afluència de passatgers sense tocar res, només senyalitzant de nou i augmentant de 32 a 36 els trens que passen per hora, gràcies al canvi de les unitats 112 per les modernes 113. A part, com a repte general volem pujar l’índex de cobertura, que és la diferència entre els ingressos per bitllet i el que costa posar el servei en marxa. Busquem la manera d’autofinançar-nos oferint un servei més bo”.

Sempre queda l’obertura de l’Avinguda de la Llum: “L’índex de satisfacció del client segueix pujant, malgrat que fa dos anys que vivim una etapa de contenció de despeses. Per aconseguir l’autosuficiència econòmica hem començat a gestionar ingressos no ferroviaris, procedents del lloguer de les sales i botigues situades dins de les instal·lacions de FGC. Fa un temps vam encarregar un estudi i vam trobar espais que no es feien servir, i que fins i tot no sortien en els plànols originals. Racionalitzar aquest patrimoni ens ha portat, per exemple, a restaurar i obrir l’antic cinema Avenida, a l’Avinguda de la Llum, amb una exposició sobre la història del ferrocarril de Sarrià que anirà itinerant pels barris. Això forma part d’un programa d’activitats que durarà tot aquest any. De moment, vam fer una jornada de portes obertes per als treballadors de la companyia i vam visitar els tallers de Rubí on hi ha els simuladors de conducció. Després vam inaugurar l’exposició de l’estació de Catalunya i la de Les Planes, i hem presentat un segell de correus commemoratiu i un llibre”.

Un pot tornar a la superfície per la sortida del carrer Pelai, davant la botiga Palau i les seves locomotores en miniatura a l’aparador. No sé sap ben be per què, però els trens sempre et tornen a la infantesa.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_