_
_
_
_
_

Mundialisme i tradició sonors al si de les Falles

La Petita Orquestra Peiotaire presenta ‘Vol. 1’, un disc de versions d’allò més dispars, a la Falla Arrancapins, un illot de qualitat en la programació musical fallera

Els components de la Pop, la Petita Orquestra Peiotaire.
Els components de la Pop, la Petita Orquestra Peiotaire.

Amanida Peiot són una d’aquelles bandes perfectament capaces de conjugar erudició pop i caire popular. Perfilats com una mena d’orquestra mediterrània i galàctica, feia gairebé quatre anys que esperàvem la continuació del seu brillant debut (#1, La Casa Calba, 2009). I han decidit fer-ho amb un àlbum de versions (des de The Flaming Lips fins a Oliva Trencada, passant per cançons tradicionals), rebatejats com a Petita Orquestra Peiotaire, una versió reduïda (amb un membre menys) del que eren. Francesc Burgos, que a més de cap visible del grup és el responsable del seu segell, La Casa Calba, ens explica que s’ho agafen “tranquil·lament, perquè vivim el procés tal com la vida transcorre. No tenim terminis més enllà del moment creatiu i, també, personal”. Així, mentre es pot dir que Amanida Peiot continua en espera, la POP (acrònim de la Petita Orquestra Peiotaire) inicià la selecció per a aquest Vol. 1 “quan rodàrem el repertori en forma de teatre musical per a grans i menuts, això és, l’espectacle “Marxem de viatge”. I després, amb les cançons que finalment sonen en el xou (que inclou ambientacions sonores, històries i accions teatrals, a banda de la música acústica), ens posàrem a gravar el disc, el Vol. 1, i ara presentem totes dues coses, disc i espectacle. Però remarquem que primer de tot ho vam posar en escena, a la pràctica, i després vam enregistrar les cançons”. Un cúmul de circumstàncies és el que els ha dut a la disparitat final: “El que fem amb la POP és actualitzar peces del cançoner popular contemporani. Aquest és el punt de partida. Però també incloem cançons novelles, algunes de pròpies, en el repertori peiotaire. Tot això és conseqüència d’uns fets més pagans: Rafa Cervera convidà Amanida Peiot a participar en el cicle Intercanvis, en què artistes d’ara preparaven un repertori amb artistes i cançons de la nostra terra (en el nostre cas també hi afegírem algun galàctic català i balear). Això explica que Vol. 1 reculla també “cançons populars, com ara Mareta, mareta, La Pere Joana, Micalet Garcia, però també un tema de Bustamante i d’altres. Després hi ha Vicenteta, una cançó pròpia amb aires llatins inspirada en una altra dels Flaming Lips; un poema inèdit de Remigi Palmero que hem musicat; una versió en català d’un tema boníssim de Los Blops, grup hippy xilé que reivindiquem plenament”.

Coneixent el tarannà iconoclasta de la banda, no sorprén gens que vegen el capítol de les versions com “una transgressió, que és una de les bases de l’art que practiquem, anar més enllà dels formalismes, d’allò establert. No som, doncs, una orquestra convencional, que copia les maneres de l’autor. Com deia Julián Hernández (Siniestro Total): ‘Más vale una versión buena, que una canción nueva mala’. I perquè siga bona, en primer lloc t’hi has de mullar”. Això explica que Mareta, mareta sone a cúmbia i Micalet Garcia a tango, perquè “el camí de l’eclecticisme que ja emprenguérem amb Amanida Peiot, des del vessant del pop i les seues ramificacions, el continuem amb la música folk mundialista de la POP”. I la POP ja pot estar satisfeta del fet que, des de la seua irrupció (sense que es deduïsca cap relació de causa-efecte), hagen brollat projectes locals que, venint del pop, hagen incorporat la tradició musical valenciana, com ara Litoral, Pleasant Dreams o Maderita: “Conéixer les arrels és un fet positiu que reivindiquem obertament. Una altra cosa és la manera com cal dur-ho a terme més enllà dels folklorismes d’ací i d’allà. En tot cas, això d’actualitzar l’herència musical nostra en l’àmbit del pop és un camí que, efectivament, compartim i considerem positiu. Amb tot, la majoria de les propostes que esmentes, algunes de les quals m’agraden i molt, pense que estan més aïna en la línia del folk anglés, a partir de la qual s’hi incorporen reminiscències mediterrànies. Nosaltres, i altres bandes, creuem la frontera descaradament, amb el risc que, per a bé o per a mal, això comporta. Si hi val, hi val, encara que siga una polca”.

No sorprén gens que la banda veja el capítol de les versions com “una transgressió"

I si hi val, també hi hauria de valdre per a les Falles, unes festes que habitualment desaprofiten una oportunitat esplèndida per a acostar la producció local al gran públic i en què el caràcter de revetla popular mediterrània de qualitat de la POP té el seu lloc aquest dissabte a la Falla Arrancapins: “Ells són un bon exemple del que podrien ser les Falles. També hi ha altres propostes que també són populars i combatives. Però n’hi ha poques, malauradament. Es desaprofita el gran ventall de propostes artístiques i les sinergies que es podrien crear al voltant d’aquest fet”. Un fet que contrasta amb una realitat molt llunyana per a les noves generacions, perquè “abans, sembla que les Falles donaven faena a molts altres tipus de propostes, no solament a les bandes de música, les orquestres i la dolçaina i el tabal, com passa ara, i que també tenen el seu dret a existir. Però ja se sap, la festa és la festa. I la massa és la que governa. Amb la qual cosa molts ens quedem fora”. El signe dels temps, sens dubte. El mateix que condemna tot allò que no siga tradició ortodoxa o infectes discomòbils a les golfes de les rareses: “A nosaltres, gent del món faller ens ha arribat a dir que és que som una banda de gustos rars, de minories. Ai mare, com està el pati! La ignorància és molt atrevida. Però hem de lluitar contra tot això i presentar alternatives, passar a l’acció, en definitiva. Així, a poc a poc s’aniran recuperant espais. No hi ha altra opció: autogestió a través de la cooperació”.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_