Vida d’un curiós i un humanista

Agustí Fancelli, en ruta per Navarra l´estiu del 2012. / AGUSTÍ CARBONELL

El Fancelli odiava la mort perquè la coneixia de quan li va robar els germans. Això el feia viure amb una intensitat especial. Ho saben els que més l’han estimat. La Blanca, la Susanna, el Víctor, l’Anna, la Marina i el Tasio. També ho saben els seus companys d’EL PAÍS, que han disfrutat de la competència, l’humor i l’expressivitat operística de l’Agustí.

Com a periodista, gastava una curiositat i un humanisme indispensables per explicar la cultura. Res humà no li era aliè. Si informava sobre música, es decantava per Mozart però també s’oferia per fer la crònica de la final d’Eurovisió. Si parlava d’esports, anava contra corrent i elogiava l’astúcia ancestral del catenaccio. Si parlava de Barcelona, era obertament postolímpic. Un exemple: davant d’un disbarat com el Fòrum, no va deixar d’insistir a convertir-nos a tots a la causa. El seu entusiasme era molt més monumental que tot aquell espai faraònicament dilapidat.

L’ictus i el càncer li van minar l’energia però li van accentuar les virtuts. Com molts de vosaltres, he tingut el privilegi de compartir estones d’aquest període. Quedàvem al Salambó o al Verdi, per veure pel·lícules iranianes. Dinàvem amb el Ramon, sopàvem amb l’Ignacio i compartíem indignacions sobre el suïcidi dels diaris de paper (la mort és una altra cosa). Ell tenia un talent especial per indignar-se. Com a cap, sabia unir persones incompatibles i domesticar els egos patològics. Era bomber en moments d’incendi i piròman quan quèiem en la rutina. I jugava molt bé al ping-pong.

Lluny de la redacció, vivia l’ofici sense desatendre una intendència que li exigia cada cop més. I quan col·locava tres articles en una mateixa edició, ho celebrava dient que havia fet un hat trick. Ho valorava tot. Un arròs. Un bon vi. El descobriment de Navarra. Una xafarderia. Convidar-te que l’acompanyessis a Narbona a reparar el motor de la peniche. Allà, tractava amb uns mecànics anglesos sospitosos i es transformava en un personatge de Simenon. I a les nits, després d’haver escoltat més que parlat, s’adormia com el capità Haddock, amb la boca oberta i uns roncs espectaculars que, en realitat, eren renecs per espantar els lladres i la mort.

Ho valorava tot.

Un arròs. Un bon vi.

El descobriment de Navarra. Una xafarderia

Al Facebook, la seva filla Marina hi té penjada una foto extraordinària amb l’Agustí. Ella li explica alguna cosa i ell la mira amb una tendresa infinita, meravellat i perplex d’haver contribuït a l’existència d’algú tan seu i, alhora, tan diferent. L’expressió que transmet és de gratitud amb la vida, però també d’una malenconia intensa, com si ja lamentés no poder-la acompanyar durant tots els anys que mereixia haver-la acompanyat.

Avui estem destrossats. Però li devem anteposar la informació a l’opinió i no oblidar que qui més destrossat està és ell. Que qui més ha combatut aquesta mort estúpida ha estat ell, vivint com ha viscut, d’una manera generosa, culta, bondadosa i fraternal. Que per molt intensa que sigui la tristesa dels que l’estimem i l’estimarem, la d’ell encara ho és més.

 

Para poder comentar debes estar registrado en Eskup y haber iniciado sesión

Darse de alta ¿Por qué darse de alta?

Otras noticias

Webs de PRISA

cerrar ventana