_
_
_
_
_

El senyor dels dragons

Dues exposicions recorden l’obra de l’arquitecte valencià José María Manuel Cortina

Detall de l'edifici de Cortina al carrer de Jordi Joan, a València.
Detall de l'edifici de Cortina al carrer de Jordi Joan, a València.Jesús CÍscar

En el bestiari arquitectònic de la ciutat de València figuren icones tan populars com les gàrgoles que coronen la Llotja, el majestuós lleó de l’asseguradora Generali que vigila el pas de vianants de la plaça de l’Ajuntament o la Cotorra del Mercat, que ha inspirat algunes de les pàgines més sucoses de l’imaginari popular autòcton. En aquest bestiari fantàstic hi ha també un lloc d’honor per als dragons escultòrics que l’arquitecte José Maria Manuel Cortina (València 1868-1950) va fer entronitzar en una bona part de les seues obres com a “targeta de visita” o signatura personal.

Ara, l’Escola Tècnica Superior d’Enginyeria de la Universitat Politècnica de València i el Col·legi d’Arquitectes recorden la trajectòria creativa d’aquest arquitecte a cavall entre els dos segles. Una obra que podem emmarcar dins d’aquest paisatge eclèctic que va projectar l’arquitectura dihuitesca, en què el passat es va fer present, i el present, es va guarnir de fantasia. Aquell moment en què la gran burgesia fa gala de la seua prosperitat construint parlaments romans, borses de comerç hel·lèniques, fàbriques gòtiques, fortaleses morisques, residències neoclàssiques. Una nova arquitectura en forma de gran basar arqueològic.

La ciutat de València no és immune a aquesta mena de gran revival, patchwork arquitectònic o cuina d’estils que s’escampa pertot arreu: del neomedievalisme a l’orientalisme, del neogòtic al Romanticisme novel·lesc d’un Walter Scott o Alexandre Dumas. Cortina n’és un dels promotors. Una edat mitjana revisitada que ha enunciat l’arquitecte i teòric Viollet-Le-Duc i que acabarà vestint les façanes d’una burgesia local que exhibeix el seu estatus. Cortina, com altres arquitectes, construeix les diverses residències d’aquesta burgesia, un itinerari existencial que va des del seu naixement fins a la mort projectada en una sumptuosa arquitectura fúnebre, l’última residència. El currículum vital i arquitectònic d’una classe social.

De l’obra construïda per Cortina, només ens n’ha quedat un trenta per cent, la resta ha estat enderrocada

“El perfil de l’arquitecte Cortina —assenyala Jorge Girbés, un dels comissaris de l’exposició amb Francisco Martínez Ruiz— és una mica complicat de definir. Encara que el podríem definir com a arquitecte modernista, el seu modernisme no és un modernisme estàndard”, diu Bellver. “Li ocorre allò que deia l’ historiador i arquitecte Joan Bassegoda sobre del modernisme de Gaudí, que etiquetava com a ‘gaudinisme’, així també Cortina, exerceix el seu particular i especial modernisme”, diu Girbés.

Com altres arquitectes valencians, Cortina estudia a l’Escola d’Arquitectura de Barcelona, una estada acadèmica que segons Jorge Girbés marcarà el seu futur professional. “Un dels seus professors de l’Escola és ni més ni menys Lluís Domènech i Montaner, que exerceix una gran influència sobre ell i en la seua formació estilística, Cortina hereta aquestes tradicions, aquestes formes per les quals estan apostant des de l’Escola i que dibuixen el gran paisatge modernista que acabarà formant-se”. Tot i que no hi ha constància documental, segurament és el mateix Domènech i Montaner qui l’aconsella obrir els seus coneixements arquitectònics amb altres paisatges, com a viatge de coneixement i aprenentatge. “Cortina —diu Girbés— recorre alguns països de l’Europa central i es fixa sobretot en Àustria on en aquells moments triomfa el corrent estilístic anomenat Sezession, la versió austríaca del Modernisme, i se sospita que, fins i tot, degué entrar en contacte amb l’arquitecte Otto Wagner, un dels grans arquitectes renovadors”.

Antic teatre eslava, ja desaparegut.
Antic teatre eslava, ja desaparegut.

Aquesta influència centreeuropea i germànica acabarà reflectint-se en les seues obres primerenques projectada en una decoració medievalista que es dibuixa en un estilitzat bestiari heràldic. “En una de les seues primeres obres —assenyala Girbés—, el xalet que construeix a Paterna per a la família Cortina, fan acte d’aparició aquelles àguiles tant del gust de la decoració germànica”. L’obra és presenta també com un homenatge a la Casa Roura —avui convertida en restaurant— del seu mestre Domènech i Montaner guardada pels típics dragons o gàrgoles d’inspiració medieval que l’arquitecte català repeteix com a motiu ornamental i que Cortina assumirà més tard per a les seues construccions, i que esdevindrà un dels trets fonamentals de la seua obra creativa.

Entre les acaballes del segle xix i el primer decenni del segle xx, Cortina es converteix en un dels arquitectes favorits de la burgesia local mentre la ciutat va definint el seu nou mapa urbanístic. “Desgraciadament —assenyala Girbés— de tota l’obra construïda només ens n’ha quedat un trenta per cent, la resta ha desaparegut, ha estat enderrocada”. Entre els anys 1950 i 1970 i amb una llei de patrimoni que deixa fora la major part dels edificis amb menys de cent anys, la petja arquitectònica de Cortina a la ciutat, com la d’altres arquitectes, experimenta una forta amputació. Edificis com la Casa Cortina (carrer de Sorní), Casa Oroval (carrer de Colom), Casa Moreno (Gran Via Marques del Túria), Casa Morris (Comte de Salvatierra) o el Teatre Eslava —transformat en cinema—, entre altres, son demolits. Per contra, algunes de les mostres encara en peu, com el xalet de la família Giner-Cortina a Torrent, estan actualment en una situació precària. “Entre nosaltres no va haver-hi un corrent sensible a favor de mantenir-los i protegir-los, a diferència del que va passar a Catalunya” es lamenta Girbés.

Retrat de l'arquitecte José María Manuel Cortina.
Retrat de l'arquitecte José María Manuel Cortina.

“Cortina és, sens dubte, el gran representant del modernisme a València” segons Girbés. “Tot i que n’hi ha altres representants, ell conservarà aquesta fe, diguem-ne modernista, tota la seua vida”. Una fe que es projecta com a creador total, seguint la filosofia d’aquest corrent estilístic i que abraça una visió integral, reflectida en un desenvolupament de totes les arts aplicades: rajoleria, mosaics i vitralls, ferros forjats, etc. “Cortina fins i tot va dissenyar el paper per a decorar les parets, les teles i els mobles de molts habitatges” assenyala Girbés. “El seu pare havia estat mestre d’obres i va ensenyar-lo a envoltar-se de tots els bons professionals de les arts decoratives”. I afig: “En això seguia el corrent modernista al màxim, ell resseguia i cuidava fins l’últim detall de l’habitatge, seguint l’ideari modernista”.

Cortina no es lliurarà de les polèmiques i els enfrontaments que dibuixen el paisatge arquitectònic de l’època. “Era un home perfeccionista, molt estricte i com a arquitecte municipal de la ciutat va rebutjar molts projectes, cosa que per descomptat li va procurar moltes enemistats i acabà produint-li un cert ostracisme professional” diu Girbés. El mateix Cortina veurà com li és denegada la llicència per a construir un palauet familiar al carrer de Sorní. Cortina també s’enfronta amb una de les institucions amb un gran pes en la ciutat, la Reial Acadèmia de Belles Arts, mentre els seus projectes locals són cada vegada més escassos. “Se li fa un buit al seu volant i ha de marxar fora a treballar”.

Per a Girbés, Cortina continua sent un gran desconegut entre nosaltres, malgrat la seua aportació i renovació arquitectònica “només entre els historiadors gaudeix d’un coneixement, i fins i tot per a la classe arquitectònica, només és conegut com el constructor de ‘la casa dels dragons”.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_