_
_
_
_
_
PUNT DE MIRA
Opinión
Texto en el que el autor aboga por ideas y saca conclusiones basadas en su interpretación de hechos y datos

La Cigale et la Fourmi

La faula mostra o ensenya això mateix que vostés estan pensant

Representació teatral de la faula de la cigala i la formiga
Representació teatral de la faula de la cigala i la formiga

Fa molts anys vaig trobar i adquirir, en una llibreria de vell, un exemplar deliciós de les Fables de La Fontaine, imprés a París el 1820, un volum petitet, relligat en pell, ple de gravats tan ingenus i delicats com els versos de Monsieur La Fontaine. I la fable première del livre premier és, justament, La Cigale et la Fourmi. Que comença, com en la faula d’Esop, recordant que la cigala passà l’estiu cantant, i que en arribar l’hivern, tal com tothom sap i recorda, es va trobar sense recursos, amb un futur dramàtic per davant. Llavors la cigala arruïnada, la cigala que passa fam, va a buscar la veïna, i li demana crèdit: “Elle alla crier famine / Chez la fourmi sa voisine, / La priant de lui prêter / Quelque grain pour subsister / Jusqu’à la saison nouvelle: / Je vous paierai, lui dit elle, / Intérêt et principal”. Però la formiga treballadora, estalviadora, previsora, diu La Fontaine, no té gens de ganes d’atorgar crèdit a la cigala imprudent. Ni tan sols quan la cigala li promet que li ho tornarà tot —el capital i els interessos— quan arribe el bon temps. La formiga, simplement, deixant de banda els sentiments, la caritat i altres virtuts, no se’n refia. No té cap garantia que la cigala li puga efectivament tornar el crèdit en comptes de posar-se una altra vegada a cantar i a fer festa. Pensa que no és gens clar que qui treballa i estalvia haja de pagar els deutes de qui mentrestant gandulejava. Ja sé que la part de tendresa que cadascú portem a dins, la part de romanticisme i de simpatia (i la part fins i tot d’admiració que arribem a sentir pels qui viuen de la fantasia), fan que ens posem instintivament al costat de la cigala, despreocupada, que no pensava en el futur, que vivia feliç i contenta. I pensem, no cal dir-ho, que la formiga és antipàtica, egoista i cruel, que això de treballar i estalviar és cosa de gent grisa i trista, etcètera, i que per tant hauria de compartir amb la cigala les reserves que tant li costaren d’acumular. Aquesta és, d’entrada, la nostra reacció afectiva i romàntica, però no la conclusió moral de la faula: perquè la faula mostra o ensenya, segons Esop i La Fontaine, això mateix que vostés estan pensant. I no estic segur que la moral d’aquesta història siga precisament una moral reaccionària.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_