Selecciona Edición
Entra en EL PAÍS
Conéctate ¿No estás registrado? Crea tu cuenta Suscríbete
Selecciona Edición
Tamaño letra
CARTES DE PROP

Heterodoxos valencians

No deixem de fabricar gent amb prou de talent per a veure els marges, i amb prou de valor per a saltar-se’ls

 Un dels trets més curiosos de la vida cultural valenciana és que de tant en tant produeix una mena d’escriptors de ben difícil catalogació, perquè tenen aptituds molt diverses i actituds molt originals. Mereixen atenció, però en reben molt poca, siga perquè escriuen en valencià –que entre nosaltres és una llengua tan rellegada que sembla que només es permeta la lliure circulació a la banalitat- o per algun altre motiu suplementari, que deu tindre a veure amb un fet que costa de precisar, però que, provisionalment, podríem definir com l’hàbit devotament sucursalista i subaltern del nostre consum cultural, que s’irrita més del compte amb la insolència implícita (o explícita) en tota innovació. Tenim, doncs, una certa vitalitat lletrada, però constrenyida en uns marges estrets. Per això, no deixem de fabricar heterodoxos: gent amb prou de talent per a veure els marges, i amb prou de valor per a saltar-se’ls, quan i perquè no mira ningú. Els provoquem i els silenciem, tot alhora.

Josep J. Conill és un d’aquests heterodoxos. La seua obra ja és llarga i molt variada: llibres de poemes, aforismes, assajos, estudis literaris, valuosos treballs de sociolingüística i edicions de textos de Lluís Aracil (el gran heterodox semiocult). A hores d’ara, i al meu modest entendre, Conill és l’heterodox valencià que diu més coses d’interés per pàgina que conec i, per tant, els seus papers mereixen molta atenció, però em tem que, fins ara, aquest devessall de talent ha passat desapercebut, i és una llàstima.

Ara mateix, acaba de publicar dos llibres. Un és el primer volum de les Obres completes en valencià de Maximià Alloza, amb un estudi introductori molt extens i aclaridor; l’altre és un treball sociolingüístic breu, però sucós, amb un títol que em sembla poc afortunat i un subtítol més informatiu: Entre Calimero i Superman. Una política lingüística per al català. Aquest és un llibre que incomodarà als buscadors de panacees i als partidaris de no furgar en les ferides, als devots de la simplificació maximalista i als vestruços acomodaticis. Planteja moltes qüestions d’una manera rigorosa i fa un ús il·luminador de la teoria –història de les llengües, sociologia, teoria econòmica i política, teoria de sistemes, etc.- aplicada a unes circumstàncies concretes i penoses. Conill té moltes coses importants a dir sobre les formes eficaces i les abusives d’intervenció social, sobre l’escola, la normativa, els mitjans i les institucions, i ens reclama menys gestos i més actes. Aquest és un llibre dens i ric, que delimita molt bé un camp de joc ple de riscos. Valdria la pena comentar-lo a fons, cosa que ara no puc fer. Però sí recomanar-lo vivament.

Conill és l’heterodox valencià que diu més coses d’interés per pàgina que conec

Quant a l’altre llibre, Alloza va ser un poeta castellonenc del primer terç del segle XX amb certes aptituds per a l’heterodòxia, que pagà ben cares. El seu cas il·lustra molt bé les limitacions de l’extensió dels ideals de la Renaixença valenciana fora de les creus de trànsit del cap i casal, a primeries de segle. A Castelló, les coses no van anar tan malament com en general, perquè aquesta extensió acabà produint un poeta atendible, Bernat Artola, un grapat de narradors curiosos i una societat, la Castellonenca de Cultura, que de tant en tant usà el català per a assumptes que anaven més enllà de les exhibicions de folklore habituals. Però, en conjunt, i durant un temps, la literatura valenciana a Castelló va ser propietat d’un cenacle de terratinents desvagats i graníticament conservadors que la van fer servir per a escriure versets de circumstàncies a la major glòria dels tòpics pairals més carrinclons: l’eco d’un eco.

Alloza, rara avis, no era un senyoret reaccionari, sinó un metge liberal, i la seua concepció de la literatura era més ambiciosa. Va rendir tribut a l’herència renaixent, però també es va sentir atret per altres sol·licitacions, com el modernisme europeu, que ja començava a ser retardatari al món, però que a Castelló encara resultava subversiu, pel que es veu. Va escriure un llarg poema narratiu, Ioesa, que gaudeix d’algun prestigi entre els estudiosos i que Conill descriu com un llibre de “temàtica bucòlica i amb un fort contingut eròtic i decadentista”, a més d’una pila de poemes solts, no sempre negligibles. Com calia esperar, Ioesa va ser rebuda amb reprovació i, sobretot, silenci, i Alloza es va sentir decebut i va deixar córrer els versos, amb una resignació tenyida d’amargor. Quan els marges són massa estrets, la literatura té poca vitalitat i, els heterodoxos, cap opció. Després d’un parèntesi de quasi un segle, Ioesa reapareixerà, gràcies a Josep Conill, en el segon volum d’aquestes Obres completes valencianes d’un poeta modest, però il·lustrat i, a la seua manera, renovador. L’esperem amb candeletes, perquè deu ser una raresa estimulant.