Contra Wagner

Encetarem l’any en què se celebrarà el dos-cents aniversari del naixement de Wagner (1813-1883) parlant dels textos que Nietzsche li va dedicar, El cas Wagner i Nietzsche contra Wagner, ara molt ben traduïts i prologats per Jaume Creus (Edicions de 1984, Barcelona, 2012). Així ja haurem enllestit aquesta murga dels aniversaris —encara queda pendent el de Salvador Espriu, que no em traurà el son ni em robarà cap temps—, i podrem dedicar la resta de les columnes d’aquesta secció a coses més intemporals, clàssiques, gens demagògiques i de bona envergadura.

Al llarg de la seva vida turmentada, Nietzsche va experimentar per Wagner sentiments molt oposats i de difícil avinença. Quan el va conèixer, al temps que el músic vivia a Triebschen, no gaire lluny de la Basilea en què el filòsof ensenyava filologia clàssica, Nietzsche preparava el seu text sobre L’origen de la tragèdia. Llavors li va semblar que el projecte dramaticomusical de Wagner s’avenia de meravella amb el seu ideal regenerador de la tragèdia antiga com a forma d’educació i d’elevació de la ciutadania alemanya, que considerava arruïnada cap a aquell temps —i que, en realitat, va acabar arruïnada del tot, culturalment parlant, per la pèrfida aliança entre Wagner mateix i el propagandista Goebbels. (Nietzsche mateix també rebria en aquesta operació de propaganda insensata.) Tant la idea del filòsof com la de Wagner arrencaven d’una idea del Kunstperiode alemany (Goethe, Schiller), segons la qual un país necessita un teatre nacional —idea que també va tenir Jordi Pujol, germanòfil, i va fundar-ne un a la vora de les Glòries— per assolir una cultura de patent i un sentiment comú, de germania.

Però Wagner no va trigar a abandonar el terreny del classicisme —si és que mai va entrar-hi de debò— i interessar-se per la reconstrucció de l’esperit alemany sobre la base de la cultura històrica medieval de les terres teutones: els Nibelungs es van convertir en la seva èpica de referència, i les acròpolis i els teatres d’Epidaure van perdre cada vegada més terreny en la concepció wagneriana del drama musical. Nietzsche, per contra, va continuar reblant la seva posició i va acabar distanciat de Wagner, enemistat i tot, en especial quan va assistir a les primeres representacions del cicle de l’“anell” wagnerià (1876), a l’acabat d’estrenar temple de Bayreuth —lloc en què, any rere any, s’apleguen melòmans conspicus, però sempre barrejats amb una munió de nostàlgics de l’Imperi guillermí, si no d’un règim pitjor, fet que produeix més angúnia que altra cosa.

Com llegim en un d’aquests textos esplèndids, va arribar un moment que Wagner i Nietzsche es van trobar als antípodes: el músic coronant el seu projecte amb una neomitificació i una mistificació del cristianisme (Parsifal) que va repugnar Nietzsche, i el filòleg enfilant el camí de la follia que va desfermar-se cap a 1888, any del segon dels opuscles recollits en el nostre llibre d’avui, del tot recomanable: “La prèdica de la castedat resta com una incitació a la contranatura: jo menyspreo qualsevol que no trobi que Parsifal és un atemptat a la moralitat”. Bonica ho és força, aquesta òpera, però Nietzsche mai no en va tenir prou amb les categories estètiques: li interessaven més les filològiques —encara que desbarrés adesiara— i, encara més, les morals. Afegim-hi una cosa de la més gran importància: Nietzsche també va sentir repugnància per l’antisemitisme de Wagner que, per cert, a Alemanya no va ser cap invent del segle XX, sinó una de les claus per entendre la trama i l’ordit de tot el “projecte patrioticomusical” wagnerià: llegiu a Internet el seu text sobre Meyerbeer, músic jueu, i us en convencereu.

Bona lliçó per a la Catalunya dels nostres dies. ¿Bastirem els pròxims anys una cultura arrelada en la universalitat clàssica, com ja van fer-ho els noucentistes, o caurem, com Wagner, en la veneració mistificada de les formes medievals i folklòriques de la cultura?