_
_
_
_
_
A MANERA DE TASCÓ
Opinión
Texto en el que el autor aboga por ideas y saca conclusiones basadas en su interpretación de hechos y datos

Coetzee, Auster, i l’admiració

Sobre un recull de cartes entre els escriptors J. M. Coetzee i Paul Auster

L'escriptor J. M. Coetzee.
L'escriptor J. M. Coetzee.

La lectura de la correspondència entre escriptors acostuma a provocar-me prevencions no gaire justificades. Quina importància té, tanmateix, que J. M. Coetzee i Paul Auster s’hagen escrit cartes tot sabent que, tard o d’hora, constituirien un llibre com el que recentment s’ha publicat (Ara i aquí. Cartes 2008-2011, Ed. 62, 2012)? Certament, per a qualsevol escriptor l’ocasió de donar a conéixer la seua correspondència planteja motivacions específiques en relació amb la disfressa que acostumem a interposar entre el jo autèntic i el jo públic. Però tot indica que, en rigor, no hi ha cap fragment de l’obra publicada —papers íntims o ficció pura— que no arrossegue tots els dimonis del seu autor. Encara més si la literatura contemporània ha fet de la barreja entre realitat i imaginació una pràctica més que habitual. Ja s’entendrà, doncs, que les prevencions contra una certa artificialitat derivada dels mecanismes de protecció del jo, no tinguen gaire sentit. La distinció que, segons podem llegir en aquesta relació epistolar, preocupa el mateix Coetzee entre “correspondència de treball” i “correspondència íntima” a propòsit d’una ressenya en la New York Review of Books del primer volum de les cartes de Samuel Beckett, entra de ple en la mateixa problemàtica. Coetzee demana si té sentit aquesta distinció que editors del volum han establert. La resposta d’Auster és terminant: la distinció és absurda, i, una vegada llegit el volum, confessa que li ha produït una mena de “fascinació lúgubre”, a causa de l’aparat “feixuc i enutjós” que l’acompanya derivat sens dubte d’haver separat “vida” i “obra”. La veritat és que, en la ressenya que finalment publicà Coetzee en la New York Review of Books, no hi ha aquesta oposició virulenta als criteris dels editors del volum de Beckett. Però també és comprensible: Auster i Coetzee no responen precisament a un model únic d’home de lletres, i és fàcil entendre que la passió imaginativa d’aquell contraste, de vegades vivament, amb el tarannà reflexiu, i més inclinat cap a l’abstracció i els procediments acadèmics, del premi Nobel.

No és el moll del llibre el fet mateix que dos dels escriptors més reconeguts reflexionen sobre l’actualitat?

El cas és que he llegit aquestes cartes gairebé d’una tirada deixant tota prevenció de banda i subratllant semblances i diferències de criteri entre tots dos escriptors a propòsit d’assumptes tan diversos i actuals com la crisi econòmica, les relacions incestuoses, el mundial de futbol, la llengua materna, els conflictes entre Israel i Palestina, la crítica literària, l’ofici d’escriure i l’estil tardà de què parlava Edward Said… I no he deixat de preguntar-me si el moll del llibre no era el fet mateix que dos dels escriptors més reconeguts reflexionen sobre l’actualitat i es pregunten, en cartes que han de travessar “els mars des dels Estats Units fins a Austràlia” o en faxos “des d’una habitació d’una casa d’Adalaida fins a una habitació d’una casa de Brooklyn”, sobre la mateixa modernitat de la seua escriptura, de les seues preocupacions, i dels instruments que fan servir per a comunicar-les. Cartes o faxos, les velles màquines d’escriure, els mòbils, els llibres i els correus electrònics, però sobretot aquella consciència de vellesa, que és també de clarividència, davant d’un món que ha desbaratat els principis bàsics i que dóna peu als moments més emotius del llibre i, potser també, als més valuosos. Així, el títol d’una novel·la barata, New Hope for the Dead, fa que Auster, convertint-lo quasi en un vers, poetitze sobre la tristor i concloga: “Nova esperança per als morts. És a dir: nova esperança per a nosaltres”. I en resposta a l’acuïtat de certes preguntes de Coetzee (“¿quina és l’alternativa de rondinar? ¿Tancar la boca i suportar els afronts?” o “¿Com es detecta que ja no tens el do per fer justícia a un tema?”) el contraatac d’Auster recorda que rondinar, remugar, combatre les hipocresies, les injustícies i les estupideses és un deure dels vells, “observadors avesats de la comèdia humana”, i rebla el clau amb una relació dels companys del gremi que en edat provecta —Doctorow (80 anys), Coover (79), Roth (78), DeLillo (74)— continuen “ocupats amb molts projectes, fent bromes, menjant amb bona gana”. Potser, si atenem els continguts dels assumptes tractats, entre Coetzee i Auster hi ha més semblances que diferències. Contràriament, si mirem les formes amb què s’expressen, les diferències augmenten considerablement. Però un hi veu sempre, com un corrent subterrani de sentit, una admiració mútua que potser és la que defineix —Auster ho subratlla de bon començament— les amistats duradores.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_