CARTES DE PROP

Plany per una llibreria

El tancament de la Catalònia posa nom propi a una tendència preocupant

Els clients llegien a inicis de l'any l'anunci del tancament de la llibreria Catalònia, a Barcelona. / Consuelo Bautista

La setmana passada tancava a Barcelona la llibreria Catalònia, després de 88 anys de vida. Com deia un comunicat de l’empresa, des del 1924 la Catalònia havia resistit desastres de molta consideració: una guerra civil, un incendi devastador, la dura competència del Corte Inglés, situat a la vora, i encara un conflicte immobiliari llarg i penós. La Catalònia i la seua fidel clientela van poder amb tot això, però no han pogut amb la contínua davallada de vendes que ha patit darrerament. Des del 2009, els llibres venuts s’havien reduït quasi a la meitat, i el negoci –perquè una llibreria no deixa de ser això, una classe molt peculiar de negoci- era insostenible.

La notícia va aparéixer en tota la premsa catalana, fins en els telenotícies, i se li van dedicar amplis reportatges en els suplements de cultura. En primer lloc, per la importància de la llibreria en si: es tractava d’un local molt cèntric, actiu i de notables dimensions. La pràctica totalitat de consumidors de suplements culturals de Barcelona –i dels voltants- hi havia entrat alguna volta, o moltes; era un lloc ben agradable. Però també pel seu valor de símbol cultural amb una llarga història de supervivència. El tancament de la Catalònia posa nom propi a una tendència preocupant, almenys per a aquells que ens agraden els llibres. En poc de temps, els barcelonins han vist com tancaven altres llibreries històriques, com Ona i Áncora y Delfín. Tampoc és un fet que es reduesca a Barcelona, i per a il·lustrar-ho, no cal més que veure el deplorable estat actual d’alguna de les llibreries amb més solera de València. Per descomptat que a Barcelona encara aguanten –sembla que bé- algunes de les llibreries més ben proveïdes de l’estat, com Laie o les diverses sucursals de la Central, però, així i tot, la desaparició de cases tan estimades com les tres que acabe d’esmentar al centre de la ciutat comtal no deixa de ser un toc d’alerta més aviat sinistre.

Que el gremi passa per dificultats és cosa sabuda, i que els seus problemes són anteriors a la crisi, també ho és. Les editorials s’havien acostumat a saturar el mercat de publicacions, molt per damunt d’una demanda crònicament escassa (de país preil·lustrat, parlant clar), en una espècie de fugida endavant molt arriscada, en què la contínua aparició de títols nous dissimulava la ridícula escassedat dels tiratges. L’arcaic, lent i antieconòmic sistema de distribució –que és un desastre que ningú ha intentat corregir mai, perquè aquest país és com és- hi afegia més entrebancs, i tot contribuïa a mantindre massa alts els preus dels llibres, cosa que no ajudava gens, precisament, a vendre’ls. Era el peix que es mossega la cua d’un negoci sempiternament precari. La crisi no és responsable d’aquesta situació, però és obvi que l’ha agreujada, i les llibreries en són les primeres víctimes, perquè en la relació entre el llibre i el lector estan en primera línia.

Les editorials s’havien acostumat a saturar el mercat de publicacions

Un interessant reportatge publicat per Jordi Nopca al diari Ara posa xifres a aquest fosc panorama. Per exemple, l’any 2007 es va facturar 1.662 milions d’euros en llibres; el 2012, la quantitat no deu haver arribat als 1.220 milions. És una caiguda impressionant. No pot estranyar, doncs, que hi haja llibreries que tanquen. Els editors també ho pateixen. Els tiratges s’estan reduint dràsticament, algunes editorials insignes també es troben a punt de tancar, i moltes han caigut a mans de grans grups d’aquells que s’interessen per qualsevol cosa menys per la literatura. Els autors també en resulten perjudicats, perquè cobren menys drets, i, last but not least, el públic lector, que veu aprimar-se l’oferta de llibres a l’abast; en especial l’oferta de llibres rars, curiosos i d’alta qualitat, que solen tindre un públic minoritari. Al capdavall, sempre que hi ha problemes, les coses que més valen la pena són les que més pateixen: els bons llibres, els concerts meravellosos, les peces de teatre i els films de veritat soscavadors. Es veu que se’ls considera luxes, i se’n prescindeix.

Algú podria creure que, el que en realitat deu passar és que el llibre digital ha començat a competir amb el tradicional. És a dir, que la gent continua llegint, però d’una altra manera. Però no. A hores d’ara, a Espanya, el llibre digital representa un exigu 3% del total, una xifra pràcticament irrellevant, molt inferior a la dels països que ens rodegen. La realitat és que som un país de pocs lectors, on la majoria de la gent considera que el llibre és un luxe ocasional, i la crisi està convertint-lo efectivament en això: un objecte difícil de trobar, car i potser estalviable. No li passa només al llibre. La música, el teatre i el cinema més elaborats es troben en una situació pareguda, o pitjor. Per al que fins ara hem entés com a civilització, tot això és un problema, i va agreujant-se. Convindria almenys ser-ne conscients, ara que Catalònia ja no ens acompanya.

Para poder comentar debes estar registrado en Eskup y haber iniciado sesión

Darse de alta ¿Por qué darse de alta?

Otras noticias

Webs de PRISA

cerrar ventana