_
_
_
_
_
MARGINALIA
Opinión
Texto en el que el autor aboga por ideas y saca conclusiones basadas en su interpretación de hechos y datos

Relats de Kolimà

S'editen en català per primer cop els relats de Varlam Xalàmov

Fitxa policial de Varlam Xalàmov al gulag.
Fitxa policial de Varlam Xalàmov al gulag.

Anys feia, i panys —d’ençà que l’editorial Minúscula en va publicar el primer volum—, que volíem fer un article dedicat a Varlam Xalàmov i els seus Relats de Kolimà. En castellà, en traducció de Ricard San Vicente, ja n’han aparegut cinc volums i només falta el sisè: Barcelona, 2007 i següents. En català, n’acaba d’aparèixer el primer, en traducció de Xènia Dyakonova —que vol dir “filla del diaca, hospitalària”— i de José Mateo, tot prologat per Antonio Muñoz Molina: Barcelona, Días Contados, 2013. Segur que no va ser un èxit de vendes el dia de Sant Jordi, però tot autor que vulgui passar a la història s’ha de fer a la idea, a aquestes altures del mercat editorial i de la sociologia de la classe lectora, que no serà, ai las!, gaire conegut en vida. Si té sort, com Stendhal, serà llegit al cap de cinquanta o cent anys; si no en té, haurà d’esperar l’arribada d’una nova onada d’humanisme —es produeixen cada dos o tres segles: Petrarca, segle XIV; els humanistes pròpiament dits, segle XVI; Diderot i els Il·lustrats, segle XVIII; Thomas Mann i Robert Musil, segle XX— per ser reconegut, llegit, lloat. En matèria de bona literatura no hi ha cosa més sana que la paciència —també Shakespeare i Cervantes van quedar eclipsats durant tot un segle, tres i tot—, ni hi ha cosa més vanitosa, efímera, inútil, fatxendera, inflada i contemptible que aprofitar la condició de personatge públic (periodista, presentador de televisió, actor de cinema, cantant ploraner reciclat, nacionalista d’última fornada, polsera vermella, etcètera) per publicar un llibre sobre aneu a saber què, sense posseir ni el més petit domini de la llengua, menys encara el de les idees. Vam comprovar-ho fa dos dies.

Doncs bé: Varlam Xalàmov (1907-1982) va ser un d’aquells homes o dones de l’URSS que, per haver defensat, en el seu cas, primer el testament de Lenin i després un escriptor rus que era amic seu, va haver de passar divuit anys en camps de treball a la Sibèria més extrema. En un d’aquests magnífics relats, exemple de bona prosa, acurada, precisa, antisentimental, històrica però amarada de passió per la ficció narrativa, l’autor ens ennova que, el dia que passaven dels cinquanta als trenta graus sota zero, tots els sensecrim però castigats tenien una gran alegria i consideraven, i ja és tenir moral, que “feia calor”. Com és fàcil d’imaginar, Xalàmov no va poder escriure aquests quadres de costums i de situacions diverses viscudes als camps de treball de la Sibèria fins que va recuperar la llibertat, el 1956. No els va poder publicar a la seva terra, però Londres en va donar una primera notícia, en rus, l’any 1978, per a glòria gairebé pòstuma de l’autor.

Si era o no era un autor “llegit” quan va passar la primera temporada en aquests camps, no ho sabrem mai a manca d’unes memòries que, en aquest cas, resultarien iteratives, perquè tots els relats continguts en aquesta sèrie no són altra cosa que instantànies del període sens dubte més decisiu i més memorable en la vida d’aquest escriptor. Als relats, això sí, hi esmenta, no per casualitat, Nekràsov, Dostoievski, Plejànov, Gògol, Púixkin i Goethe. No hi surt cap d’aquells escriptors que, poc o molt arrambats a l’ombra de l’estalinisme, van gaudir de confort, prebendes i branques de llorer.

Xalàmov explica fins a tres vegades, en aquesta primera entrega dels relats, les peculiaritats de l’stlànik, l’únic arbre que sobreviu a les temperatures que ja hem dit: quan ve l’hivern s’ajup i es deixa colgar per metres de neu, i espera. Quan ve el bon temps —n’hi ha prou que algú faci una foguera a la vora seu en plena hivernada; llavors l’enganya— s’alça altra vegada, esponerós i sempre verd. Si ens cenyim a la literatura, els escriptors que han sobreviscut tant als camps de treball com a les debilitats literàries que escauen a testimonis de coses massa brutals i ignominioses sempre seran aquells que, com l’stlànik, són colgats pels fets de la història i tornen a alçar-se, recordant la maltempsada sense ira i amb ofici, quan els arriba un moment dolç.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_