El boig Pessigollejador
El vídeo sobre el psiquiatre Francesc Tosquelles és tot un esdeveniment artístic
L’esdeveniment de caire artístic més destacat de les últimes setmanes a Barcelona és una veritable raresa, un document allunyat de qualsevol grandiloqüència. Es tracta d’un vídeo que genera afecte i admiració, una pel·liculeta plena d’intervals però d’una meravellosa plenitud que avui diu més que qualsevol artista sobre el sentiment d’existir en el món. La protagonitza la figura de Francesc Tosquelles, i cal anar-la a buscar a la planta segona del Museu d’Art Contemporani de Barcelona (Macba), on s’exhibeix, amagada, en una de les ales de l’edifici, en el marc de la nova ordenació de la col·lecció Episodis crítics.
Els autors d’aquest assaig visual (Déconnage, com a desbaratament, desordre) són Angela Melitopoulos (1961) i Maurizio Lazzarato (1955), artistes que han investigat les derives polítiques de la psiquiatria a partir de l’entrevista que el 1985 el director François Pain va fer al reconegut psiquiatre català Francesc Tosquelles (Reus, 1912; Granges-sur-Lot, 1994), un dels grans renovadors de la praxi psicoanalítica a Europa. El resultat és un commovedor diàleg virtual —representat en un mosaic de tres imatges a la pantalla— entre Tosquelles, la filòsofa i artista vienesa Elisabeth von Samsonow, i el psicoanalista francès Jean-Claude Polack.
Tosquelles, a qui el règim franquista va condemnar a mort pel seu marxisme republicà i la seva peculiar pràctica psiquiàtrica —durant la Guerra Civil va suprimir les jerarquies entre pacients i personal sanitari, integrat en alguns casos per prostitutes—, i va ser un els ideòlegs fundadors de la psychothérapie institutionelle, corrent de la psiquiatria que als anys seixanta va donar lloc a la versió francesa del moviment internacional de l’antipsiquiatria. Les seves idees entorn del cos, la migració i la ruptura de la dicotomia “dins/fora”, desenvolupades durant el seu exili a l’hospital francès de Saint-Alban (un lloc apartat de la França rural i pobra), serien reveladores per a pensadors posteriors com ara Gilles Deleuze i Felix Guattari.
La singularitat del treball de Melitopoulos i Lazzarato rau en com es mostren els plecs del pensament d’aquest revolucionari psicoterapeuta català. Portat per un ampli sentit de l’ésser modern, introdueix entre pauses, ritmes i seqüències les figures del desordre a Freud i Lacan, i amb un subtil sentit escatològic juga amb la condició del disbarat en la disciplina psiquiàtrica del discurs. Per Tosquelles, els peus sempre seran més importants que el cap, són el primer reclam de la mare i els òrgans que ens situen en el món.
El cos sempre està desplaçat, en constant ruptura i desbaratament. Tosquelles es mostra com un boig pessigollejador. L’evocació del seu primer contacte amb la mare —“jo mamava al ritme del moviment de les seves parpelles” (!)— té un to mallarmeà que recorda el text en el qual el poeta simbolista descriu l’argument una obra de teatre, Pierrot, assassí de la seva dona, protagonitzada per un famós mim: després de descobrir l’adulteri de la seva esposa Colombina, Pierrot decideix matar-la. Però com que no vol que l’atrapin, descarta les possibilitats òbvies del verí, l’estrangulació o el tret, ja que totes deixen rastres. Mogut per la frustració, clava una puntada de peu a una roca, i en fregar-se el peu per alleujar el dolor sense voler es fa pessigolles. En el seu riure d’impotència, se li acut que podria matar Colombina fent-li pessigolles. Atès que la mort per rialles és impossible, la imitació del mim es converteix en un múltiple impossible: “Morir de riure”, “Matar fent pessigolles”.
Poeta i psicoanalista creen un marc en el qual l’acció es transmuta en doble i l’assassí és un pessigollejador. El document de Melitopoulos i Lazzarato revela que el relat de la vida —els esdeveniments decisius són escenes visuals— l’escriuen els peus, ells van al davant de la ment i de tota lògica, ens situen en un espai donat, el lloc de naixement, encara que aquest escenari sigui pura ficció. El regne de la veritat està més enllà del simulacre de Pierrot. És una caiguda, la ruïna, la bogeria de l’ésser humà sense la qual no podria existir.
