Sharpe i Catalunya

Fins dijous passat, a Catalunya quedaven dues engrunes de l’enorme sentit de l’humor que el nostre país havia conegut per històrica tradició: Tom Sharpe i el programa Polònia, de TV-3. Desaparegut Sharpe, només ens queda Polònia. Ni un bri del que havia significat l’humor dels modernistes, ni un esquitx del Cu-cut!, d’El Be Negre o de L’Esquella de la Torratxa (o de La Codorniz, que es llegia molt a Barcelona), ni una espurna del Rusiñol humorista, del Frederic Soler escatològic (que roman en l’escampada coprofília de la població rural i els caganers del mercat de Santa Llúcia), ni un pessic dels sempre higiènics cuplés i vodevils, com s’ha demostrat amb la crisi d’El Molino. Caiem avall pel precipici de l’ensopiment més mòrbid i doctrinari.

Perquè un país generi literatura humorística, no n’hi ha prou amb el naixement de persones simpàtiques: hi ha d’haver, endemés, un clima d’opinió comuna oxigenat i esponjós. Però Catalunya tendeix, en aquests moments, a una situació de “pensament únic” i propaganda maniàtica que fa feredat: la suma del “dret a decidir” i de les frases lapidàries del vessant fúnebre de Salvador Espriu —que no és tot Espriu, per cert— ens aclapara. No és qüestió de viure en democràcia (encara que hi ajuda molt) o en dictadura: és qüestió de no prendre’s la vida com una tragèdia permanent i considerar que tot és molt relatiu, inclosa la independència, la pàtria, i fins i tot la llibertat. En aquests moments, molt vagament com va passar a Alemanya cap al final de la República de Weimar, l’ambient exhala una uniformitat marronosa de criteris i de “relats”, com ara diuen, que, per sort, a casa nostra no desembocarà mai ni en la violència ni en un estat de partit únic, sinó, com a molt —i serà prou desgràcia—, en un país ingovernable amb set o vuit partits sense cap majoria significativa.

Això és de plànyer, perquè, com s’ha dit, Catalunya era un dels països que, en aquest sentit, no tenia res a envejar als anglesos. L’humor espanyol tira massa a l’astracanada (Julio Camba, menys); l’humor francès té un no sé què de superioritat intel·lectual que converteix la gràcia en cinisme (Voltaire sovint, per exemple); l’humor alemany, llevat de Kafka, que era deixeble de Dickens, no traspassa el llindar de la ironia (Thomas Mann, per cas, excepte el seu fabulós Fèlix Krull), i al final acaba sempre amb un exabrupte desesperat (de Nietzsche a Thomas Bernhard). L’humor català, com l’anglès, estava basat en un sentit comú desengavanyat, lliure i mal·leable: no és casualitat que tant Anglaterra com Catalunya (no parlo de la Corona d’Aragó) no hagin tingut mai una Constitució segellada i de ciment.

Per això hem d’estar tan agraïts a Tom Sharpe —i encara més al seu editor, Jorge Herralde, senyor del regne d’Anagrama— que, en bona part des d’un llogarret del municipi de Palafrugell (el mateix districte electoral que el de Josep Pla), hagi donat a les lletres en català una sèrie de novel·les que han fet perviure al país nostre una alenada de simpatia i bon humor. Contra el tàndem Mas-Junqueras, que circula pel camí del mal demble, Tom Sharpe conservava, també per als catalans, una enorme tirada a “estar de filis”, expressió que vol dir passar-s’ho bé en aquesta vida, tant com es pugui (vinga a beure i fumar!), malgrat la “pròpia identitat” (pleonasme), les crisis més variables i la més invariable de totes: morir-se. També Herralde es va ocupar d’oferir-nos un magnífic volum, El mejor humor inglés, en què desfilaven textos i rialles de Woodehouse, Evelyn Waugh, Roald Dahl, Alan Bennett, Julian Barnes, Martin Amis, Ian McEwan i, naturalment, Tom Sharpe: Anagrama, 2009.

Sharpe i Herralde donen la raó a una dita de Flaubert, que, a mitjan segle XIX, ja considerava que els temps contemporanis no necessitaven ni un Èsquil ni un Sòfocles, sinó un comediant com Aristòfanes. Enmig del panorama somort, avorrit, de reversió del seny, de tedi i marriment, Sharpe ens ha rescabalat i ens ha assistit com una salvadora providència. Consolator afflictorum, ora pro nobis.