_
_
_
_
_
OPINIÓ
Opinión
Texto en el que el autor aboga por ideas y saca conclusiones basadas en su interpretación de hechos y datos

Quan creus que ja s’acaba…

Esperem que el senyor Fabra no imite la seua col·lega d'Aragó amb el 'lapao'

Sí, benvolgut lector, és el començament d’una cançó de Raimon, “Quan creus que ja s’acaba, torna a començar”.

Em vingué al magí fa uns quants dies mentre llegia un titular de premsa en què s’afirmava que el català de la Franja de Ponent, a l’Aragó, passaria a anomenar-se “lapao”. La primera impressió, fruit de la meua ignorància, va ser que els aragonesos solien anomenar despectivament així el català de les terres de Ponent, tal com ací se solia anomenar “xurro” el castellà de l’interior. Però no, en continuar llegint l’article, vaig descobrir horroritzat que el nom en qüestió eren les sigles de “lengua aragonesa propia del área oriental” –vaja, el català (perdó!)–, en oposició al “lapapyp” o “lengua aragonesa propia de las áreas pirenaica y prepirenaica” –vaja, l’aragonés o fabla de tota la vida– i també al castellà (aquest, sense canvi de nom).

I a què es deu aquesta decisió del Govern de la senyora Rudi? Doncs, no cal esforçar-s’hi massa. D’entrada, a la necessitat de distraure el personal, de no fer-lo pensar en l’atur, la crisi, les penúries… i, de passada, reobrir el vell debat identitari de les llengües peninsulars altres que el castellà, i així, mentre discutim sobre la identitat d’aquestes llengües, n’ajornem la normalització. Ja ho havien intentat amb el “valencià” durant la dècada dels 70 (ara, encara) amb la batalla de València; i amb el balear, amb la polèmica d’en Pep Gonella; i del català, com que no se’n podia discutir la identitat, se’n discutia (se’n discuteix encara) l’ús, i d’això en podrien explicar més coses personatges com Jiménez Losantos o Amando de Miguel, llavors residents a Catalunya.

Tornant al “lapao”, el lector ha de saber que no és un nom gens original, ja que es tracta d’una varietat del naxi, llengua asiàtica, que es parla en certes zones de la Xina, el Tibet i Birmània. Però és clar, els governants que han perpetrat aquest despropòsit no són lingüistes, i no tenen el perquè de saber-ho. Algun lector agosarat es pot dir “I si no són lingüistes, per què es fiquen en aquests embolics?”. Doncs, perquè ja els va bé embolicar les coses per a traure’n rèdit polític, perquè es pensen que les urnes donen legitimitat per a tot, fins i tot per a decidir, els regidors, per majoria quina llengua és la que es parla en un poble determinat.

Esperem que l’exemple no es faça extensiu a casa nostra i que el Govern del senyor Fabra i de la seua escudera –vull dir, consellera– María José Català (perdó!) no s’encaboten a regalar-nos una favada semblant. Si ho fan, m’atreviria a suggerir-los que ho facen amb més rigor i vagen una miqueta més enllà que els seus coreligionaris aragonesos, i establisquen dues llengües ben diferenciades: la de la “llengua valenciana que es parla en la costa”, també coneguda com a “llevapaco”, i la “llengua que es parla a l’interior”, o “llepali”, totes dues llengües independents del català i el castellà, respectivament. Així és com esdevindrà realitat l’Espanya diversa de pobles i llengües… I ja em llepe els llavis pensant que l’exemple arribe a les Canàries, Andalusia, Extremadura, Múrcia… Almenys serem ben orgullosos el país amb més llengües cooficials d’aquesta vella Europa!

I l’atur, i la crisi, i els desnonaments, i les preferents, i les retallades? Bah, això no és gens important, simplement és conjuntural, passatger. El que preocupa de veritat els espanyols és saber del cert quina llengua és la que parlen.

“I torna el temps dels monstres que no són morts”, continua Raimon.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_