El llibre o la vida

Llegint l’entrevista de Xavier Aliaga a Andreu Sevilla pensava per què un autor, aparentment tan interessant, no havia pogut publicar els seus llibres en una editorial comercial. Evidentment, la nòmina d’editorials valencianes cada vegada és més minsa, i la seua situació més precària. Respecte de les editorials catalanes, allò és tot un altre món: l’editor català desconeix la realitat literària valenciana i per motius llargs d’explicar s’hi interessa poc. Així les coses, l’escriptor valencià (en aquest cas, un autor d’Alginet) ha de batallar amb el poc que té a prop, uns editors que generalment no aposten per obres literàriament exigents, que tinguen un estil rotund i unes ambicions manifestes. A hores d’ara, res més lluny d’un editor que la força de l’estil. L’estil espanta, inquieta, desmoralitza, està condemnat… Potser l’editor ha gaudit llegint aquell llibre però, ai!, pensa, quants lectors en aquest país podran fer el mateix? I fa un repàs mental ràpid i suma dues dotzenes i escaig de compradors potencials (si no els acaba regalant el llibre, és clar). Els manuscrits dels bons llibres es queden en les calaixeres de les editorials i, en canvi, cada vegada s’inclinen més per novel·letes senzilles, que “atrapen el lector”, veritables guions de Hollywood de valor literari escàs, però que, en canvi, esdevenen entretingudes. Els editors s’han convertit a poc a poc en una mena de gestors recreatius, més que no en gestors culturals. I això en el millor dels casos, perquè aquestes novel·les tampoc no abunden, i molts acaben publicant gasòfia literària, obres d’autoajuda de títols espantosos, que parlen de com ser feliç o de com enriquir-se en quaranta-vuit hores. Però seríem injustos si culpàrem tan sols els editors; aquests sovint estan lligats de mans, i ja fan prou sobrevivint en un país d’antropòfags: editar al nostre país és un miracle permanent. L’editor té un marge de guany molt curt i cada llibre que ven és un heroisme. Ras i curt, la gent ja no compra llibres: els uns diuen que no tenen espai a casa, els altres que no disposen de temps (i sospiren), uns altres senzillament que se’ls descarreguen pirates en format digital (i t’ho conten tranquil·lament). La gent ja no disposa de silenci (aquell silenci que segons Steiner fa la lectura): tot és soroll al seu voltant, des de les televisions fins a Internet (on abunden els diaris, els blocs, els tuiters, els facebooks, tots gratuïts). Aconseguir que el lector potencial torne al silenci de la lectura és com la conquesta de l’Oest, sang, suor i llàgrimes. A més a més, ara els editors també han de batallar amb la pul·lulació de petites editorials que han aparegut amb l’edició digital: alguns autors (és el cas d’Andreu Sevilla) decideixen autoeditar-se i en alguns casos allò que pren forma és una obra sòlida i excel·lent, però en general hi ha molt de voluntarisme, d’amateurisme i de mediocritat. Ara és més fàcil que mai publicar un llibre a càrrec teu, un llibre que quasi ningú no llig, que no es distribueix, que es queda en les calaixeres de l’autor, un llibre fantasma, però que encara entrebanca més l’ofici de l’editor professional. Així les coses, el desànim impera pertot arreu, i ningú no sap com eixir-ne, d’aquest cercle viciós. Potser seria tan senzill com que els lectors tornaren al país dels bons llibres, els autors s’esforçaren a escriure’n i l’editor s’exigira publicar tan sols bona literatura. Recordem que llegir és alimentar l’esperit. Però en aquests temps de sotsobre ningú, o quasi ningú, no hi pensa, en l’esperit.