Aforismes a pler
Originalment, un aforisme era un dita més o menys curta que comportava sempre un principi científic fora de dubte. Per excel·lència, Hipòcrates és el model dels aforismes en el sentit clàssic de l’expressió. Però el fet que de qualsevol text de qualsevol filòsof o escriptor se’n pugui descontextualitzar una frase més o menys curta i més o menys rotunda va fer que la paraula aforisme acabés fent-se servir per a un reguitzell de coses, totes semblants, com ara les màximes, les sentències i els proverbis. Justament del llibre bíblic dels Proverbis se’n van treure de seguida frases curtes a balquena, i així mateix va succeir amb els textos de l’antiga saviesa presocràtica, els quals, si són gairebé sempre citats a la menuda —Heràclit: “No ens banyem mai dues vegades al mateix riu”; Parmènides: “Tot el que és, és, i tot el que no és, no és”; Píndar: “Sigues qui ets”—, això és o bé perquè es corresponen amb versos sencers, o bé perquè són frases que s’han trobat soltes, fragments de manuscrit o referències d’autoritat, com les de Diògenes Laerci.
Passant els segles, la gran florida del pensament i de l’escriptura aforística —ara sí, escrita amb el propòsit de dir molt en molt poques paraules— va agafar, en especial, els moralistes francesos dels segles XVII i XVIII, des de La Rochefoucauld i Pascal fins a La Bruyère i Joubert, passant per Chamfort i Vauvenargues: tots són extraordinaris redactors de dites curtes. (La Bruyère, per cert, va ser admirat i traduït al català per Josep Carner.) Entre els alemanys, que són proclius a la frase llarga d’ençà que la literatura llatina els va xopar al segle XVIII, és més difícil trobar aforistes de qualitat, llevat, especialment, de tres noms imprescindibles: Lichtenberg, Goethe i Nietzsche. El segon preuava els aforismes del primer com poca gent al seu temps —perquè Lichtenberg tenia una llengua molt esmolada i poques manies—; i el mateix va passar amb Nietzsche: a conseqüència d’aquests goigs, Lichtenberg va tenir i encara té una fama molt notable en el terreny de l’aforística mundial.
Potser és cert que el nostre autor i el nostre llibre d’avui —Quaderns de notes, edició i traducció d’Amadeu Viana, Edicions de la Ela Geminada, 2012— no van tenir al seu abast una llengua tan especialment fructífera i verinosa per al gènere dels apophthegmata (així es diria en grec) com el francès, i que, doncs, molts dels aforismes recollits en aquest llibre (triats sempre pel responsable de l’edició, cosa que fa que no hi hagi dues edicions de Lichtenberg que s’assemblin) són més aviat reflexions de força línies, fins i tot de pàgina sencera, que perden el caràcter contundent de les frases lapidàries que escauen al gènere: Canetti, a l’altre cap de la tradició aforística alemanya, tornaria a l’expressió concisa i, per dir-ho així, tan concentrada com el brou de vedella Bovril.
“Vet aquí una magnífica edició de les sentències de Lichtenberg”
Aconsello al lector que comenci el llibre pel Quadern D, a partir de la pàgina 82 d’aquesta edició, que recull els aforismes d’entre 1773 i 1775, i després tiri avant: si encara en té ganes, llegeixi després els Quaderns A, B i C, al meu gust poc fulgurants si es tenen en compte les virtuts del gènere. En aquells quaderns, ja madurs, hi trobarà delícies com ara: “Dues persones que intercanvien compliments s’estovarien si sabessin el que pensen l’una de l’altra”; “Tres acudits i una mentida fan avui un escriptor”; “Vuit volums, ha escrit! Hauria fet millor plantant vuit arbres o tenint vuit fills” —que recorda aquest altre de La Bruyère: “Hi ha gent que ha aconseguit la fama pel fet d’escriure; n’hi ha més que potser l’haurien aconseguida si no haguessin escrit mai”—; “El que s’havia de fer en el món a la manera de Shakespeare, ho va fer en bona part Shakespeare” —aquest potser anava per Goethe, que es creia el Xècspir alemany—; “Cap obra, i especialment cap obra literària, no ha de deixar veure l’esforç que ha costat” —sembla Flaubert. I molts més que hi llegireu, feliços, benvolents en excusar les errates tipogràfiques que, ai!, s’hi troben.
