Jordi Camí: “Conrear les amistats ajuda”

L ’Alzheimer és un problema de tots, no solament del que ho pateix, també del seu entorn i de la societat en general. Un problema encara sense solució però davant del qual hem de prendre mesures. La Fundació Pasqual Maragall treballa tant buscant solucions innovadores com millorant la qualitat de vida de les persones afectades.

El doctor Jordi Camí (Barcelona, 1952) dirigeix la Fundació des de la seva creació fa cinc anys, tot compatibilitzant aquest càrrec amb la direcció del Parc de Recerca Biomèdica de Barcelona, del qual forma part.

Pregunta. El meu pare va morir amb Alzheimer, haig de preocupar-me?

Resposta. No. És veritat que hi ha famílies que tenen certa tendència al fet que vagin apareixent casos, però això no és una predestinació a patir-la. A més, encara no tenim mecanismes per frenar l’evolució de la malaltia, i molt menys guarir-la, per la qual cosa és absurd preocupar-se. Sóc molt partidari del diagnòstic precoç, però la determinació precoç encara està en mans de la ciència experimental.

P. Llavors, quina hauria de ser la meva actitud?

R. És interessant prendre mesures per arribar a l’edat avançada amb la millor qualitat de vida possible, no tant perquè no costaràs tant a la societat, sinó perquè tens dret a viure fins al final gaudint de la vida amb les màximes condicions.

P. Quines mesures són?

R. Dieta racional raonable, evitar hàbits tòxics, exercici moderat. Tot sense passar-se. I una quarta molt important: relacionar-se, no esdevenir solitari, conrear les amistats. No sabem si la gent gran que es relaciona viu més, però viu molt més feliç. En el cas de l’Alzheimer, la gent que viu sola es deteriora pitjor.

“El diagnòstic tardà fa l’efecte que la malaltia va molt més de pressa”

P. En els darrers anys fa l’efecte que els casos d’Alzheimer han augmentat. Significa això una major virulència de la malaltia?

R. No hi ha cap indici que hagi augmentat la malaltia pel que fa a dècades anteriors. Si es veuen més demències és perquè la societat cada vegada viu més anys, i augmenta la probabilitat de tenir malalties que solen donar-se en majors de 65 anys. A més, es diagnostica més aviat i, sobretot, en casos que abans no es diagnosticaven. Molts signes es relacionaven amb l’envelliment i ara ja es coneixen com a part de la malaltia.

P. Si no tenim cap remei contra l’Alzheimer, de què serveix el diagnòstic precoç?

R. No existeix encara cap medicament capaç de modificar el curs de la malaltia, i menys guarir-la, però tenim medicaments que són útils durant els primers anys per pal·liar-ne els símptomes. A més, també creiem en el diagnòstic precoç per una qüestió de caràcter ètic, de donar l’oportunitat a la persona que tingui la malaltia que prengui decisions de forma autònoma respecte a com vol ser cuidada, als seus béns si en té, a molts temes. Són inacceptables aquests retards diagnòstics que fan que entre el diagnòstic de la persona i la seva inhabilitació judicial passi molt poc temps.

P. Quan s’ha de fer el diagnòstic precoç?

“En el cas de l’Alzheimer, la gent que viu sola es deteriora d’una manera pitjor”

R. Quan ja hi ha indicis irrefutables que acabaràs tenint la malaltia. Al president Maragall se li va diagnosticar Alzheimer amb 67 anys. Estava sotmès a grans pressions que posaven en evidència els símptomes, però hi ha moltes persones en les quals aquests mateixos símptomes no plantegen un problema en el seu entorn: pèrdues de memòria, canvis de personalitat... S’accepten i el diagnòstic arriba tard. El diagnòstic tardà fa l’efecte que la malaltia va molt més de pressa.

P. Què sabem sobre les causes que provoquen l’Alzheimer?

R. Tots els casos cursen amb acumulació al cervell d’una proteïna normal en l’organisme, que provoca diverses alteracions que acaben en mort neuronal i, fins i tot, atròfia d’algunes parts de cervell. Aquesta és una condició necessària, però sospitem que no és suficient, i han de passar altres coses abans o en paral·lel, o bé és que som davant la paraula Alzheimer en plural, com actualment parlem dels càncers.

P. Què està fent actualment la Fundació Pasqual Maragall?

R. Com que no tenim capacitat per modificar el curs de la malaltia, centrem la recerca en els cuidadors. Ja tenim dos estudis acabats, i seguim treballant. En un altre ordre, acabem d’engegar un nou estudi amb voluntaris entre 45 i 65 anys amb pare o mare que hagi patit la malaltia. No els cridem perquè creguem que estan marcats i tenen més probabilitats, sinó perquè són gent que està molt motivada i saben de què estem parlant.