_
_
_
_
_

Lluïsa Vidal i altres dones pintores

Les dones artistes de l’època solen ser especialistes en flors o imitadores mimètiques

Lluïsa Vidal al seu taller el 1904, fotografiada per Francesc Serra.
Lluïsa Vidal al seu taller el 1904, fotografiada per Francesc Serra.

L’aparició recent de la monografia Lluïsa Vidal,de Consol Oltra, pot fer veure amb optimisme l’activitat artística de la dona en els anys del Modernisme català. Però cal dir, abans de res, que seria un optimisme enganyós i exagerat.

No demanem a aquella època més del que podia donar. Aleshores la dona encara no gaudia de la llibertat que conqueriria més endavant. Si mirem èpoques anteriors, és ben simptomàtic que la pintora catalana més activa del segle XIX, Leonor Carreras, que exposà a Barcelona, a Madrid i a París, avui sigui una total desconeguda. Cap de les seves pintures —i coneixem el títol d’unes quantes— és avui localitzada, com si se les hagués empassat la terra. Suposo que, com que era l’esposa d’un pintor tan famós com Modest Urgell, l’obra de Leonor Carreras deu haver acabat circulant amb la firma apòcrifa del seu marit per vendre-la al mercat a preus més alts que si circulés sota el seu nom autèntic. D’altra banda, la de les firmes falses és una circumstància que també han patit diversos quadres i dibuixos de Lluïsa Vidal.

Lluïsa Vidal Puig —una pintora notable de la seva generació, perfectament comparable a molts dels seus col·legues homes—, lluny de ser un exemple encoratjador sobre el nivell de la pintura catalana feta per dones en aquella època, era tota una excepció. Noms famosos de dones artistes una mica més tardanes van ser Laura Albéniz i Lola Anglada, però cap de les dues destacà com a pintora sinó que foren il·lustradores, especialitat artísticament tan bona com l’altra però d’un alè professional sens dubte menor.

És cert que a l’època hi havia altres dones pintores al país, com ara Pepita Teixidor —que fins i tot té un monument a Barcelona, al parc de la Ciutadella—, Antònia Ferreras, Maria Lluïsa Güell, Elvira Malagarriga, les germanes Tomàs i Salvany, Josefina Julià, Visitació Ubach i poques més que es puguin considerar professionals. Tanmateix, cal constatar que totes tenen un perfil baix com a artistes: o bé són especialistes —com les tres primeres— en pintura de flors, refugi pictòric eminentment “femení”, o bé —com les dues últimes— són imitadores mimètiques, si no directament copistes, dels temes i l’estil d’un pintor famós, en aquest cas el valencià, establert primer a París i després a Barcelona, Francisco Miralles, mestre de totes dues.

Pintar, en certs ambients de la Catalunya de final del XIX, no era una feina, sinó una activitat senyorial, i algunes d’aquestes pintores pertanyien a l’aristocràcia, com ara Maria Lluïsa Güell, filla del primer comte de Güell, o Josefina Julià, emparentada amb el marquès de Julià, títol pontifici però títol nobiliari al capdavall. Fos com fos, totes dues pertanyien al cercle distingit que envoltava la família del famós empresari farmacèutic Salvador Andreu, cunyat i protector del ja esmentat pintor Miralles.

Lluïsa Vidal, en canvi, va ser pràcticament l’única dona pintora catalana, amb Elvira Malagarriga —que com ella havia anat a ampliar estudis a París—, que afrontà la seva professió amb la mateixa amplitud de mires que els seus col·legues masculins, dedicant-se a una temàtica variada. Les obres de Lluïsa Vidal —no tant les de la Malagarriga— poden competir en qualitat amb les de la resta de pintors habituals de les galeries d’art de l’època.

Així és que, professionalment parlant, Lluïsa Vidal estava molt sola. Tot i que mai no fou amiga de fer gaire soroll a la vida ni a la feina, i que per tant no adoptà actituds detonants, era evidentment una avançada al seu temps, i segurament tenia aquest caràcter singular gràcies a haver nascut en el si d’una família excepcional. Filla de Francesc Vidal, el gran interiorista i productor d’arts decoratives de l’època de la Febre d’Or, va viure sempre en un ambient artístic i cultural elevat: el seu germà Frederic seria un moblista i vitraller molt destacat, i tres de les seves germanes s’aparellarien amb figures tan il·lustres com el músic Pau Casals, el pintor Oleguer Junyent o el crític literari Manuel de Montoliu.

Més endavant la cosa aniria canviant. A Catalunya pintores com Olga Sacharoff, Carme Cortés, Teresa Condeminas, Remedios Varo, Ángeles Santos —que tanmateix no va poder sostenir la gran intensitat dels seus inicis—, Claude Collet, Esther Boix, Maria Assumpció Raventós, Amèlia Riera o Montserrat Gudiol, per no apropar-nos més en el temps, ja són competidores dels seus col·legues masculins, però en l’època de Lluïsa Vidal això era senzillament impensable.

Francesc Fontbona és director de la Unitat Gràfica de la Biblioteca de Catalunya.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_