Una invasió benvinguda
Tot el món està contentíssim perquè els turistes vénen, i com més millor. És una curiosa conseqüència de la crisi
L’estiu ens ha arribat de colp, sense transicions, després d’una primavera breu, fresca i molt passada per aigua. L’efecte ha sigut immediat a les platges, les terrasses i la resta de locals d’oci a l’aire lliure. La gent tenia ganes de sol, i ha eixit a prendre’l amb una vivacitat que el pas dels dies anirà agostant de mica en mica. De moment, l’arribada de la calor se celebra amb una explosió improvisada de vitalitat multitudinària que té el seu punt de gràcia, perquè les festes del cos sempre comporten aquell aire pagà de ressurgència sensual que, com a mínim, dóna alegria al carrer.
Entre la gernació despitralada que roda i volta per la ciutat prenent el sol, la presència dels turistes es coneix molt. A Barcelona, de turistes sempre n’hi ha: a veure la Sagrada Família i el parc Güell i a fer-se fotos davant de la Pedrera, però ara es deixen veure més. Hi ha qui diu que enguany n’hi ha més que mai, encara que és massa prompte per a assegurar-ho. El fet és que els creuers arriben al port, els taxistes afirmen que tenen més faena, les terrasses de les Rambles estan molt concorregudes i a les botiguetes modernes del barri vell els entra més clientela (i prou falta que els en fa).
Fa temps que Barcelona és una ciutat turística important, pel cap baix des que les Olimpiades del 92 van posar en òrbita el seu nom entre els grans operadors del ram. Té bons punts per a ser-ho i sap aprofitar-los. Els barcelonins –que són d’un patriotisme local inexpugnable- estan convençuts que Barcelona és una pura meravella que atresora totes les gràcies que es puguen demanar. En tot cas, cal reconéixer que, en conjunt, la ciutat és bonica i, per als turistes, és un lloc que té platges, monuments pintorescos, un centre històric descuidat però gran i atractiu, molts xiringuitos, bons restaurants, llocs on passar l’estona i una xarxa hotelera prou desenvolupada on triar. Es veu que els agrada. A pesar de la crisi continuen venint en massa, i molts deuen ser reincidents.
Els barcelonins se senten perpètuament envaïts per una tropa de molt dubtoses credencials
Cal dir que l’opinió dels barcelonins sobre els turistes era, fins fa poc, molt ambivalent. Per descomptat que consideraven convenient, i potser necessària, la seua arribada, però també els incomodava. Els barcelonins tenen un sentit patrimonial molt agut de la ciutat. Els complau saber que els pertany, i n’estan orgullosos precisament perquè la ciutat és com ells volen que siga. Barcelona és una ciutat prou hospitalària amb els forasters disposats a integrar-se i a respectar les normes implícites del lloc que els acull. Els turistes, en canvi, no saben res d’això. La majoria no tenen una idea gaire clara d’on han arribat, xerren fort, criden i beuen massa, no van vestits de manera apropiada i busquen amb la major fruïció barrets mexicans i souvenirs de toreros. Els barcelonins se senten perpètuament envaïts per una tropa de molt dubtoses credencials, i han manifestat la seua disconformitat -en veu baixa- amb les formes més discretes de la irritació: la broma maliciosa, l’alçada de celles, l’exclamació resignada. Atés que Barcelona rep molts turistes, sens dubte, però no arriba ni de lluny a les allaus de visitants que s’apiloten a les gran places el turisme europeu, com Londres, París o Roma, aquesta soterrada incomoditat no deixava de sorprendre i podria ser un indici que els barcelonins viuen el seu tenaç idil·li amb la ciutat amb una susceptibilitat molt esverable. I també, tot siga dit, de la fonda reticència de les elits locals a tot el que és demòtic, que ací es considera senzillament plebeu; una reticència que ha condemnat a la desaparició o la marginalitat molts dels espais més típics de la sociabilitat popular de la ciutat. Ara, la societat de masses –globalitzada, a més a més- es venja de tant de desdeny amb aquesta onada diària de vulgaritat ecumènica en la seua forma més informe i més irresponsable: una invasió gens subtil de turistes de vacances.
El cas és que, en els últims anys, aquelles manifestacions d’incomoditat defensiva han desaparegut de la conversa ciutadana, i és com si no hagueren existit mai. Al contrari, tot el món està contentíssim perquè els turistes vénen, i com més millor. És una curiosa conseqüència de la crisi sobre la psique col·lectiva. El turisme era i és un gran negoci. I quan molts dels altres negocis fallen, la importància d’aquest augmenta, com és lògic, perquè aquest no ha fallat. La ciutat també viu d’això. Ara viu més d’això que abans, i el personal n’és més conscient. A l’estiu, la xifra de parats recula una mica i en aquesta ciutat essencialment botiguera la compravenda es revifa. A la tardor, tornarem a parlar de l’atur, els sense sostre i el cens de xiquets mal nodrits (un altre drama, amb probables seqüeles angoixoses). Mentrestant, l’estiu és un respir, acalorat i acolorit, i la presència de masses de turistes corrent amunt i avall rep la més acollidora benvinguda.
