Nova versió del ‘Càntic dels càntics’

L’edició que Narcís Comadira i Joan Ferrer han fet del Càntic dels càntics de Salomó (Fragmenta Editorial, 2013) és d’una singularitat notable. I no solament per la presentació acurada, amb dibuixos essencials i suggeridors del mateix Comadira, ni per la concepció i ordenació del conjunt, amb dos pròlegs i un “Assaig de lectura” que situen estèticament i històricament el poema i ofereixen una guia que si pot molestar els enemics de les explicacions didàctiques dels textos poètics, de segur que agrairan els lectors poc avesats als jocs subtils de les metàfores i els simbolismes. La singularitat d’aquesta nova versió del poema bíblic es deu també, i sobretot, a circumstàncies relacionades amb el fet mateix de la traducció d’un poema únic de la història de la literatura.

“No sé si d’això que he fet se’n pot dir una traducció”, ens diu Comadira en el pròleg, “perquè no sé gens d’hebreu”. De segur que hi haurà lectors o “traductòlegs” que hi posaran més d’una objecció o que fins i tot aprofitaran la circumstància per a desautoritzar-lo. No és certament una traducció segons l’ús, a pesar que com sabem no és precisament el primer cas en què algú fa servir la traducció literal d’un altre, però què importa realment tot plegat si, posats a reclamar tota mena d’exigències, hem de proclamar que tota traducció és un mal menor? Precisament la particularitat d’aquest nou Càntic en català és la manera com el triangle Comadira-Ferrer-Moreta han esquivat els problemes de traslladar un dels grans textos de la història de la poesia a una llengua contemporània. Un editor més un expert en filologia semítica més un poeta no és una fórmula esbojarrada per a propòsits tals. Joan Ferrer ha fet una traducció literal de l’original hebreu, que Comadira ha traslladat al seu català poètic, i l’editor, Ignasi Moreta, ha posat els mitjans per a fer-nos-en partícips. De fet, és un goig passar les pàgines del llibre i veure-hi reflectides les contribucions de tots tres i alhora el valor del conjunt. Un traductor que no sap hebreu i que, per reblar el clau, confessa que no ha tingut en consideració traduccions memorables com les de Fray Luís de León, Jacint Verdaguer i Carles Riba. Sospite que ací també és fàcil reconéixer l’originalitat de l’empresa. “No volia”, ens diu, “que poguessin influir la meva, sobretot la dels dos últims. Jo buscava el sentit i no una forma trobada per uns poetes que admiro. Buscava el sentit per donar-li després la meva forma”. No hi veig cap objecció possible. Ben al contrari, el poeta ofereix així el millor d’ell mateix. Des de la matèria primera que l’erudit li ha posat a l’abast, fa servir les seues formes, les úniques que poden servir-li per a “escriure’s el Càntic”. Perquè és això el que ha fet Comadira: “Finalment, després de molts anys, m’he escrit el Càntic”. La traducció poètica, com la lectura, és una activitat íntima, un diàleg del jo amb si mateix, que no pot culminar sinó amb l’escriptura. Quan el traductor es reivindica a si mateix com la raó última, l’única mesura possible és el gaudi del lector amb el producte final. I traductor i lector saben que, com ha deixat escrit Julio Ramón Ribeyro en els seus diaris, les obres artístiques són, per definició, immillorables; la ciència, contràriament, sempre és provisional, susceptible de millora.

La traducció poètica, com la lectura, és una activitat íntima

No cal esmerçar el temps, si no és que ens mouen vel·leïtats erudites o filològiques, a comparar per exemple “Dos cervatells, els teus pits, / bessonada de gasela, que pasturen entre els lliris” (Comadira-Ferrer) amb “Tus dos tetas, como dos cabritos mellizos que están paciendo entre azucenas” (Fray Luís de León) o amb “Els teus pits són com dos cervatells, / com dos bessons de gasela, / que pasturen entre els lliris” (Bíblia Valenciana Interconfessional). És preferible submergir-se de ple en qualsevol versió per a gaudir del text mateix i, si és el cas, dels comentaris. Fray Luís de León en fa de ben pertinents. De les “dos tetas” com dos “cabritos mellizos” diu que el símil és d’allò més ajustat i suggestiu perquè, a més de la tendresa, la igualtat i la jocunditat que mostren, “tienen consigo un no sé qué de travesura y buen donaire con que llevan tras sí, y roban los ojos de los que los miran, poniéndoles afición de llegarse a ellos y de tratarlos entre las manos”. Comadira i Ferrer no s’estan tampoc de dir la seua. Aquell des dels ulls del creador, aquest des de l’erudició que li permet no deixar cap clau del text sense una anotació pertinent i sense perdre l’ocasió de remetre’ns a altres textos bíblics o de suggerir-nos el sentit darrer de símbols i metàfores que giren al voltant de la relació amorosa amb un fort contingut eròtic. El Càntic dels càntics de Salomó és un poema extraordinari, un dels grans poemes d’amor de la història de la literatura. Ara el tenim també en una feliç combinació del català de Narcís Comadira i l’erudició de Joan Ferrer. I així, ja és una mica més nostre.