Selecciona Edición
Entra en EL PAÍS
Conéctate ¿No estás registrado? Crea tu cuenta Suscríbete
Selecciona Edición
Tamaño letra
ENTREVISTA / MARISA GALLÉN

“M’agradaria ser regidora de rètols i publicitat urbana”

La dissenyadora ha format part d’alguns dels estudis pioners i molts dels seus cartells han acompanyat el paisatge urbà de València en aquests darrers anys

La dissenyadora Marisa Gallén al seu estudi de València. Ampliar foto
La dissenyadora Marisa Gallén al seu estudi de València.

Acaba d’arribar d’Échirolles, una petita població dels Alps francesos on ha participat en unes jornades de disseny amb altres professionals i està a punt de marxar cap a terres d’Extremadura. “A hores d’ara treballem en un projecte d’identitat visual per a un grup empresarial que es diu Agriculturas Diversas i que està preparant el seu llançament internacional amb una línia de productes de gamma alta”, comenta Marisa Gallén. El 1982 acabava els estudis de Belles Arts i la primera gran oportunitat es va presentar amb La Nave, el col·lectiu que va aglutinar la primera nova onada del disseny valencià. “A La Nave, entre altres virtuts, cal assenyalar-hi el fet d’haver contribuït a difondre la cultura del disseny entre nosaltres, una tasca que, afortunadament, ha estat seguida per altres generacions”, diu Marisa Gallén. Després d’altres estudis i experiències professionals, governa des de l’any 2008 el seu propi estudi de disseny gràfic. “Encara que en La Nave féiem una mica de tot, a poc a poc el mateix mercat em va decantar cap a l’àmbit gràfic, però no em tanque a cap projecte i, sempre que l’ocasió m’ho permet i l’encàrrec em motiva, m’agrada fer incursions, encara que siguen molt puntuals, en altres territoris”, diu Marisa Gallén.

Treball de Marisa Gallén per al festival Ensems. ampliar foto
Treball de Marisa Gallén per al festival Ensems.

Sobre els seu primer aprenentatge i contacte amb l’univers del disseny, es remunta fins als anys de la seua infància. “Recorde que els pares van decorar l’apartament de la platja amb uns mobles alemanys que es venien en una botiga molt moderna que hi havia a Castelló, es deia Dauffi i oferia un mobiliari molt avantguardista per comparació a allò que es podia veure a la ciutat i que als meus ulls, supose, semblava una cosa com d’un altre món”. Després de molts anys jugant i barallant-se amb tipografies i formes gràfiques, resumeix el seu ofici amb una paraula: comunicar. “El disseny gràfic és una disciplina que, entre altres valors, facilita la comprensió dels missatges, no fa ús d’un llenguatge críptic només comprensible per als iniciats, sinó que es tracta d’una disciplina pròxima, en contacte diari amb l’espectador, amb el consumidor, una disciplina molt democràtica, i d’ací en ve la transcendència”, comenta Marisa Gallén. I tot això, sense oblidar la seua responsabilitat social. “A diferència de l’art, la nostra disciplina conviu amb el ciutadà, a través del seu entorn urbà, gràfic, dels productes que té al seu abast en la prestatgeria d’un supermercat, i és per això que tenim una responsabilitat, un compromís, a l’hora de crear un paisatge gràfic i visual que no supose una agressió per a la gent”.

“Tenim la responsabilitat de crear un paisatge visual que no supose una agressió a la gent”

Ara, a punt de complir les tres primeres dècades de singladura professional, no pot deixar d’assenyalar alguns dels canvis que hi han tingut lloc i que han transformat el paisatge del disseny. “A escala tècnica, per descomptat que l’aparició de l’ordinador com a instrument professional ha estat una revolució en la manera de treballar”, assenyala Gallén. “Sóc —continua— d’una generació, segurament l’última, que va començar a treballar sense ordinador i sempre recorde que, quan començàrem a utilitzar-lo, es va generar un debat intens: d’una banda, diguem-ne els de la “vella guàrdia”, que afirmaven que l’ordinador matava la creativitat, i d’una altra, els que pensàvem que podria ser un col·laborador molt valuós; però ara, dit això, també hem d’assenyalar que l’instrument sempre és neutre i, al cap i a la fi, allò que importa és el talent creatiu del qui el fa servir”, diu Gallén. “Ara, per exemple, amb l’entrada de les noves tecnologies, d’Internet, amb les webs, els blocs, les plataformes, les xarxes socials… s’han obert nous territoris per al disseny gràfic; pense que els mitjans digitals i el seu llenguatge afavoriran canvis en la manera de pensar i de concebre la tipografia”, assenyala Marisa Gallén.

Disseny urbà de Marisa Gallén. ampliar foto
Disseny urbà de Marisa Gallén.

Observadora de primera línia de l’entorn urbà, projecta la seua mirada crítica sobre un tema que la preocupa: la degradació del nostre paisatge quotidià. “A València, com en altres ciutats, el nostre camp visual està format per una mescla desordenada d’imatges, tipografies, senyals i colors que tristament han devaluat el paisatge urbà”, comenta Marisa Gallén. Una qüestió que la inquieta a la vista del deteriorament de les últimes dècades. “Recorde que l’alcalde de Sao Paulo va prohibir l’any 2007 la publicitat en els carrers de la ciutat i aquesta mesura em va fer reflexionar, perquè el problema no és una qüestió de prohibicions, sinó de crear un entorn que, en lloc d’agredir-nos, ens enriquisca visualment, perquè allò resultant que tenim davant dels ulls siga un espectacle de qualitat visual”, assenyala Marisa Gallén. “Reconec —continua— que la solució no és gens fàcil i els dissenyadors podem tenir-hi la nostra part de responsabilitat, però només som una part de tota la cadena, perquè, ací, allò que cal és establir una certa normativa pel que fa a la contextualització i la ubicació dels rètols quant a, sobretot, àrees i edificis d’interès públic, per a evitar que el paisatge es degrade més encara”. Unes solucions que, a parer seu, passen per “una col·laboració entre els professionals de la comunicació visual i els administradors locals amb vista a crear un entorn en què la promoció comercial puga conviure amb valors patrimonials i culturals de la ciutat”. Aquest malestar per la pol·lució gràfica diu que l’aboca a prendre, de vegades, decisions dràstiques. “Per norma acostume a no entrar en aquells restaurants, botigues, espais que m’agredeixen visualment”. I afig, “moltes vegades, mig en broma, dic que m’encantaria ser “regidora de rètols, publicitat i senyals” de la ciutat de València per a contribuir a fer una ciutat d’un grafisme més higiènic”.

A la degradació urbana, a parer de Marisa Gallén, cal sumar-hi un altre factor pertorbador de la nostra època: la globalització identitària. “No es tracta només del fet que les ciutats s’hagen transformat en un caos informatiu, que hagen deixat perdre una part del nostre patrimoni històric pel que fa a la retolació comercial, sinó que ara aquesta retolació ha estat substituïda per rètols idèntics als de qualsevol altra ciutat d’aquest món globalitzat, i ara tenim la ciutat dels Starbucks, dels Zara, dels Mango…”. “Però —remarca— afortunadament les ciutats sempre tenen elements que les fan singulars”. I conclou, com a confessió final: “Si no haguera estat dissenyadora, crec que m’hauria agradat ser cantaora de flamenc, però la natura no em va dotar de talent musical”.