Esperança Camps, Hopper i les teranyines del capellà Jaume
El pintor dels “tristos refugis del desig” obri i tanca el llibre de l'escriptora gràcies a una astúcia narrativa
Contar literàriament és sempre una combinació, ni elemental ni gratuïta, de fets i recursos estètics. Quan fa uns quants mesos vaig llegir Col·lecció particular (Moll, 2012), vaig creure en una Esperança Camps més escriptora que mai, més compromesa amb la literatura. Poc temps després, la seua darrera novel·la, Naufragi a la neu (Bromera, 2012), em confirma una apreciació que, segons he constatat en llegir altres papers, compartim un grapat de lectors. Ara, ja ens vindria bé si aquest esforç, i els esplèndids resultats que se’n deriven, tingueren el ressò que mereixen, i que no haguérem de suportar, repetits frívolament, el seguit de llocs comuns amb què de vegades la societat literària retrata els seus autors. La renovació hauria d’afectar també els comentaris sobre la literatura que som capaços de produir. Naufragi a la neu conté prou elements per a provocar un diàleg fructífer amb els lectors que depasse el fet de la preocupació de la novel·lista pels problemes de la marginació social, o simplement introspectiva, dels seus personatges. La riquesa de la seua darrera novel·la consisteix precisament, a més de la complexitat formal dels procediments narratius que ja havia iniciat en la nouvelle publicada per Moll, en el marc en què se’ns presenta aquest tractament temàtic. Hopper, el pintor dels “tristos refugis del desig”, segons el poeta Mark Strand, obri i tanca el llibre gràcies a una astúcia narrativa que, de manera que el lector faria bé de tenir a l’abast la dona del capell d’ales baixes que viatja sola en un compartiment amb els ulls entre papers i una finestra oblidada (Compartment C, Car 193, 1938). Aquesta pintura de l’artista americà, el seu “esperit”, la soledat que suggereix, l’enigma que demana resposta, marca la senda a través de la qual arribarem a la fi amb la sensació d’haver assistit a l’intent de furetejar el fons de l’ànima humana. Hopper no és ací un recurs postís. En una novel·la en què els recursos formals es posen al servei del joc amb els nivells narratius (com en diuen els estudiosos) tampoc no malbarataríem esforços si ens fixàvem en els diàlegs de la novel·lista amb el pintor de la soledat, amb el viatge d’anada i tornada des de la ficció amb què Cristina ens presenta el seu desig de canvi, la seua voluntat de ser un personatge nou, fins a la ficció que la pintura reclou o la que Cristina és capaç de crear quan dóna veu (història dins d’una altra història) a un nou narrador que ens conta la història de Paco el Moix.
“L’esperit de Hopper” interrogarà més d’una vegada el lector
Arribats ací, caldria recordar aquell perill de la narrativitat amb què, segons Mark Strand, ensopeguem en veure les pintures de Hopper ("Una ombra obscura s’estén sobre aquestes pintures, i provoca que qualsevol relat que construïm a partir seu semble sentimental o impertinent"), però precisament per a remarcar que la història imaginada per Camps no pretén explicar la pintura de Hopper, sinó l’ànima de Cristina, agafada al tauló que potser la salvarà del naufragi. Exactament com el protagonista del conte de Mercè Rodoreda (em sembla que hi ha molta, molta Rodoreda entre les línies de l’obra de la menorquina) “La meva Cristina”, que és també en aquesta mateixa senda, al moll de la història d’Esperança Camps. Potser Hopper és també Rodoreda, és la soledat "espessa, vescosa, la soledat no cercada que es posa damunt les parpelles i corca l'esperit", com la defineix la novel·lista de Ciutadella. I en aquest diàleg el lector haurà d’intervenir perquè “l’esperit de Hopper” l’interrogarà més d’una vegada i haurà d’explicar-se per què Cristina se sent finalment, després de l’intent d’esdevenir una persona nova, més a prop de l’assortidor solitari de gasolina (una altra pintura de l’americà: Gas, 1940) que dels capells de feltre, de les calces de seda o d’aquest mateix assortidor sense les herbes altes i reviscolat per l’autovia de quatre carrils tal com el mateix Hopper el presentà anys més tard (Four Lane Road,1956).
A onze o dotze anys (ho he llegit en el text que ha preparat per a les pàgines centrals que li dedica el número 61 de Caràcters), Esperança Camps es va matricular en una acadèmia de mecanografia que tenia muntada el senyor Jaume, un capellà amb els cabells blancs “que no sé com va acabar muntant aquell negoci ben exòtic”. Dels sostres altíssims d’aquell local de mecanògrafes “penjaven tres o quatre ventiladors d’aspes, que feien companyia a les teranyines tan mòbils com inabastables”. Una imatge, les teranyines mòbils i inabastables, que s’assembla d’allò més a la intenció de Hopper de contemplar la vida íntima de l’ésser humà com un regne, ampli i divers, que “no es limita a estimular les combinacions de color, forma i disseny”. Al capdavall, l’ànima humana, la que la novel·lista i el pintor malden per retratar, té més a veure amb aquestes teranyines mòbils i inabastables que amb colors o paraules definitives.
