_
_
_
_
_

Gandia, i un país possible

"Si el meu país sencer tinguera el mateix aire, la mateixa densitat d’escriptors, d’estudis, de publicacions..."

És cosa reconfortant i saludable, de tant en tant, sense abusar, oblidar els abundants obstacles que fan tan incerta la felicitat pública, oblidar l’absoluta misèria a què —marxisme dels germans, no de Karl— podem arribar després de la pobresa, i aprofitar una miqueta les possibilitats de la cultura i de la geografia. I sobretot les possibilitats més agradables de la memòria. Com la d’un cap de setmana de fa quinze anys, quan vaig passar un dissabte memorable a Gandia, i al final de la vesprada, a l’hora de lliurar uns premis de narrativa i de poesia, el saló de plens de l’Ajuntament era, efectivament, un saló ple —em semblà gran com un cine petit— amb gent dreta al fons i per les vores. Admirable concurrència, vaig pensar, sense cap al·licient extern (ni menjar ni beure, ni espectacle ni res) més enllà de la pura substància descarnada de l’acte de lliurament: hi havia tanta gent, doncs, per pur amor a la literatura? A continuació, la gran sala d’un antic hospital restaurat també es va omplir de gom a gom —també gent dreta, també fins a la porta— per a escoltar poemes en homenatge d’Ausiàs Marc i de la paraula, així estava anunciat: més admirable encara, l’abundant assistència. I finalment, vaig passar el matí del diumenge pels paisatges perfectes de la Vall d’Ebo i la Vall de Gallinera, poblets intactes, polits i delicats, verdor als marges i arbres de color canviant, una subtil civilitat en la muntanya, o aquesta era la meua fantasia. Vam dinar per acabar, molt civilment, en el petit restaurant que havien obert a Benissivà un escriptor i una llicenciada en història. I de tot això podria deduir-se, també, alguna teoria. Com ara que aquest País Valencià tenia més substància i solidesa (fa quinze anys en tenia, ara també) del que hom puga pensar si no el coneix, i que una admirable ciutat litoral ben carregada d’història, pot ser escenari d’aquell miracle continu que es diu pensament, cultura, literatura: el miracle continu de la humanitat europea, la meravella d’aquesta Gandia i de tanta gent seua que n’han fet centre inexcusable i melic d’aquest país nostre (amb enveja d’altres ciutats i viles, però amb ben poca emulació efectiva). He tornat més vegades a Gandia, un any i un altre any, i sempre hi he trobat aquella sensació reconfortant: si el meu país sencer tinguera el mateix aire, la mateixa densitat d’escriptors, d’estudis, de publicacions, de llocs i espais de cultura, seria un país diferent. No seria un país perfecte, però seria molt millor, culte i feliç del que és. He dinat més vegades (massa poques…) en aquell restaurant i en algun altre, he tornat a participar ben sovint en actes literaris o acadèmics, he tornat a recórrer els camins del bellíssim entorn muntanyenc de Gandia, i no s’han alterat les sensacions de fa quinze anys o trenta. Vull confiar, per tant, que alguns dels canvis lamentables del present no acabaran privant-nos (els gandiencs i a tots els valencians) d’aquest exemple i d’aquelles sensacions reconfortants.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_