Fets i ficcions

Com ens recordava ahir Andrés García Reche en un bon article, l’inefable vicesecretari de comunicació del PP, Esteban González Pons, va dir en la convenció regional del PP que tingué lloc a Peníscola el cap de setmana passat, que, si el seu partit perdera les pròximes eleccions autonòmiques, hauríem de patir un govern d’extrema esquerra, que a més seria catalanista, i que l’integrarien “señores que hablan mal de la Comunidad”. Tot això amb aquell to tan seu, pausadament apodíptic, com si les paraules li foren revelades una a una per una instància angèlica i remota, quasi indesxifrable, que ens és tan conegut.

“Señores que hablan mal de la Comunidad”. Jo no sé quins són aquests senyors, i m’hauria agradat que el vicesecretari m’il·lustrara, perquè m’estranya que uns polítics en exercici puguen cometre una atrocitat tan palmària. En el benentés que una cosa és parlar malament de la pròpia comunitat –que és de malnascuts- i una altra ben diferent criticar el partit que la governa, que és el que cal esperar de l’oposició, mentre està a l’oposició, perquè precisament aquesta és la seua raó de ser. O bé assenyalar els problemes i les deficiències existents amb la intenció de resoldre’ls i de corregir-les; és a dir, amb voluntat de millorar. El debat lliure, la crítica oberta i la proposició d’alternatives al govern de torn és un dels mecanismes essencials de la democràcia i no té res a veure amb malparlar, i si el senyor González Pons no ho sap, deu ser perquè ell, en el fons, no és demòcrata, i això dóna motius ben fundats per a parlar malament d’ell. En realitat, no és més que un altre ingraciós volantiner de les paraules, com tants d’altres que hem hagut de patir i que d’elogi en elogi ens han portat a la no massa encomiable situació actual. “Paraules tortes, diners drets”, deien al meu poble, anant al gra. Era una màxima sàvia.

Paraules tortes, diners drets”, deien al meu poble, anant al gra

I parlant de diners, la revista Saó ha dedicat el quadern del seu número de maig a Les noves realitats econòmiques del PV. No són moltes pàgines, però les redacten especialistes altament competents –i no pallassos de circ ni venedors de mantes foradades-, i val la pena de saber què diuen. El panorama que pinten no és que siga l’apocalipsi, però tampoc és idíl·lic, precisament, i si assenyalen problemes no és per ganes de parlar malament de la comunitat. Només descriuen el que hi ha, amb xifres i coneixement, i apunten algunes possibles solucions. Un servidor creu que això és més constructiu que fer volar bombolles de sabó per a amagar vergonyes o que espantar els xiquets dient que si no voten el pare els agafarà l’home del sac (d’extrema esquerra, catalanista i malparlat, per a més inri).

Entre les moltes coses interessants que és diuen a Saó hi ha que la renda per càpita dels valencians en relació amb Espanya no ha deixat de baixar en els últims anys, i no per culpa de la crisi. De fet, si consultem les gràfiques pertinents, la renda valenciana va distanciant-se de l’espanyola des de l’any 2001. El que això posa en evidència és “la menor capacitat relativa de l’economia valenciana per a impulsar el nivell de vida i de benestar dels ciutadans”. Cosa que ens hauria de preocupar, supose. També es parla de la crisi d’una agricultura centrada en uns productes d’horta que no estan entre les prioritats de la política agrària comunitària ni de la de l’estat. La sensació de derrota en el camp valencià és evident i, per superar-la, caldrà canviar tant de mentalitat com de política. O se’ns diu, amb xifres a la mà, que “en l’actualitat ha deixat de ser certa l’afirmació que l’economia valenciana té una clara vocació exportadora”, perquè durant dues dècades els recursos destinables a l’àmbit industrial es van reassignar a la construcció. Els sectors econòmicament rellevants de la societat valenciana (empresaris, inversors, etc.) van fer una aposta en principi raonable per a ells, a curt termini, perquè guanyaven diners, però a la llarga molt equivocada per a tots, i ara es troben amb el pas canviat.

La renda valenciana va distanciant-se de l’espanyola des de l’any 2001

Com diu Vicent Soler, “al País Valencià s’han malbaratat els 14 anys d’expansió econòmica”. L’economia valenciana té, ara mateix, pocs recursos: un índex molt elevat de parats, una renda per càpita a la baixa, un sector bancari dinamitat, unes infrastructures insuficients i una indústria en què destaquen les petites i mitjanes empreses amb poca capacitat de canvi tecnològic. En dinamisme i capacitat innovadora, la distància amb la mitjana europea fa anys que no para d’augmentar. Vol dir que reculem. Solucions, n’hi ha, sens dubte, i passen per modificar regulacions i prioritats i, sobretot, per incentivar la innovació, la investigació i l’educació, sectors ara mateix molt castigats. La pregunta és si podran posar en pràctica aquestes solucions i canviar el pas amb fets els mateixos que ens han portat ací dient que anàvem tan rebé.