_
_
_
_
_

Allò que encara no ha dit Estelrich

Secrets intel·lectuals i confessions polítiques s’amaguen en tres quaderns manuscrits de la seva darrera dècada de vida, entre el 1949 i el 1958

Amb Pandit Nerhu. El seu internacionalisme interessà molt Jordi Pujol.
Amb Pandit Nerhu. El seu internacionalisme interessà molt Jordi Pujol.

A l’home que menava un cotxe aleshores de cine, un Chevrolet negre, i que programà per a les seves memòries una sèrie de 40 volums sobre ell i el món que havia vist, encara no se’l coneix a bastament. Ni tampoc sembla que l’hagin enterrat 55 anys d’ençà del seu traspàs: no ho ha dit tot perquè no han estat publicats tots els diaris que escriví.

Llevat ara aquest gruixut Dietaris, d’un primer temps fragmentat, a cura de l’apoderat de l’arxiu de la família oficial de Joan Estelrich a Barcelona —llibretes que se salvaren de la crema poruga d’una secretaria i potser d’altres ensurts d’esporgades morals—, en queden més planes íntimes, inèdites. Secrets intel·lectuals i confessions polítiques, diaris en permanent autoretrat, escrits a Tànger i París als seus darrers temps, fins al mateix instant de la mort. Aquests quaderns —tres de manuscrits, que abasten la darrera dècada de la seva vida: 1949-1958— foren servats per la seva companya en aquell temps, coneguda com K, i la troballa fou desvetllada aquí, en dos cops, al Quadern en 1996.

El motor-imant d’Estelrich suportà sempre Francesc Cambó i una mica Joan March. Jordi Pujol conta que, essent un primerenc jove europeista, visità com un oracle Estelrich al seu despatx barceloní. Pujol fou seguidor d’aquell actor actiu de l’expansió catalana i la qüestió de les minories nacionals i Catalunya. L’homenot extint era en si mateix una xarxa social global, mercurial, hiperactiu, grafòman, viatger espectacular i ple dels emperons de la incorrecció política d’ençà de la guerra.

Com aquell qui diu, el personatge ha passat dècades com un no ningú, en la indiferència, gairebé arreu. I quan era esmentat solia ésser per escorxar-lo o fer-li retrets o esmenes a la totalitat pel seu rol en el trenc incivil del 36 amb el seu tomb polític personal al costat dels nacionals.

Com abans Cambó i March, un primerenc europeista Jordi Pujol el visità com un oracle

A l’hora prima de l’oblit encara no l’han inhumat del tot, i sobreviu al carnatge on l’han volgut malmenar, esborrar, amb una mirada torta de la Llei de la Memòria Històrica. És segur: el 2009 varen tenir la idea d’esborrar del mapa Estelrich del seu carrer a Palma contra “la pervivència dels símbols de la dictadura”, tombar el nom d’un “espia i propagandista franquista”. Li feren un amplíssim dossier depuratiu —amb fotos de Hitler!— pel fet de ser “valedor intel·lectual i col·laborador de la dictadura” i dels crims de la repressió. Abans, el periodista Josep Melià, estelrichista confés i també pujolista, recordava que l’historiador Josep Benet creia que l’havien de desqualificar per a la eternitat, per pecat capital.

Estelrich veia com la guerra generava també fronts d’intel·lectuals i que era aleshores quan “l’escriptor lliure desapareix i compareix el propagandista”. “Quina misèria quan se’ns acusa! Quina pietat quan se n’és víctima!”. També advertia: “Som poquíssims els que haurem gosat a denunciar la Guerra Civil espanyola denunciant-ne tots els horrors. Regularment, encara ara, gairebé 20 anys després, cadascú només denuncia els horrors d’una banda, com si els de la banda pròpia haguessin estat uns anyellets”. Així es feu el mut. “Estaria lliure d’improperis anònims i de perjudicis amb nom, si tornés a enclaustrar-me en el silenci voluntari que durà aquí tants d’anys”, afirmà.

Es fità als seus dos títols centrals, Entre la vida i els llibres (compendi analític sobre Leopardi, Kierkegaard, Conrad..., reflex de la seva personalitat, de 1926) i Fènix o l’esperit de la Renaixença (1934), centrals si llevam els volums polítics o els singulars Vives (sobre el filòsof valencià, de 1942) i les miscel·lànies d’opinions polítiques i filosòfiques, Las profecías se cumplen (1948) i La falsa paz (1949).

Un poc abans del final precipitat de la seva vida —morí als 62 anys— es resumia a ell mateix així: “La meva vocació més profunda i més autèntica és la de pensador: escriptor, periodista, conferenciant”, i afegia un contrapunt: “A desgrat dels meus dots d’home d’acció (organitzador, administrador, impulsor d’empreses editorials i culturals)”. Ara en dirien un activista, un emprenedor.

“No forceu els catalans, mancats de llibertat, a desitjar la independència”

En la seva obsessió, entre el mirall, l’alcova i el divan, s’idealitzà el 1950 en una plana dels dietaris verges: “No crec en mena d’immortalitat meva. Esser de l’estirp dels grans m’interessa, i no massa, vivent; i que algú em recordi, essent mort, encara m’interessa menys. Si arribo a aixecar una part de la meva obra, diré en el meu testament literari: ‘Aquí teniu això; per a mi no val res; però potser tindrà algun valor per a vosaltres’. Aleshores perquè escric ara, abans de resoldre’m a dormir? Escric perquè —jo el joiós, l’equilibrat i harmònic, jo, distribuïdor de salut moral, jo el jove eternal i etern enamorat— estic cada dia més decebut, cada dia més desesperat”.

Vet ací alguns dels milers d’apunts d’Estelrich on ell resta en fulgors d’un instant, indicis autoreflexius. Ell mateix s’adesa i desfà els bastiments i moltes de les seves imatges certes. És un dels intel·lectuals més polièdrics —i polèmics—, mallorquí universalista al si de la cultura catalana de la primera meitat del XX.

“Cada dia m’interesso més a mi... i aquest interès m’irrita. No crec que em privi de veure lúcidament la xarxa del món, ans al contrari”. Baldat per ventura pels embats, desencisat concretava: “El vici que més detesto és l’enveja, contra virtut de grecs i d’hispànics. N’he sofert tant i tant sovint les fiblades contra meu!”. I es responia en un altre moment: “M’importa gaire la consideració dels altres? Ben mirat, no m’importa gens. Si prenc aquestes notes és només per a entretenir-me jo mateix, per a fixar un estat d’ànim, per a servir el record futur... Tasca ben vana també”.

A la fulla feta al llit amb ploma deu dies abans de la mort retorna a la justificació, al passat i al present: “No he renegat, ni he apostasiat. Tot el que he dit, tot el que he fet era la meva veritat, en cada moment. No he renegat de res, no he apostasiat de res; no he volgut esborrar, ni sols rectificar a posteriori, cap acte o paraula de la meva vida política. Si el nou règim m’ha acceptat, ho ha fet acceptant tot el meu passat. I és que en cap moment no m’he aturat, ni per a petrificar-me enyoradís en un estat anterior ni per a prendre una nova positura estàtica”.

I per finir, un detall: gestionà als anys cinquanta permís per fer un diari en català. Estava a punt, deia. Alhora, aquell catalanista farcit de contradiccions apunta: “Què volen els catalans o què haurien de voler? La llibertat, no la independència. No els forceu, mancants de llibertat, a desitjar la independència”. Tal com ara.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_