_
_
_
_
_
ENTREVISTA / ANDREU SEVILLA

“No tinc vocació d’escriptor minoritari”

L'autor reconeix que li agrada plantejar novel·les "una mica exigents"

L'escriptor Andreu Sevilla.
L'escriptor Andreu Sevilla.Jesús CÍscar

Entrevistar Andreu Sevilla (Casas de Benítez, Conca, 1963) té el component, segurament incòmode per a l’entrevistat, d’haver de donar explicacions sobre la perifèria de la seua obra literària. I això és perquè les seues dues primeres novel·les, La penombra de la coloma (2010), guardonada amb el Premi de la Crítica dels Escriptors, i la més recent, Camins de dulcamara (2012), ha hagut d’autoeditar-les a través del segell propi Sra. Llavi de neu. Obres valuoses i de qualitat que, dissortadament, han d’obrir-se camí i guanyar lectors fora del circuit convencional d’editorials i premis, la qual cosa accentua les mancances i els buits de la nostra petita industria editorial. D’això es parla més avall, però, per respecte a l’autor, la conversa comença pel vessant literari per desbudellar la inquietant i suggeridora Camins de dulcamara, una novel·la que arranca amb una d’aquelles trampes lícites que els degustadors de llibres agraeixen.

Sintèticament, el llibre de Sevilla comença amb una fugida en bicicleta d’un grapat de preadolescents el dia dels innocents del 1969 i enmig d’una onada de fred polar. L’autor, arrelat a Alcàsser des dels cinc anys, recull unes quantes experiències de la infantesa, alguna anècdota referent al seu pare i, a partir d’ací, deixa volar la imaginació. I quan el lector pensa que està afrontant una novel·la iniciàtica d’aventures se’l fa caure per un insospitat pendent amb un to que ell defineix com d’“oníric i estrany i al mateix temps molt realista”. “Començar com una novel·la d’aventures juvenil està fet de propòsit. Volia trencar les expectatives del lector, perquè el relat a poc a poc es converteix en una altra cosa entre la novel·la de formació i el llibre de memòries”, revela. La novel·la està contada des del punt de vista del personatge d’Andreu (tot i que l’autor assegura que no és una projecció seua) i, cap al darrer terç, hi ha també la visió d’un adult, el senyor Sigler. “Volia reproduir els quadres medievals on un personatge es representa en diferents moments de la seua vida, però en un pla fix”, explica. Una altra qüestió que crida l’atenció és el to, la manera com condueix uns personatges tan joves a generar un clima tan brut i ofegós, tonalitats que Sevilla va anar trobant “en la mesura que els xiquets fan el viatge. Necessitava trobar la veu dels personatges, aqueix llenguatge tan físic que empren. Si tens el to i la veu, tens molt de camí avançat, però això no estava molt pensat, va eixir de manera natural”.

Camins de dulcamara té en comú amb alguns llibres recents d’Erri de Luca o John Banville la recuperació de passatges de la infantesa i la joventut narrats des de la perspectiva dels adults, amb cruesa, eludint la idealització. Tot i que aquests referents no els tenia presents a l’hora d’escriure la novel·la, Sevilla sí que reconeix que li interessa aqueixa visió: “Què es recorda de la infantesa i la joventut, com es recorda i què provoca tot això. M’agrada que la literatura llance preguntes. Una novel·la no ha de donar respostes, la literatura no està feta per a donar-ne, sinó per a mantindre la vigència de les preguntes”.

"A mi el llenguatge em sembla essencial, ha de ser versemblant"

Capítol a banda mereix l’embolcall formal. La seua prosa és treballada, meditada —tot i que, probablement, amb massa capes deixades caure sobre el llenç—, amb una tasca lèxica digna d’elogi i una elaboració dels diàlegs mil·limètrica, una escriptura que et reconcilia amb la literatura de volada, ambiciosa. “No faig una prosa conscientment exigent, però note que ho és. A mi el llenguatge em sembla essencial, ha de ser versemblant, per una qüestió de credibilitat”. De fet, els xiquets de la novel·la són malparlats, misògins i la seua parla és genuïna, esquitxada de girs i expressions, sense contaminació ambiental, tan rigorosa que pot generar estranyesa en uns lectors determinats. Però aquest valor també n’és un del llibre, com ho va ser la valenta i metòdica recreació d’un llenguatge adaptat a l’època medieval del seu llibre anterior.

Apostes de gran valor literari, però que tenen l’inconvenient d’anar contra corrent, el d’una narrativa llegidora i vendible que és la que s’acaba publicant. “No tinc vocació d’escriptor minoritari, vull que la gent em llija. Però per la meua manera d’escriure faig moltes versions, em genera una certa impaciència i de vegades envie a premis i editorials una versió que no és la definitiva. De vegades entenc que et diguen que no”, argumenta, però també reconeix haver-se enfrontat a “situacions injustes que et generen cremor”. “Els meus llibres són una mica exigents perquè m’agraden aqueix tipus de lectures i sí que he trobat a faltar en les editorials valencianes el paper de l’editor a l’estil americà, que és capaç de treballar sobre un material que és bo, que té possibilitats, però que s’ha de millorar abans de publicar”, es lamenta. La bona notícia és que, malgrat tot, Sevilla treballa en projectes literaris nous per als suposats “trenta lectors” que s’atribueix. Tant de bo en siguen molts més.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_