Selecciona Edición
Entra en EL PAÍS
Conéctate ¿No estás registrado? Crea tu cuenta Suscríbete
Selecciona Edición
Tamaño letra

Pop estrany per a temps confusos

Mi Sostingut es presenten amb un inquiet disc de psicodèlia, humor surrealista i exploració sonora

Els components de Mi Sostingut. Ampliar foto
Els components de Mi Sostingut.

En temps de confusió i deshumanització, de crisi i barbàrie, de creixent angúnia vital, s’agraeix que alguns creadors es despengen de la solemnitat, ens agiten i ens ajuden a espolsar-nos l’angoixa. Encara més si la proposta no es queda en l’agitació sense molla, si hi ha una sòlida bastida artística que sostinga la construcció. Quan, temps enrere, Mi Sostingut encara era el projecte unipersonal del músic de la Pobla Llarga Josep Artés, ja s’albirava que ocuparia un lloc destacat en la divisió surrealista de l’escena musical valenciana, compartint pòdium amb Toni de l’Hostal i els Ovidi Twins. Amb la gravació d’una de les maquetes, Artés aconseguí el premi a la formació revelació dels Ovidi Montllor, l’any 2010. Malgrat les impureses, aquelles cançons que Artés anava penjant en el seu espaterrant bloc, A ta mare va que fumes, apuntaven coses. Mancava vestir-les amb una complexitat sonora més elevada. Amb la incorporació primerament de Martín Martorell (baix i veu) i més tard de Raül Uberos (guitarra elèctrica), el Beato (percussió) i Grefu (teclats i veu), s’hi anaren sumant visions i versatilitat instrumental. Faltava algú que acollira el projecte, en aquest cas la sempre interessant discogràfica LaCasaCalba. I, finalment, algú que compartira l’univers psicodèlic dels Mi Sostingut i donara forma a les cançons, tasca de producció que va recaure en Pep Toni Ferrer, cap visible dels mallorquins Oliva Trencada.

El resultat de totes aquestes conjuncions, més terrícoles que astrals, ha estat un disc de debut més que notable, Projecte escolopendra, un treball que sembla concebut perquè el peculiar univers d’Artés trobe un vehicle expressiu confortable: cançons dedicades a una operació a cor obert, al psiquiàtric Pare Jofré, al sol de València, a l’amor homosexual entre obrers de la construcció (Brokeback formigonera) o a trobar una connexió espiritual entre el filòsof medieval Ramon Llull i el malaurat líder de Nirvana Kurt Cobain. Tot això i més encara, abans d’acomiadar-se amb l’esbojarrada Els quatre teletubbies de l’apocalipsi. Però per a sostenir la humorada, que hi està ben present (si no, no tindria sentit fer rimar “embruix” amb “entrecuix”), hi ha una tasca d’inquieta recerca sonora lliure de prejudicis: teclats espectrals, tornades pop, cors jovenívols (recolzats en la bonica veu de Grefu), ambients d’ultratomba, xilòfons, palmes, guitarres distorsionades o ritmes dislocats conviuen sense disfuncions en un mateix espai. Que és el mateix que dir que la banda ha trobat un so característic, una mena de pop estrany que es podria fer servir com a banda sonora d’aquesta era de confusió permanent.

“És una mena de recopilació de les maquetes que havíem fet, cançons que havien estat bastant maltractades"

Sobre els inicis solitaris de Mi Sostingut el mateix Artés aclareix que “no tocava a soles per vocació, sinó perquè no trobava ningú. Més que res per la urgència d’exposar les cançons al més aviat possible”. Així fou. I alguns dels nous membres, que havien escoltat els temes en el bloc, s’hi anaren afegint de manera natural, “sense premeditació”. “En la mesura que s’hi acoblaven nous membres, tothom volia aportar-hi coses, que les cançons foren riques musicalment, que Mi Sostingut no fóra el grup de suport a un autor, sinó que fórem una banda cohesionada i la música no es quedara com un complement a les lletres, que hi haguera un discurs darrere”, reivindica Artés.

Fou el Beato qui proposà encomanar la producció a l’imaginatiu Pep Toni Ferrer. “Ja el coneixíem personalment i musical i a tots ens va semblar molt bé. Coincidíem en el fet que era una bona idea encara que, al mateix temps, no sabíem que en podia eixir. En tot cas, pensem que ha quedat molt bé, estem satisfets”, raona Artés. Una ceba encara amb més capes. El nom del disc, Projecte escolopendra, fa referència, d’una banda, al caràcter del treball. “És una mena de recopilació de les maquetes que havíem fet, cançons que havien estat bastant maltractades i que ara eren gravades i arranjades per a prendre la forma definitiva, com una mena de culminació d’un procés. Però el títol també venia de la novel·la de William Burroughs El banquet despullat, en què apareixen moltes escolopendres. De fet, la influència de Burroughs és bastant patent en algunes lletres”, assenyala Artés. Un còctel servit en directe en dues versions, una de més acústica i una altra d’elèctrica, en xicotetes dosis d’un concert, aproximadament, per mes. “Un nombre d’actuacions adequat per a assajar i mantenir la tensió sense avorrir el personal”, apunta el fundador de Mi Sostingut. Però no sembla que “avorriment” siga, justament, el terme adient al cas.