Catalunyes impossibles
Hem de ser neutrals perquè no podem ser una altra cosa”, va escriure Francesc Cambó a La Veu de Catalunya, l’agost de 1914, en començar la Primera Guerra Mundial. El novembre de 1918, quan la fi de la guerra i els 14 punts del president nord-americà Wilson albiraven una primavera de les nacions a Europa, i en un context social revolucionari també a Espanya, el mateix Cambó va pronunciar en un míting la cèlebre frase: “Monarquia? República? Catalunya!”. Però ni Catalunya va ser del tot neutral durant la guerra —tot i que la burgesia catalana va saber aprofitar la neutralitat espanyola per fer bons negocis— ni tots els catalanistes van sortir per la mateixa tangent davant del dilema hàbilment resolt pel líder de la Lliga Regionalista.
Si el president de la Mancomunitat, Enric Prat de la Riba, era germanòfil, altres dirigents de la Lliga abraçaven el neutralisme pragmàtic de Cambó o la francofília de Puig i Cadafalch. I mentre uns 12.000 voluntaris catalans combatien a la Legió Estrangera francesa, a la premsa espanyola es lliurava una dura batalla de paper entre germanòfils i aliadòfils. El combat el van guanyar aquests darrers, des de la francofília i a través de la revista Iberia, editada a Barcelona entre el 10 d’abril de 1915 i el 22 de febrer de 1919: una publicació sobretot en castellà, subvencionada per la diplomàcia francesa i l’agència Havas-Fabra, però impulsada per figures del puixant catalanisme liberal, que era fill, però només en part, de la Lliga. Noms com Claudi Ametlla, Antoni Rovira i Virgili, Romà Jori, Amadeu Hurtado, Eugeni Xammar, Prudenci Bertrana, Màrius Aguilar, Josep Maria Junoy, Feliu Elias Apa, Pere Ynglada i Alexandre Plana són els que, i no per casualitat, van escollir o prestigiar Iberia com a capçalera d’una revista que va dur Unamuno a la seva primera portada.
L’estudi d’Iberia i de la Catalunya impossible —de tradició iberista, europeista i federalitzant, més liberal que conservadora, progressista però no socialitzant—, que una dècada més tard va recollir una altra revista mítica, Mirador, és el que el periodista Joan Safont aborda a la seva tesi doctoral, publicada amb el títol equívoc Per França i Anglaterra. La I Guerra Mundial dels aliadòfils catalans. I és que si bé les 60 pàgines introductòries responen al que s’anuncia, el corpus d’una obra que en té 400 tracta de la gènesi del periodisme modern (reporterisme de guerra inclòs) que van significar els 200 números d’Iberia. I de la trajectòria dels 11 homes ja esmentats, sorgits de la Penya de l’Ateneu Barcelonès, que van fer possible una revista que va arribar als 8.000 exemplars de tiratge. I una gran nòmina de col·laboradors (poc o mal analitzats) entre el bo i millor del catalanisme noucentista i de la intel·lectualitat espanyola, amb una selecta representació internacional: Anatole France, Pierre Loti, Maurice Barrés, Émile Verhaeren, Ben Tillet, Gabriele D’Annunzio, Tolstoi, Rubén Darío...
Amb una estructura similar, però menys ordenada i exhaustiva que la de Josep Maria Huertas i Carles Geli a Mirador, la Catalunya impossible (Proa, 2000), Safont s’aproxima a l’univers del catalanisme liberal que professionalment va excel·lir (sobretot en les lletres) però que políticament no va reeixir. Ni amb el fracassat partit Acció Catalana, on van militar molts intel·lectuals, ni amb el seu compromís personal amb una República desbordada per les contradiccions i vençuda pels seus enemics. Iberia (com Mirador) sí que va existir, però el seu país no va poder ser.
