Selecciona Edición
Entra en EL PAÍS
Conéctate ¿No estás registrado? Crea tu cuenta Suscríbete
Selecciona Edición
Tamaño letra

Deesses? No, dones amb poder

Una revisió de la iconografia arqueològica reinterpreta el paper de les dones en el món antic

Figura femenina amb túnica del segle V a.C. Puig des Molins (Eivissa). Ampliar foto
Figura femenina amb túnica del segle V a.C. Puig des Molins (Eivissa).

Quan els arqueòlegs troben una figureta d’un guerrer en una necròpolis mil·lenària, sembla que no hi ha cap dubte: la imatge és allò que representa, un guerrer. Però si l’objecte trobat és una figura femenina carregada de joies, la catalogació sol ser-ne una altra: es tracta d’una divinitat, d’una deessa. Aquesta ha estat la tònica tradicional en la interpretació dels símbols antropomòrfics procedents de les cultures que no ens han deixat molta informació documentada, com és el cas, en el nostre espai, de les cultures punicofenícia i ibera.

Aquesta atribució sagrada a les figures femenines “forma part d’un corrent huitcentista en què era impensable que les dones tingueren un paper actiu i poderós en la societat”, explica Mireia López-Bertran, investigadora en la Universitat de Glasgow. En la historiografia tradicional, “com que les dones no tenien poder i únicament eren depositàries de la fertilitat, els investigadors pensaven que no tenia sentit que en el món antic les representaren. Per tant, no eren dones, sinó deesses”.

López-Bertran i Carmen Aranegui, catedràtica d’Arqueologia en la Universitat de València, han estudiat a fons la iconografia de les terracotes púniques trobades a Cartago (Tunísia) i en la necròpolis del Puig des Molins (Eivissa), datades entre els segles V i III abans de la nostra era. S’han fixat especialment en les figures que representen dones ballant i tocant instruments musicals com la flauta doble, els címbals o la lira. I la seua conclusió és que es tracta, no de deesses, sinó de dones reals que tenien un paper important en el ritual funerari. És a dir, són allò que representen, com el guerrer.

Kalathos del Tossal de Sant Miquel (Llíria), dels segles III-II a. C., amb una dona tocant una flauta doble. ampliar foto
Kalathos del Tossal de Sant Miquel (Llíria), dels segles III-II a. C., amb una dona tocant una flauta doble.

“Aquestes eren dones instruïdes en la dansa i la música”, comenta Aranegui. Dones que ballaven, cantaven, tocaven instruments i encapçalaven les processons funeràries amb les seues millors joies i vestits. “Donar-los una transcendència sobrenatural és fruit d’una tradició investigadora feta per homes i des d’una ideologia que no es plantejava un paper normalitzat de les dones en las societats històriques”. “No neguem”, afig l’arqueòloga, “que algunes imatges femenines siguen sagrades, però no s’ha de reduir a allò sagrat totes les representacions de la dona”.

En un article publicat en la revista Saguntum, les dues investigadores recullen les últimes aportacions que han fet els experts des de l’aplicació de l’arqueologia de gènere i del cos. I afirmen que la profusa aparició de terracotes femenines que representen dansadores i músiques en les necròpolis de Cartago i Eivissa situen les dones com a guardianes de la comunitat que participen activament en els afers col·lectius, fins i tot en el pas de la vida a la mort d’un individu. En els funerals, per tant, hi havia dones que exhibien el seu poder amb les pràctiques que duien a terme i amb joies cridaneres. “I no parlem de poder polític tradicional”, apunta Aranegui. Es tracta del poder en l’àmbit de la cohesió social, del poder entés com una negociació tant en l’àmbit terrenal com en el més enllà. La iconografia revela, doncs, una diferència d’estatus social més que no de sexes.

Dona tocant la flauta doble en un vas del Tossal de Sant Miquel, a Llíria. ampliar foto
Dona tocant la flauta doble en un vas del Tossal de Sant Miquel, a Llíria.

La dona ibera de Llíria

El jaciment iber del Tossal de Sant Miquel de Llíria (segles VI a II abans de la nostra era), i el món iber en general, també han estat objectes d’estudi comparatiu. En aquest cas, són puntuals les figures de dones amb instruments musicals que hi ha pintades sobre vasos ceràmics, i en les escenes de desfilades i danses hi ha més homes que no dones.

Carmen Aranegui troba en aquest fet una possible influència del món púnic (més hegemònic culturalment i políticament) sobre l’iber, que va incorporar més tard aquesta representació femenina. En direcció contrària, Aranegui veu una influència ibera sobre la cultura púnica d’Eivissa pel que fa a la gran quantitat de joies que llueixen les figures femenines de l’illa, per comparació a altres troballes similars a Cartago i en altres indrets de la Mediterrània, com Sardenya, Sicília o Malta.

Figura femenina cartaginesa dels segles VI a IV a.C. Puig des Molins (Eivissa). ampliar foto
Figura femenina cartaginesa dels segles VI a IV a.C. Puig des Molins (Eivissa).

D’altra banda, Antonio Vizcaíno, del Departament d’Arqueologia de la Universitat de València, insisteix en el paper aconseguit per les dones en l’àmbit iber, no tan sols des de l’anàlisi de la iconografia de les abundants peces de ceràmica del Tossal de Sant Miquel (“les dones estan pertot arreu”, diu), sinó també des dels escassos textos que s’han trobat pintats sobre plats i vasos votius, destinats a ofrenes. Així doncs, a més de les imatges de dones en actituds quotidianes i festives, Vizcaíno desxifra en els textos alguns noms de dona, el nom de les que van encarregar les peces ceràmiques per participar en rituals públics.

“La dona és un agent actiu en l’encàrrec de ceràmiques de luxe i està directament implicada en les cerimònies i celebracions”, afirma. “És una aristòcrata més que es desenvolupa de manera autònoma en les esferes i activitats” en confluència amb els homes. De nou, la representació pública sembla qüestió d’estatus, no de gènere.