_
_
_
_
_
LLIBRES
Crítica
Género de opinión que describe, elogia o censura, en todo o en parte, una obra cultural o de entretenimiento. Siempre debe escribirla un experto en la materia

Culte, no hermètic

L’atmosfera del poemari és meditativa i atrau el color elegíac

Jordi Gracia
Eugeni Forcano deixa entreveure l’home perplex.
Eugeni Forcano deixa entreveure l’home perplex. JOAN GUERRERO

No s’assemblen ni poc ni molt Enric Sòria, Sadurní Tubau i Manuel Forcano, ni tampoc els seus llibres. El lligam ve d’un altre lloc: tots tres han fet poemaris hipercultes i molt literaris, però alhora gens hermètics ni embafadorament cultistes. Els tres són lectors i poetes, són homes de lletres i d’art, però no són pedantescos ni empipadorament exhibicionistes. No deixa de semblar-me un símptoma (sense cap transcendència, per descomptat): la poesia es nodreix obscenament de si mateixa, però ni és necessari ni és fatal que es nodreixi només de si mateixa. La gràcia és justament la combinatòria singular de cadascun d’ells: l’erotisme moral de Forcano, la fantasia morbosa de Tubau i l’elegia reflexiva de Sòria.

Fins ara, però, la veu de Sòria no havia usat amb aquesta insistència i intensitat l’obra aliena —clàssica gairebé sempre— com a rerefons i estímul, com a rèplica i pretext, si es vol com a incitació activa de la pròpia poesia. Ha inclòs a Arqueologia versions d’altres poetes i nombrosos versos aliens perquè sovint els poemes d’altres són el poema que un voldria escriure. I el resultat és atípic a la seva obra: la tebior d’aquests poemes és més desolada que mai. La mort i el temps i l’hivern planegen sense pesantor ni patetisme, però són el motor dels millors poemes, de vegades vorejant el nihilisme i d’altres trencant la seva previsibilitat.

L’atmosfera del poemari és meditativa i atrau el color elegíac més que mai, saturat de memòria i incertesa, de consciència de temps, aguda i viscuda. La primera lectura dels poemes de format breu pot resultar decebedora. Però com que Sòria és bon poeta, em sospito instantàniament culpable de fer de mal lector i, en efecte, la relectura dels poemes els dota d’una dimensió abans amagada, tan sintètica, tan jeroglífica, tan estilitzada que s’invisibilitzava. Llavors brilla amb una llum nova i secreta la seva veritat subtilitzada i criptografien la veu d’un dels millors poetes catalans amb obra en marxa. Sap que és davant d’un llibre travat per dins amb l’aroma d’una maduresa lleugerament desconcertada i sovint adolorida per la pèrdua o l’evidència del que ja no hi és, o ni tan sols és (com els pares o com l’efusivitat dels temps antics).

L’agror d’estil i la trencadissa del decòrum lingüístic és part de la gràcia de Sadurní Tubau, tot i que el llibre és fruit d’una fantasia tirant a morbosa. Però amb sentit: engega la màquina que combina fantasia gore i frustració rabiüda amb el pretext de la veu d’un Gregor Samsa recreat i irritat, potser no portaveu de l’autor com d’un neguit al·lucinatori amb alguna cosa d’imprecació solitària i inútil, però també venjativa. Fa de caixa de ressonància de maltractats i humiliats, o només de desgraciats sense causa. Els poemes es tensen al voltant del que somia Samsa i el poeta no frena el to a l’hora d’explorar el malson del son, la violència verbal, l’angoixa impotent per no ser un altre. La interpel·lació a Kafka sovinteja als poemes, sobretot al final, i l’artifici inicial i una mica incòmode de tot plegat agafa cos i força a mesura que el lector assumeix la deriva simbòlica i el joc de la llengua bruta i explícita, com si fossin els monòlegs crispats d’un home furiós i amb dosi d’humor i acidesa (“Aviat faré olor de marisc fermentat”).

I un home gens crispat però sí perplex és el protagonista franc i paganament lúcid d’Estàtues sense cap, de Forcano: “Quantes vegades en un museu/ t’has identificat amb les antigues estàtues/ sense cap./ Un cop tu també el vas perdre/ per algú de qui ara/ no pots dir sinó aquell passeig pel Nil/ amb barca i vela blanca”. Els cossos i els coits en són protagonistes, les trobades furtives i les tendres: una memòria viva del desig viscut com a amor del cos. La clau de la seva naturalitat no és només la franquesa sensual i sentimental, sinó la llengua neta de vulgarismes i de filigranes per explorar els grumolls d’una vida (moral i eròtica) sovint sorpresa amb si mateixa: “Hi ha històries d’amor tan breus/ i vols tan llargs per lamentar-se’n”.

 

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Sobre la firma

Jordi Gracia
Es adjunto a la directora de EL PAÍS y codirector de 'TintaLibre'. Antes fue subdirector de Opinión. Llegó a la Redacción desde la vida apacible de la universidad, donde es catedrático de literatura. Pese a haber escrito sobre Javier Pradera, nada podía hacerle imaginar que la realidad real era así: ingobernable y adictiva.

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_