_
_
_
_
_

A tall de risc

A l’un li sobren pocs adjectius. L’altra aposta pel flux interior de les paraules

L´escriptor Toni Sala es mostra més madur que mai, afilat i amb més lectures a 'Provisionalitat'.
L´escriptor Toni Sala es mostra més madur que mai, afilat i amb més lectures a 'Provisionalitat'.MARCEL.LI SÀENZ

Algú ho hauria d’analitzar més a fons, perquè no sembla casual: que dos dels autors catalans més solvents, arriscats i inconformistes hagin coincidit a publicar díptics literaris al marge de l’estàndard novel·lesc, que tots dos ho hagin fet creuant memòria i malaltia, i que l’un i l’altre, a més, presentin símptomes de trobar-se en crisi, és a dir, en transformació, no pot ser cosa de l’atzar. No si aquests autors són tan fiables com Toni Sala (Sant Feliu de Guíxols, 1969) i Mercè Ibarz (Saidí, 1954), i no si les obres esmentades són tan breus però tan fondes, tan precises i suggeridores com Provisionalitat i Vine com estàs.

Per Toni Sala i Mercè Ibarz, escriure és escollir, retallar. Marquen a ganivetades

Potser, donats els temps convulsos que vivim, l’origen del paral·lelisme es troba en la naturalesa indagatòria de tots dos, en l’exigència formal, en la tendència que comparteixen a dinamitar l’autoficció. I potser, amarats tots avui de càncers morals, també obeeixi a la necessitat quirúrgica que traspuen els seus llibres, a la fe en el criteri —concepte, com el de crisi, etimològicament unit al de separació— que els mena a la tria i la selecció com a eines predilectes de treball. Veiem si no: a l’assaig Notes sobre literatura, publicat a Empúries en paral·lel a Provisionalitat, Sala ha escrit que “allò que fa particular a l’escriptor és justament allò que ha de sostreure dels seus escrits”, i més tard, que “n’ha de sostreure allò que és excessivament compartit i per tant ja conegut, ja expressat”. Sàvies paraules, tenint en compte que les dues novel·les curtes del llibre, El cotxe i la que dóna títol al volum, parlen de gelosia, desig, amor, dolor, perdó, memòria i mort; és a dir, temes que en altres mans podien haver regalimat pornografia emocional. De seguida veurem com, sostracció a sostracció, Sala ho evita; però acabem l’exercici: ¿és també casual que al segon bloc de Vine com estàs hi hagi un capítol titulat Tu tries, on Ibarz explica que sa mare li va ensenyar a cosir amb frases com “tallar, per a mi que escric, és la lliçó principal”? ¿Ho és que l’oblit, les al·lusions a la dificultat de néixer sovint, la teoria sobre els punts suspensius o l’apunt foixià de la llum que enfosqueix siguin aspectes centrals del volum? No ho sembla. Per a Sala i per a Ibarz, aleshores, escriure seria escollir, retallar, precisar. Potser per això els seus textos deixen marcat el lector a ganivetades.

L’esmolada recerca de Sala, Premi Nacional iniciat fa 15 anys amb Entomologia, és concisa i metòdica més enllà de la brevetat dels relats. Ho és en els espais buscats, un cementiri i un hospital, i ho és en el camí que recorre la memòria dels protagonistes, el d’El cotxe recordant com va tallar una relació per gelosia, i el de Provisionalitat enfrontant-se al tumor cerebral de la dona sota l’ombra d’un germà pederasta amb qui va posar distància. Proper a Philip Roth, tant per la revisitació de la culpa i del càstig com per la prosa neta de metàfores, Sala també s’allunya dels exhibicionismes d’altres col·legues: li sobren pocs adjectius, pocs girs sintàctics, poc ornament. Més madur que mai, més afilat i amb més lectures, l’autor de Rodalies ha après sobretot a impactar pel que no diu.

A l’un li sobren pocs adjectius, mentre que l’altra aposta pel flux interior de les paraules

Menys racional, potser, Ibarz segueix confiant en el flux interior de les paraules. S’acompanya de cançons, com la de Nirvana en versió de Caetano Veloso que amaga el títol —un recurs que va emprar a No parlis de mi quan me’n vagi i ara amplia en funcions estructurals—, i també manté les interpel·lacions al lector marca de la casa, barreja de reflexió i experiència en el xipolleig de la ficció... És al final, en reordenar el material, quan la mort d’una amiga, les converses amb Anna Murià, la pròpia vulnerabilitat i, a la primera part, el record familiar de la guerra —Franco dansaire inclòs— interaccionen sense por. En realitat, Ibarz prefereix l’associació a la funcionalitat, la troballa poètica al conjunt, la franquesa en el procés al resultat. Demana un lector còmplice, que admeti preguntes à la Lispector. Complexa com mai, que no difícil, l’autora de La terra retirada tanca a Vine com estàs un dels seus textos més personals, fèrtils i exigents. Dels més transformadors.

Vet aquí, en fi, la promesa d’ambdues obres, d’ambdós autors: la crisi, pròpia o aliena, individual o col·lectiva, els ajuda a triar. No es repeteixen, però, i apunten nous destins.

El temps i el risc, com la memòria, els fan honestos.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_