_
_
_
_
_

El rock primaveral de Tardor

La jove formació valenciana debuta amb un enlluernador disc de rock farcit de ‘singles’ potencials

Els components del grup Tardor.
Els components del grup Tardor.

En algun moment del 2010, Àlex Martínez (veu i baix) i Cesc Domènech (bateria), amics des de la infantesa, i separats pels 6.000 quilòmetres que hi ha entre Nova York i València, prenen la decisió de posar en connexió els seus gustos musicals compartits. Ja a casa, incorporen el guitarrista David Garcia, company de carrera d’Àlex. I amb el nom de Tardor graven una maqueta amb quatre temes que, malgrat ser enregistrada apressa i amb recursos mínims, manifesta bones maneres i li val, a la banda, ser nominada com a grup revelació dels premis Ovidi el 2011. Res, en tot cas, que convidara a pensar que el joveníssim trio (vint-i-quatre tardors per capita) poguera debutar al cap de poc de temps amb un disc com ara Revolució de l’estat latent (Mésdemil, 2012), una col·lecció imponent de píndoles de rock alternatiu i punk-pop, amb Biffy Clyro o els Foo Fighters com a inspiradors de capçalera, que és a hores d’ara una de les sensacions de la temporada.

Ens citem amb dos membres de Tardor, David i Cesc (Àlex s’està a Barcelona), en el Centre Octubre un matí de novembre. Moltes invocacions tardorenques que contrasten amb un disc lluminós, primaveral, amb mitja dotzena o més de singles potencials. Temes com ara Mirar cap endavant, Baix de l’aigua, La plaça dels herois o Espiral de silenci, amb riffs adhesius i melodies amb percussor que es beneficien d’una producció impecable i l’intens treball instrumental i vocal de la banda durant els mesos precedents. Talment, com si haguera passat una vida des d’aquella maqueta. “Volíem fer un salt qualitatiu. I per això hem gravat en Millenia, amb Pau Paredes i Vicente Sabater [responsables de la producció i la mescla, respectivament] i també hi ha un pas endavant a l’hora de saber el que volíem fer i com ho volíem fer. I el resultat és el més semblant possible a allò que volíem”, explica David. “Teníem la intenció de gastar-nos molts diners en el disc i volíem preparar-lo a consciència. A més, en l’estudi hi havia gent que opinava, molta reflexió, moltes proves… La maqueta era com un esbós i el disc, el que s’ha de fer realment”, rebla Cesc.

Així i tot, sobta la maduresa de la proposta, els recursos i trucs desplegats pels músics, propis de bandes amb més trajectòria. “Fa deu anys que Àlex i Cesc fan música junts, han crescut musicalment, han format part de diverses formacions i el resultat del disc és fruit d’aquella maduresa. Jo sóc un afegit que fa quatre anys que toca la guitarra, m’he sumat a la inèrcia positiva”, explica David amb una sinceritat i una modèstia inusuals en un guitarrista de rock. “Hem tingut la sort d’envoltar-nos de gent molt bona”, aprofundeix Cesc en referència a Paredes i Sabater, “però també hi ha la mà d’Àlex, que té una facilitat increïble per a traure lletres que, sense ser massa evidents, diguen alguna cosa i se’t queden en el cap. Ens han dit que busquem cançons que s’apeguen, però no ens amaguem d’això: Àlex té facilitat per a traure en els assajos aqueixa tornada màgica que, sense estar gravada encara, la tens en el cap tota la setmana”.

“Volíem fer un salt qualitatiu. I per això hem gravat en Millenia, amb Pau Paredes i Vicente Sabater"

Del treball, del creixement musical de cadascun d’ells i de les referències compartides han tractat d’extraure “un so propi, que algú que escolte un riff nostre puga dir: això és Tardor”. Amb consciència, a més, d’haver trobat una fórmula diversa “que pot agradar a un públic ampli”. “Hi ha molta gent que diu que hem fet un disc de singles, comercial, fins i tot, però tampoc no era premeditat. Teníem díhuit o vint cançons i havíem d’escollir-ne onze. I hi ha les que més ens agradàvem, les millors possibles”, aclareix David. “No hem fet res d’innovador, ni tenim tampoc la intenció de fer música nova, perquè tampoc no som músics virtuosos individualment, però tenim la força del conjunt. I estudiem molt bé, en el sentit que tractem de treballar al màxim, no deixar res a la improvisació”, intervé Cesc.

És curiós, perquè, malgrat la bona acollida de Revolució de l’estat latent, amb aquell format gojós de cançons redones, Tardor ja pensen en un segon disc de caire conceptual “que conte una història, amb un so més compacte”, amb referents en l’horitzó, com ara el 1999 de Love of Lesbian o Les quatre estacions de l’arròs, d’Inòpia, una obra magna del rock valencià quasi desconeguda. No seria un mal camí. Abans d’això, però, tenen el repte “difícil”, segons reconeixen amb prudència, de traslladar al directe el disc. El dia 20 de desembre, a València, en l’emblemàtica sala El Loco, en tindrà lloc la presentació. La prova de foc d’aquesta flamant revolució.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_