Selecciona Edición
Entra en EL PAÍS
Conéctate ¿No estás registrado? Crea tu cuenta Suscríbete
Selecciona Edición
Tamaño letra
AMPARO VAYÀ | ACTRIU

“El teatre millora l’autoestima i les relacions socials dels xiquets”

Llicenciada en Art Dramàtic i Història de l’Art, Vayà dirigeix tallers per a adults i per a xiquets

Ampliar foto
L'actriu Amparo Vayà.

Si les arts continuen sent les assignatures pendents (mai millor dit) de l’educació als col·legis, sembla que el teatre és la disciplina més marginada de totes. Per omplir aquest buit curricular, alguns municipis i companyies independents organitzen cursos d’interpretació per als més menuts. Amparo Vayá (Sagunt, 1965), llicenciada en Art Dramàtic i Història de l’Art, dirigeix tallers per a adults des de fa 12 anys i per a xiquets des d’en fa sis. Actriu habitual de la companyia valenciana Arden Produccions, enguany condueix dos tallers infantils a l’escola municipal La Marina del Puig i a la Sala Russafa de València, on també impartirà al juliol un curs intensiu dins de l’Escoleta de Teatre.

Pregunta. Quins beneficis té el teatre en la formació dels xiquets?

Resposta. Moltíssims! Millora l’autoestima, la creativitat, les relacions socials, el desenvolupament oral i corporal, la psicomotricitat… A més, té una part de disciplina i concentració molt potent, i, el que és ben important, es diverteixen jugant.

P. Vosté ha comprovat que els alumnes milloren durant els tallers de teatre?

R. Sí, perquè aprenen el valor del treball i de l’esforç. D’una manera inconscient, encara que siga com un joc, veuen que com més memoritzen, com més concentració hi posen, van obtenint més resultats. Em sorprén molt que alguns pares em pregunten si els fills tenen aptituds per al teatre. Els xiquets no han de venir per a ser artistes, sinó per a treballar altres aspectes, com la imaginació, la creació o la improvisació.

P. El teatre hauria de ser una assignatura més en les escoles?

R. És clar que sí, perquè el xiquet desplegaria des de menut la creativitat mitjançant el joc, i aprendria a treballar en equip, que és un tipus de desenvolupament social. Sé que en alguns col·legis privats o de caire més alternatiu tenen una assignatura de teatre.

P. I què passa en l’educació pública?

R. Però si no es dóna importància a l’educació en general, com vol que hi haja assignatures de teatre? S’està retallant en Educació, en Sanitat, en tot allò que és fonamental. No es para atenció al que necessiten els xiquets. Va haver-hi un moment en què ens digueren que el teatre formaria part de l’ESO, i els actors pensàrem: “Per fi!”. Però mai s’ha arribat a desenvolupar el projecte.

P. Aleshores, els tallers municipals o els de les companyies de teatre supleixen aquesta mena de deficiència escolar?

R. És clar, i els xiquets ho noten molt. De vegades hi arriben com bojos, molt estressats de l’escola. Han passat tot el dia asseguts en una classe. Però en els tallers aprenen a improvisar, desenvolupen la imaginació en escoltar i treballar històries, perquè a tots ens agrada que ens conten històries. Després del taller tornen a casa més relaxats.

P. Quin tipus d’obres representen?

R. Jo em base molt en contes contemporanis, que després adapte per als alumnes. Per exemple, per al taller del Puig he preparat El gran circo internacional, i per al de la Sala Russafa, En el país de las hadas, perquè, excepte un xic, tots els alumnes són xiquetes. Encara no he adaptat cap clàssic, però el curs que ve ho faré.

P. I per què hi ha menys xics en els tallers?

R. És curiós, enguany només tinc un alumne a València i un altre al Puig. I en el taller de teatre per a adults que impartisc a Foios també són tot dones. Sembla que als xics els costa més participar en assumptes més creatius o afectius, els agrada més allò competitiu.