Del ‘quarto’ de les pedres a l’arqueologia al mòbil

Tenir entre les mans un anell de plata que va pertànyer a un xiquet romà provoca a tothom una emoció única. La mateixa que se sent quan l’expert et diu que un trosset de ceràmica, en aparença insignificant, té més de 2000 anys i procedeix del taller d’Ateu, un important productor terrissaire italià de l’època dels emperadors August i Tiberi. Tant és si es tenen coneixements històrics o no. La curiositat i l’admiració que provoquen els objectes del passat són universals, i així ho demostra, per exemple, l’atracció que desperten entre els veïns i els mitjans de comunicació les excavacions arqueològiques.

La majoria de les investigacions, però, no solen transcendir l’àmbit científic. I aquesta barrera entre món acadèmic i societat és la que vol trencar l’arqueologia pública (traducció de l’anglés public archaelogy), un corrent nou que ha arribat a Europa des dels Estats Units i que ara s’enceta a Espanya. “No es tracta d’una metodologia nova, sinó d’una actitud nova”, explica l’arqueòleg valencià Antoni Vizcaíno. “Es pretén que la societat participe i s’integre en el procés de producció i divulgació dels coneixements”, afig, “i que els diners públics emprats en excavacions i investigacions no acaben només en unes quantes publicacions científiques, sinó que revertisquen en la millora de la vida quotidiana de la societat”.

Vizcaíno, conscient de la novetat que suposa aquesta visió, també dita arqueologia de comunitat, en posa uns quants exemples. “A Galícia, al jaciment de Torre dos Mouros, els veïns van participar en l’excavació, d’aquesta manera es va aconseguir la implicació de la comunitat local en la salvaguarda de les restes”. “A Alemanya”, continua Vizcaíno, “l’arqueologia industrial va servir per a un projecte de relacions intergeneracionals, en què participaren persones grans amb Alzheimer”. En aquest cas, la difusió que els més vells feien del patrimoni industrial als més joves “va resultar una eina social i, a més, una teràpia”.

Això vol dir que els profans poden excavar jaciments? “Sempre que hi haja una direcció professional”, matisa Vizcaíno. “Els arqueòlegs també comencem a excavar sense saber fer-ho”. Per a aquest jove, una prova de l’actual divorci entre arqueologia i societat se simbolitza en les malles verdes que solen ocultar al públic les excavacions urbanes, “tot i que la gent hi té molt d’interés, i per això foraden la malla, per veure què hi ha allà dins”. “Entenc la precaució dels arqueòlegs”, afig, “sobretot en qüestions de seguretat, però tampoc no costaria gens instal·lar taulers informatius sobre què s’excava i a quina època pertany el jaciment”.

Vizcaíno insisteix en el fet que l’arqueologia pública va més enllà de les excavacions, especialment ara que no n’hi ha gaires a causa de la crisi. “Els àmbits que inclou són diversos, com ara estudiar com s’han utilitzat els coneixements arqueològics ideològicament i política al llarg de la història, o quina és la percepció que la societat té del seu passat i per què”.

La web d’arqueologia pública de referència a Espanya (s’edita en anglés) reflexiona sobre les possibilitats de futur, les limitacions i les experiències. Aquest corrent nou també proposa estratègies per a fer front a la crisi i a les retallades en investigació. A Anglaterra, per exemple, hi ha grups que fan una crida al micromecenatge (crowdfunding) per a continuar les excavacions amb les aportacions populars, amb la qual cosa la societat es vincula encara més amb el projecte.

Al llarg de la història, però, hi ha hagut casos d’arqueologia pública avant la lettre. Segons Ferran Arasa, professor d’Arqueologia de la Universitat de València, la primera participació popular en una excavació la trobem al teatre romà de Sagunt el 1785. “Enrique Palos, alcalde i comissariat del rei Carles IV”, explica Arasa, “va netejar amb l’ajuda dels veïns les runes que cobrien el teatre i el condicionaren perquè es poguera tornat a utilitzar com a escenari i a fer de nou representacions teatrals a Sagunt”. El treball tingué una repercussió tan gran que La Gazeta de Madrid va publicar-hi la notícia: “[…] contribuyó á su execución el vecindario empleándose gustoso en quitar gran parte de la tierra que desfiguraba el teatro, cubriendo 9 gradas de las 14 del órden eqüestre” (que era l’espai reservat als cavallers romans).

Segons Arasa, l’alcalde saguntí també va ser pioner a “obrir un espai a l’Ajuntament per a reunir les antiguitats, que era conegut al poble com la sala o el “quarto de les pedres”. És a dir, Palos va crear el primer lloc públic valencià de custòdia arqueològica. Per tant, del col·leccionisme tradicional d’objectes que feien nobles i eclesiàstics erudits, es va fer el primer pas a la recuperació d’un jaciment per a gaudi col·lectiu.

Un altre cas que, sense proposar-s’ho, es podria acollir al concepte d’arqueologia pública o de comunitat va ser el gran debat i l’oposició veïnal que l’any 2003 va provocar el pla de recuperació de les torres i restes de la muralla islàmica de València, dissenyat per la Conselleria d’Obres Públiques (COPUT). “El pla suposava l’enderrocament de moltes cases i l’expulsió d’un centenar de famílies del barri”, recorda l’arqueòleg Josep Vicent Lerma, “per a alliberar el flanc de muralla existent entre les Torres de Serrans fins a la plaça del Tossal”. Lerma i molts altres experts signaren el manifest No en el nostre nom. “Més enllà de les qüestions metodològiques ens implicàrem en la qüestió social”, explica. “Allò era un despropòsit, aqueixa actuació no es podia fer en nom del patrimoni arqueològic i s’havia de buscar solucions alternatives”. L’oposició ciutadana i dels experts va triomfar: el 2006 s’arribava a un pacte urbanístic, encara que a hores d’ara l’Administració té paralitzat el projecte.

Divulgació i recursos en línia

Els experts consultats per a fer aquest reportatge representen els diversos tipus que hi ha d’entendre i difondre els coneixements arqueològics. Ferran Arasa, especialista en el món romà, s’acull a la divulgació més clàssica (i imprescindible). Acaba de publicar en la revista científica Archivo de Prehistoria Levantina un estudi sobre les primeres excavacions dutes a terme en terres valencianes, en què destaquen les intervencions fetes al teatre romà de Sagunt al segle xviii (com la ja esmentada de l’alcalde Enrique Palos). La primera de totes va tenir lloc el 1702 sota el guiatge de Manuel Martí, que va descobrir l’orquestra del teatre en traure la terra i les runes que la cobrien. Martí, a més, va descriure, mesurar i dibuixar el recinte, de manera que va proporcionar el primer plànol modern del teatre de Sagunt i “el primer estudi monogràfic fet a Espanya sobre un monument antic”, explica Arasa.

D’altra banda, Josep Vicent Lerma, que treballa al Servei d’Investigacions Arqueològiques Municipals de València, manté una actitud més activa en les discussions públiques i, juntament amb Ricardo González Villaescusa, té un blog d’opinió sobre temes d’actualitat, a banda de compte en Facebook. Lerma recela un poc del nou concepte d’arqueologia pública: “més aïna es tracta d’una sociologia arqueològica, situada en la perifèria de la disciplina, i està bé, sempre que no es perda de vista que el mètode arqueològic és únic”.

Finalment, Antoni Vizcaíno representa la nova generació d’arqueòlegs, molt actius en la xarxa, i la seua opinió encapçala la nova revista electrònica de divulgació La Linde. Per ell, encara que no són estrictament exemples d’arqueologia pública, són fonamentals els esforços que fan els museus per a acostar el patrimoni a la societat. Així, el Museu de Prehistòria de València organitza periòdicament jornades de portes obertes al jaciment de la Bastida de les Alcusses (Moixent), i aquest cap de setmana celebra a Olocau l’Iberfesta, amb visites guiades i activitats didàctiques i lúdiques al voltant del recinte iber del Puntal dels Llops. També aquest cap de setmana, i fins al 31 d’agost, l’ajuntament dels Poblets inicia les visites guiades al jaciment romà de l’Almadrava, i el Museu Arqueològic d’Alcoi ha représ les visites, un dia per mes, a les pintures rupestres de la Sarga.

Quant a la divulgació digital, en Internet i les xarxes hi ha un fum de llocs d’institucions acadèmiques, museus, empreses o simplement persones interessades en la matèria: Espiera (en la qual participa Antoni Vizcaíno), Mediterráneo Antiguo, Jas Arqueología, Arqueología Digital, Sos Arqueología, Hispania Arqueología… Davant d’aquesta proliferació, Ferran Arasa adverteix el lector que s’ha d’anar amb compte amb allò que es tria: “molts textos són penosos i hi ha molta informació que no està basada en criteris científics”.

Per acabar, la darrera aportació tecnològica: l’app (aplicació per a mòbils i tauletes) Arqueologicas, que permet accedir a llibres sobre arqueologia i patrimoni i cercar temes catalogats amb 1300 etiquetes.