_
_
_
_
_
Crítica
Género de opinión que describe, elogia o censura, en todo o en parte, una obra cultural o de entretenimiento. Siempre debe escribirla un experto en la materia

Cors de sang i foc

L’habilitat de Sagarra per tocar la fibra de l’espectador és simplement formidable

L'edició en comptagotes de l’obra teatral de Josep Maria de Sagarra, d’acord amb la cronologia de les estrenes, ens permet de calibrar-ne millor l’evolució. I especialment valorar les provatures que va emprendre sobre la marxa per escapar del patró restrictiu del poema dramàtic. Sovint, els textos matisen la subjecció voluntària de Sagarra als gustos del públic i la seva concepció del gènere en termes d’antirealisme i estetització. En aquest cinquè volum, s’hi inclouen tres peces en vers: La filla del Carmesí (1929), Gardènia (1930) i El cas del senyor Palau (1930). Si bé aquesta darrera és una farsa coent —d’embolics molierescos— entorn d’infidelitats i doble moral burgeses, les altres dues s’escapen més dels topoidel teatre sagarrià i dels clixés simplificadors que n’han pervingut.

Ambientada en un imaginari segle XVII, al cor de la plana de Vic i en temps dels bandolers, La filla del Carmesí és un melodrama, amb molta sal i pebre, que desgrana la conversió moral de Guillem de cal Bandoler. De comportar-se com un bretolàs intolerable, aquest terratinent vigatà es torna mansoi i sentimental, després de contraure matrimoni, a la babalà, amb Carmesina, la filla d’un saltimbanqui. Íntimament, Guillem projecta en aquesta pobra jove el record nítid de la mare difunta i hi troba un insòlit model de conducta femení que l’enlluerna. A la fi, la força magnètica de la bondat i la candidesa que emanen de Carmesina aconsegueixen que es regeneri moralment el niu d’escurçons de cal Bandoler.

Molt més cosmopolita, Gardènia torna a tensar la corda melodramàtica, i de vegades truculenta, per abordar la presa de consciència d’una dona de la vida enfangada en els baixos fons d’una ciutat mediterrània. Escèptica i desesperançada, Gardènia s’adona que el temps de la joventut ja s’ha fos i que l’amor de debò li ha estat escatimat. Al voltant seu, un món bigarrat amb efluvis de prostitució i music hall de baixa estofa l’atrapa en una decrepitud aparentment irreversible. In extremis, troba tanmateix una darrera oportunitat per salvar-se de la desfeta moral, obrint el cor de bat a bat. Gardènia és l’homenatge de Sagarra al món nocturn, seductor i tètric alhora, de les cases de barrets i les artistes de music hall de la Barcelona tèrbola de Vida privada.

En totes dues obres Sagarra torna a fer gala d’una habilitat formidable per tocar la fibra sentimental de l’espectador i vorejar amb malícia els afers (im)morals, sense desbordar-ne els límits. Pren com a eix un personatge femení de caràcter fort que esdevé, fins a un cert punt, un revulsiu de consciències. I s’aferra al tema universal dels cors ferits que, en redimir-se per amor, troben una cura moral, a manera de moralina obligada per a les bones digestions.

Val la pena de destacar, en aquest aspecte, l’atreviment de dur a escena una prostituta de ressons expressionistes com és Gardènia, tendra i lúcida, a estones d’un nihilisme o d’una bestialitat escruixidors, que serveix per fer una immersió no gens complaent en el món subterrani, cru, esqueixat i indecorós de la ciutat burgesa. A més d’aquestes gosadies que atorguen un toc de modernitat al distanciament formal del vers, allò que, sens dubte, continua deixant embadalit el lector d’avui és el virtuós domini que té Sagarra de la llengua. La fa ballar al ritme que vol.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_