Un record viu

Com vostés deuen saber, des del 27 de novembre passat fins al 17 de febrer d’enguany, el convent del Carme de València s’il·lustra amb una exposició dedicada al poeta Vicent Andrés Estellés, que ha organitzat l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. No n’he parlat abans, perquè no havia pogut veure-la. Viure lluny de la teua ciutat té aquests desavantatges. Et perds moltes de les coses que t’importen, o hi arribes tard.

Sovint he pensat, i escrit, que la ciutat ha sigut massa esquiva amb el seu millor poeta. En altres temps, Lluís Fernández insinuà que, si Alexandria és la capital de la memòria, València és la capital de l’oblit. De l’una banda a l’altra de la Mediterrània, és una contraposició plausible. En tot cas, és cert que València –vull dir, els seus habitants- és una ciutat oblidadissa: de la seua llengua, de la seua història, de la gent que ha sabut retratar-la, fixar el seu perfil en el temps o dir alguna cosa substantiva del seu viure. Als valencians no els agrada parar a reconéixer-se en aquests espills; s’estimen més discórrer com en un son sense fites ni formes, sense ecos ni definicions. Això, el poeta ja ho devia saber. Per això, el riu –el nostre pobre riu ara sense aigua- és una referència constant en el seus versos. No crec que aquesta exposició compense la llarga desatenció que Estellés ha patit en la seua ciutat, però és un homenatge fet amb afecte i encert. Supose que a ell li hauria agradat, i commogut, travessar l’àmplia sala claustral que ara alberga les seues coses, els llibres, els articles, les fotos, l’estilogràfica i la vella olivetti, les cançons i els dibuixos dels amics. És un amable resum per a una vida. L’exposició no amaga les amargors que també l’acuciaren –la pobresa, la mort d’una filla, l’expulsió ignominiosa de Las Provincias, la censura, els llargs anys de silenci, acumulant papers impublicables, els atacs i les desconsideracions-, però al costat de la vastedat de la seua obra, tot això queda en segon terme, reduït a anècdota, privat del seu mordent. Imagine que a ell sí que li hauria complagut mirar-se en aquest espill.

Potser el més vistós de l’exposició és el mural fotogràfic, que recorre la vida del poeta de cap a cap, amb les fotos de família i les de treball –com a periodista, el veiem entrevistant Susan Hayward-, en actes públics i amb altres escriptors. Hi ha una gran vitrina que recull il·lustracions a poemes d’Estellés. Hi veiem la plana major de l’art valencià –Renau, Ballester, Mompó, Yturralde, Armengol, Heras, Michavila, Antoni Miró, més els omnipresents Boix i Alfaro- i també gent com Miquel Barceló o Antoni Tàpies. En una altra vitrina, aprenem que el seu primer article publicat va ser una ressenya d’un llibre de Knut Hamsum, el 1942, al diari Jornada. També hi ha una vitrina dedicada als músics, des de Manuel Palau a Ovidi Montllor, que tant va fer per donar a conéixer l’obra del poeta. I, a més, projeccions, escultures, documents diversos, i sobretot, un devessall de llibres: versos, teatre, articles, narracions; l’obra exuberant d’aquell grafòman incansable que va ser el més gran poeta valencià del segle XX.

Potser el més vistós de l’exposició és el mural fotogràfic

Amb més raó que un sant, Josep Palomero ha escrit que la consideració de Vicent Andrés Estellés com a cronista poètic de València no és més que un clixé deformador. La del poeta de la ciutat, com la del poeta del poble, són etiquetes reduccionistes que oculten més que descriuen una obra immensa i polifacètica, on hi ha corrents de fons molt més poderosos i fecunds. És evident que l’obra d’Estellés és oceànica i que cap clixé pot suplantar-la. I menys encara un clixé camuflat d’elogi. Amb tot, si els versos d’Estellés no són solament una crònica poètica de la seua València, una part d’ells també són això. Com ell mateix va escriure, amb lletra greu i cerimonial, València n’és “el nom agrupador”, tal com la ciutat dóna nom al país. I això, en una obra d’aquestes dimensions, té un pes enorme. Per molt que els valencians, eterns mediterranis, siguem oblidadissos, la tradició existeix. En literatura, València serà el que els escriptors valencians en vulguen –i si algú els llegeix, millor-, i de moment ja és la ciutat resclosida i rancorosa de les novel·les de Blasco Ibáñez i aquesta altra ciutat, més trista i entranyable: la ciutat atuïda d’una llarga postguerra, amb els carrers antics, les baranes del riu, el sexe clandestí en la fosca dels cinemes, els bars bruts de closques de gambes i misèria i els testos de geranis al balcons, tot sentit amb la tendresa i la passió de les vides humils, arrapades als dies de cada dia o a la feliç irrupció sobtada de la festa, amb els enamorats pujant a les terrasses per a veure “tota València en flames, la nit de Sant Josep”. Una ciutat -una gent i un país-, que Estellés estimà com una cosa pròpia, i que ara existeix, i seguirà existint, perquè va saber dir-la.