Autors a la fuga
Els escriptors canvien d’editor, diversifiquen els segells o recorren a l’autoedició
Una de les primeres mesures que pren una editorial que tracta de redreçar el seu malmés compte de resultats és reduir el ritme de publicació de novetats; en concret, els gèneres, temàtiques i autors menys rendibles. L’altra, evitar el risc. El nostre és un país d’editorials menudes i lectors escassos, focalitzats sobretot en l’àmbit educatiu gràcies a les recomanacions i prescripcions de lectures. La literatura per a adults en català és, encara, un risc. I si sobreviu és, sobretot, per l’ajut (o dependència) dels premis literaris que financen (majoritàriament) les institucions públiques. En aquest context anòmal ara agreujat, mai no sabrem quants títols han deixat ja de veure la llum a causa de la crisi i quants més no trobaran editor en els mesos que han de venir.
Davant d’aquesta realitat, els escriptors, víctimes involuntàries d’un ERO literari silenciós, comencen a moure fitxa, lluitant perquè els seus treballs arriben als lectors. Per a aconseguir-ho, en uns casos els autors han canviat d’editor (alguns, mirant al nord) o han diversificat els segells en què depositen les seues obres. Es desfidelitzen, en definitiva. Altres, per contra, recorren a l’autoedició. Dies enrere, Xavi Aliaga entrevistava en aquest mateix Quadern Andreu Sevilla, autor que ha creat un segell propi, Sra. Llavi de Neu, per poder publicar les seues dues últimes novel·les. Sevilla, que va guanyar el Premi dels Escriptors amb La penombra de la Coloma, reconeix que no té vocació d’autor minoritari, però tampoc no ha trobat encara la manera d’obrir les portes dels editors tradicionals. D’altra banda, Carme Miquel, una escriptora de llarga trajectòria i molts èxits de vendes tant per a lectors joves com per a adults, recorre a Verkami per finançar el seu nou treball: Mataren el verd, que editarà amb els seus propis mitjans. L’autora explica aquesta decisió pel desig de publicar “amb independència ideològica i econòmica” i implicar des del començament els micromecenes. El ben cert és que, en un país normal, hi hauria cua d’editors llançant l’ham a la crònica novel·lada d’uns fets tan esfereïdors i alhora vigents com els que van ocórrer a La Punta i que Carme Miquel relata en la seua novel·la.
Andreu Sevilla i Carme Miquel són dos exemples d’escriptors amb ofici que han optat, per motius diversos, per saltar-se la figura de l’editor per a arribar sense intermediaris als lectors potencials. Potser són casos aïllats, o potser són el símptoma d’un moviment que podria estendre’s molt més si les editorials valencianes (les actuals o les que podrien sorgir al caliu de les noves oportunitats que generen un immobilisme sostingut en el temps) no donen resposta adequada.
No es tracta de publicar menys, sinó de fer-ho millor
En el món de l’empresa en general, però en el sector editorial de manera més destacada, qui no aporte valor difícilment sobreviurà. Amb els canals d’autoedició més accessibles que mai i amb el contacte directe dels autors amb els lectors gràcies, sobretot, a les xarxes socials, la funció de l’editor es dilueix. I una marca més o menys coneguda ja no és garantia de gran cosa. Tot i les incerteses del present, caldria aprofitar l’avinentesa per a engegar (de veritat) un procés d’innovació i d’autèntica regeneració, que no es pot produir sense la complicitat dels escriptors.
No es tracta de publicar menys, sinó de fer-ho millor. Perquè més enllà de les ajudes i les subvencions, el que aquest país necessita són lectors. Cal empenta i dedicació per a motivar, orientar i fidelitzar els bons autors, esprémer totes les possibilitats de promoció i inventar fórmules imaginatives de comercialització i difusió específiques per a cada llançament. Aquest ofici no s’ha de reinventar, n’hi ha prou amb fer una mirada enrere i recuperar la il·lusió dels orígens en què un editor seleccionava, cuidava i defensava els autors i els títols que publicava, com si amb cada exemplar posat a la venda li marxara una part íntima de les seues creences més profundes. I aquest esperit ple de nostàlgia encara té futur. És, potser, l’únic futur possible.
Joan Carles Girbés és editor.
